El Primavera Sound va fer el pas l’any passat. Sota el lema "The New Normal", el festival va apostar per primer cop per un cartell d’artistes paritari. En aquella edició, més del 50% dels artistes que van actuar-hi van ser dones, una proporció insòlita fins ara en el món dels festivals de música. El compromís dels organitzadors amb l’equitat en la programació també s’havia traduït en un cartell paritari en l’edició d’aquest any, cancel·lada per culpa de la pandèmia. No obstant això, l’edició de l’any que ve, de la qual el festival ja ha anunciat els ​primers noms confirmats​, recuperarà bona part dels artistes que estaven previstos per enguany. 

Així, el festival va trencar amb la dinàmica de programació que presentava cartells amb molts més homes que dones. El desequilibri de gènere en les edicions anteriors del Primavera era manifest: el 2018, les dones representaven només un 23% contra el 66% corresponent als homes; en els anys anteriors, però, la xifra encara era més baixa. El 2017 el percentatge de dones era d’un 15%, mentre que el 2016 i el 2015 rondava un irrisori 10%, mentre que el 2016 la proporció era d’un 77% d’homes contra un 11% de dones i el 2015 d’un 72% d’homes contra un 10% només d’artistes dones. 

Aquest any, el percentatge de dones s’enfilava fins a un 43%, els dels homes era lleugerament superior, d’un 45%, mentre que el percentatge corresponent als grups mixtos no arribava al 10%. Marta Pallarès, portaveu del festival, argumenta que el compromís d’assumir cada any un 50% de dones i un 50% d’homes no ho veu necessari perquè “un any tindrem un 45 % i un 55 % d’un costat o per l’altre. Si a la cultura se li exigeix un 50% de dones, bones iniciatives es podrien quedar pel camí si perden les subvencions, tanmateix s’ha de poder exigir una voluntat expressa”. 

Segons Pallarès, la situació econòmica dels festivals no té tant a veure amb l’aposta per la paritat com el criteri programador: “Cada festival pot fer el que vulgui. Però que preguntats per l’absència de dones diguin que no hi són perquè no venen entrades a mi em sembla que és un argument que cau pel seu propi pes”. Alhora, Pallarès admet que qualsevol canvi que els festivals adoptin ​—per molts consolidats que estiguin, com és el cas del Primavera​— sempre comporta un risc “per si alguna cosa no acaba de funcionar bé”. 

L’any 2018, és a dir, un any abans que el Primavera adquirís el compromís de la paritat d’artistes, el festival va vendre gairebé un terç de les seves accions al fons d’inversió nord-americà The Yucaipa Companies. El cofundador i actual codirector del Primavera, Gabi Ruiz, va assegurar en una ​entrevista a El Periódico que l'aposta per la paritat l’havien pogut fer “sense por” gràcies a la “situació de seguretat econòmica” que els havia proporcionat la venda d’accions al fons d’inversió i que els permetia comportar-se “al marge dels vaivens del mercat”. 

Voluntat dels festivals i feminisme 

El món de la música, segons Pallarès, encara arrossega un “decalaix entre la música que es fa i es consumeix i la música que es veu damunt dels escenaris”. “Hi ha tants homes com dones que fan música avui dia; i si realment estàs interessat en la música actualment, és absolutament impossible que no et surtin llistes d’artistes equilibrades”, argumenta Pallarès, que assegura que la paritat “no era absolutament impossible com s’havia fet creure” i que “la mena de música que programem ja ens hi portava” en una tendència natural que van començar a detectar un any abans, quan van programar només artistes femenines en un dels escenaris del festival la jornada del dissabte. 

En canvi, Dani Granados, delegat de Drets Culturals de l’Institut de Cultura de Barcelona, no considera que el canvi dels festivals cap a la paritat sigui una tendència natural: “Les transformacions socials venen perquè hi ha moviments socials que les impulsen. [...] I això té a veure amb la irrupció del feminisme”. “La inèrcia natural és el patriarcat. Arriba perquè hi ha gent que ho empeny”, afegeix Granados. L’Institut de Cultura va publicar el 2018 un estudi pioner a l’Estat que assenyalava que només un 32% de la programació cultural a la ciutat eren obres de dones. 

En aquest sentit, Pallarès reconeix que el moviment feminista i les manifestacions d’associacions que han insistit en la importància de programar festivals paritaris també els han empès cap a la paritat. “Afortunadament això és així. Nosaltres no volem ser una illa. Tant de bo tothom emprengués aquest camí”, diu la portaveu, que subratlla que ara el públic ha adoptat aquesta mirada de gènere i que és més crític que abans amb cartells dominats per homes. “El BAM i la Mercè, per exemple, ja han capgirat aquesta inèrcia històrica. I això ha de ser extrapolable a tot el teixit cultural”, diu Granados. 

El repte d'aconseguir la paritat als festivals de música és, segons Granados, una responsabilitat compartida entre les administracions públiques i els organitzadors d’aquests esdeveniments: “És un deute i un repte que des de l'Ajuntament estem assumint, però que també té a veure amb els festivals. Hem de compartir les estratègies“. En aquest sentit, Granados reconeix que el Primavera “és un exemple molt clar d’aquest canvi” i que “alguns festivals van més ràpid, altres van més lents, però tots han d'anar cap aquí. I nosaltres hem d’acompanyar-los en aquesta inèrcia cap a un espai molt més paritari i just”.