Nattie Honeyball havia aconseguit crear el primer equip de futbol femení, i després d'això va arribar la primera estrena del Britsh Ladies Football Club, reconegut per la FIFA com el primer partit oficial de futbol femení. L'escenari escollit va ser el camp Crouch End Athletic situat a Londres, i el partit es va celebrar el 23 de març del 1895. Per celebrar aquest primer partit, el BLFC va dividir-se en dos equips, el North i el South.

Prejudicis i crítiques
El partit entre el North i el South va aixecar molta expectació i alguns diaris van xifrar l'assistència en unes 10.000 persones. "Sempre hi haurà curiositat per veure les dones fer coses poc freqüents, i no és gens estrany que al partit hi assistís una multitud de diversos milers, molt pocs dels quals voldrien que les seves germanes o filles s'exhibissin al camp de futbol", destacava el diari Jarrow Express amb un to pejoratiu que deixa entreveure la ment tancada de l'època.

Aquest to crític també es va reflectir a altres mitjans, com ara el The Sketch, el qual relatava com "els primers minuts van ser suficients per mostrar que el futbol de dones està totalment fora de discussió". Segons el diari, el joc va ser molt dolent i "cap jugadora va demostrar les qualitats per jugar a futbol". També es va destacar la "debilitat" dels equips de la següent manera: "es va utilitzar una pilota més petita de l'habitual, però ni d'aquesta manera la jugadora més forta va poder propulsar-la unes poques iardes".

Però la intolerància envers el futbol femení va enllà més enllà en el cas del Brtisol Mercury and Daily Post, el qual va publicar el següent: "Nosaltres ens alegrem que les dones no sàpiguen jugar al futbol. I, encara que fossin capaces de jugar, aquest esport sempre seria inapropiat per al seu sexe".

El partit del BLFC va aixecar un debat als mitjans de comunicació, i una de les opinions que més va sorprendre va ser la del diari The Sportsman, el qual va defensar el futbol femení:

"Realment crec que el públic ha tingut una visió equivocada de les futbolistes. Han estat condemnades universalment i se n'ha fet sàtira de manera equivocada. Per descomptat, tothom sap que no van jugar un bon partit. Efectivament, jugaven al futbol, però, que és el que sorprèn? Si agaféssim un nombre similar de nois a l'atzar que no saben res del futbol i els donessin uns quants dies per aprendre'n per després jugar davant del públic, què podríem esperar? Un partit millor que el que vam veure entre el North i el South? És cert que els joves xutarien amb més força, però, més enllà d'això, no crec que mostressin cap més habilitat per jugar al futbol. No crec que la dona futbolista es deixi enfonsar per diversos articles escrits per homes vells que no tenen ni simpatia envers el futbol ni envers les noves aspiracions de les dones. Si la dona futbolista ha de morir, ho farà amb força".

Altres diaris com The Guardian també van publicar opinions en aquesta línia. Un article signat de manera anònima per "una dona reportera" afirmava el següent: "He de dir que la impressió que m'ha deixat el partit d'aquesta tarda ha estat la d'un espectacle bonic" i el Manchester Guardian sentenciava que "no hi ha cap raó perquè les dones no facin seu aquest esport com una nova i saludable forma d'oci".

El resultat final del partit va ser un 7-1, amb victòria per al North, capitanejat per Nattie Honeyball, i tot i les crítiques al partit, les jugadores del British Ladies Football Club van iniciar una gira i durant dos anys van jugar 100 partits més. A part de servir com a activitat esportiva, aquesta gira es va convertir en una manera de reivindicar els drets de les dones.

Després d'aquests dos anys, les jugadores van anar patint desgast físic, i les lesions van fer que cada cop fossin menys als partits. A més a més, el club també va tenir problemes econòmics quan les jugadores van viatjar a Exeter, on el partit es va ajornar per la pluja. Això va fer que decidissin allotjar-se a un hotel durant diverses nits esperant que passessin les tempestes i poguessin jugar. Això, però, va fer que la factura fos molt elevada i que el club no pogués pagar-la, i les jugadores van haver de rebre donacions d'amics i amigues per poder tornar a casa. Poc després, el club es dissoldria a causa d'una bancarrota.

Des d'aquest moment, el futbol femení va tornar a caure en l'oblit, i haurien de passar gairebé dues dècades perquè es tornés a jugar. Precisament, aquesta represa aniria de la mà de la Primera Guerra Mundial, la qual va obrir una finestra d'oportunitat perquè les dones es tornessin a posar les botes de futbol i poguessin tornar al camp. Aquesta història, però, ens la guardem per a la pròxima entrega de FutFem en clau històrica.