Cada cop són més els videojocs que inclouen un personatge femení protagonista. Tot i això, segueixen sent pocs els jocs que compten amb una dona com a personatge principal. Molts les releguen a un paper secundari i hipersexualitzat. Això implica una dificultat per les dones jugadores d’identificar-se amb el personatge, la qual cosa molt sovint és una part important de l’experiència de joc. En bona part, això és conseqüència del baix nombre de dones que treballen al sector. A més, les productores de videojocs intenten donar resposta a una demanda de mercat majoritàriament masculina. Però, és realment així?

La llei de l’oferta i la demanda?
A Espanya, un 44% de les persones que juguen a videojocs són dones. No obstant això, d'entre tots els jocs estrenats entre 2015 i 2019, els jocs amb protagonistes femenines no superaven el 10%, mentre que els protagonitzats per homes pujaven més de 30%. El percentatge restant dona opció a escollir un protagonista masculí o femení, però aquesta solució també ha despertat polèmiques.

El 1981 va aparèixer el primer personatge femení en un videojoc. Es tractava de Peach, aquella princesa vestida de rosa a qui el Mario ha d'alliberar. Des de Peach, la representació de la dona en el món dels videojocs ha evolucionat poc. Si bé ara podem veure algunes dones protagonistes de videojocs, el personatge femení com a paper secundari i hipersexualitzat segueix dominant la indústria. Fins i tot sovint s’intenta justificar aquesta hipersexualització: el personatge Quiet, de Metal Gear V, no porta gairebé res de roba perquè respira per la pell. 

                                                          Peach. Font: Nintendo España

                                                          Quiet. Font: Flickr, Bago Games

Però, de fet, la dona no és lliure dels estereotips ni tan sols quan és el personatge principal. Un exemple clar n'és Lara Croft, protagonista indiscutible de la saga Tomb Raider. La seva representació hipersexualitzada va cessar el 2013, quan una dona va prendre la direcció del joc. En efecte, el redisseny de personatges és l'indici d'un canvi de mentalitat, tal com es pot observar amb Jill Valentine, de Resident Evil. 

L’escut argumentatiu que moltes productores de jocs i els seus seguidors utilitzen és la demanda del mercat. Els creadors solen centrar bona part dels seus esforços a la identificació del jugador amb el personatge. Aleshores, tenint en compte que representen un gran percentatge, com es justifica que no es dediquin els mateixos esforços cap a millorar l'experiència d'usuari de les dones?

Sigui com sigui, la incorporació de personatges femenins als jocs és un pou de discussions. A les xarxes socials les veus es divideixen entre una visió més aviat misògina i una més feminista. La primera és una allau de crítiques a qualsevol joc que es consideri que incorpora “innecessàriament” la figura d’una dona. La segona sol centrar-se en la poca representació de la figura femenina en els videojocs i de com es duu a terme aquesta representació.

Violència de gènere: la dona com un objecte de la trama

Al centre de totes les polèmiques sobre la representació i el rol dels personatges femenins als videojocs, hi ha la saga Grand Theft Auto. Al 2013, quan es va llançar l'entrega de Grand Theft Auto V, es va crear una forta controvèrsia en la qual el tema més candent era la representació de les treballadores sexuals en el joc: no només se les mostra de forma estereotipada i degradant, sinó que per tal de completar determinades "missions" els jugadors han de cometre actes brutals de violència contra elles. El joc també inclou altres missions en què les dones semblen objectes, per exemple, el protagonista pot ajudar un paparazzi a fer fotos íntimes a una actriu sense el seu consentiment. 

El març de l’any passat la companyia de videojocs Valve Corporation també va originar una polèmica publicant a la plataforma Steam el joc Rape Day (que literalment vol dir “dia de la violació”). El joc és una novel·la gràfica en la qual es pot “controlar les decisions d’un assassí en sèrie i violador”, segons la descripció del joc. Steam bloqueja l’accés al joc pels menors d’edats, però això no va frenar ni de lluny l’allau de crítiques que va rebre. Tal com assenyala aquest tuit de l’escriptora americana Jaxon Lee Rose, la principal crítica al joc era la centralitat dels actes de violació per fer avançar la narrativa.

So this game, Rape Day, is currently being reviewed by @steam_games. Needless to say, this is the kind of game that should NOT be on Steam, in any capacity, and I think we all need to collectively let the steam reviewers know that a game wholly centered on rape is *unacceptable* pic.twitter.com/7sCm6QNmI7

— J.L.Rose (@JaxonLeeRose) March 5, 2019

 "Aquest joc, Rape Day, està sent revisat per @steam_games. Resta dir que aquest és el tipus de joc que NO hauria de ser a Steam, de cap de les maneres, i crec que tots junts hauriem de fer saber als moderadors de Steam que un joc totalment centrat en la violació és *inacceptable*"

Manca de rigor o com justificar el masclisme a la narrativa 

A vegades les productores de videojocs es valen d'una dona com a protagonista principal: la saga de jocs històrics Assassin’s Creed, per exemple, ja ha dissenyat dues entregues on a l’inici del joc es pot decidir si jugar amb una dona o un home (tot i això, al tràiler i a la promoció inicial d’ambdues edicions només apareixia el personatge masculí). L’allau de crítiques sobre aquestes protagonistes femenines van portar a Ubisoft a explicar el perquè de l’opció d’escollir el gènere del personatge. Aquesta és una proba de fins a quin punt les crítiques obliguen les productores a justificar-se per incloure una dona en una narrativa que, per molt històrica que sigui, no deixa de ser ficció. 

                                         Kassandra, protagonista d'Assassin's Creed. Font: Ubisoft

                                Eivor, protagonista d'Assassin's Creed. Font: Ubisoft

Un dels jocs que més polèmica va provocar en aquest sentit és Battlefield V, l'any 2018. De fet, Battlefield V, que consta d’una narrativa múltiple on el jugador encarna diferents personatges a històries bèl·liques de la Segona Guerra Mundial, mostrava una dona al tràiler. Una onada de crítiques va seguir al llançament del vídeo promocional, les quals apel·laven a la manca de rigor històric amb un punt de sentimentalisme.

"Vaig ensenyar el primer tràiler al meu avi. Un home que va lluitar a França. Va dir: 'Això és una dona?' 'Sí, avi' 'Això és pintura facial?' 'Sí, avi' 'Té una mà prostètica?' 'Sí, avi'. Es va treure les ulleres mentre els seus ulls se li omplien de llàgrimes i va dir: 'Vaig perdre tants amics a Europa durant aquesta guerra. No eren amics. Eren els meus germans. I els trobo a faltar cada dia.' Es va eixugar les llàgrimes i va acabar dient: 'Ho sento, no hi vaig veure cap dona amb esgarrapades i la cara pintada... però vaig veure molts homes morts. Això és el que pensa la gent que va passar? Perquè no és així.' Li vaig acariciar el cap i li vaig dir simplement: 'Ets ignorant.'"

"Aquestes imbecilitats del gènere se'ns estan anant de les mans. De debò."

Un cop llançat el joc, el jugador encarnaria a una jove de la Resistència Noruega contra els nazis en una de les històries. La ràbia a les xarxes va generar fins i tot un hashtag: #NotMyBattlefield (“no és el meu camp de batalla”).

"M'encanta com van substituir els comandos masculins noruecs que van morir fent front als nazis manufacturant aigua pesant per fabricar una arma nuclear, per una noia amb una pistola i la seva mare, perquè estem al 2018."

Així mateix, també van aparèixer opinions favorables pel fet que no només en aquest joc sinó també en edicions anteriors apareguessin dones. Aquestes opinions van prendre l'argument del rigor històric per donar resposta a les crítiques desfavorables, donant exemples de franctiradores soviètiques com Lyudmila Pavlichenko i feien menció de les aviadores que formaven part dels exèrcits dels diferents països bel·ligerants. 

Una cosa semblant havia passat cinc anys abans amb un altre joc ambientat en la Segona Guerra Mundial, Call of Duty WWIII. La franquícia havia inclòs dones al joc prèviament, però aquesta vegada va despertar crítiques quan una fan li va preguntar per Twitter a Michael Condry, el cap d’estudi, si el joc tindria soldats femenins, i Condry va respondre que, evidentment sí que en tindria. Als comentaris, diferents usuaris acusaven el joc de polititzar-se i aclamaven que deixarien de comprar-lo i de donar suport a la franquícia. Un d’ells fins i tot va editar una de les imatges promocionals del joc: 

Font: Twitter (@The_Jacka1)

És evident que els videojocs encara no tenen la mateixa proporció de protagonistes masculins que femenins. Sovint les dones apareixen en segon pla i es representen amb estereotips degradants. Quan surt un joc amb protagonistes femenines, les productores reben una enorme allau de crítiques: d'una banda, se les acusa de no mantenir el rigor històric, i de l'altra, es critica que les jugadores no es puguin identificar amb una protagonista femenina. Tot i això, les dones conformen en l'actualitat gairebé la meitat del públic dels videojocs i fa temps que demanen que se les representi.