Protesta
Per John McAulay
Publicat el 14 de maig 2021

Durant les dues últimes setmanes, Colòmbia s’ha vist inundada per una forta onada de protestes populars que ja van en camí de ser les més massives en la seva història. La repressió per part de les forces de seguretat tampoc ha faltat en un país en què la violència policial és preocupantment comuna.

El detonant va ser la reforma tributària. Aquesta mesura, impulsada pel govern del president Iván Duque i alineada amb les demandes del Fons Monetari Internacional (FMI), pretenia castigar econòmicament les classes treballadores per afrontar la crisi causada per la pandèmia. Entre altres coses, volia introduir impostos als productes de primera necessitat com ara l’aigua i l’electricitat, així com crear una nova renda per a l’anomenada classe mitjana.


En resposta, el 28 d’abril els sectors econòmics afectats van convocar nombroses manifestacions en el que allà es coneix com a ‘Paro Nacional’ i que significava això mateix: paralitzar Colòmbia. Van ser un èxit, reunint centenars de milers de persones a les principals ciutats i regions indígenes que van encarregar-se de mostrar el seu rebuig tallant carreteres i ocupant els carrers. Aquesta desobediència civil, però, no va agradar al govern neoliberal de Duque, que va militaritzar el país. I aleshores la violència va començar.

Morts, desapareguts i abusos sexuals

L’ONG colombiana ‘Temblores’, que fa seguiment de la repressió per part de l’Estat, ha denunciat fins al 10 de maig 40 morts a mans de les forces de seguretat, així com 1.956 casos de violència contra els manifestants —entre els quals hi ha 129 amb arma de foc real, 313 ferits i 12 víctimes d’abusos sexuals—. Més enllà, també caldria afegir-hi prop d’un miler de detencions arbitràries i, particularment, els centenars de desaparicions.


Tot i que finalment el govern ha acceptat fer-se enrere pel que fa a la reforma tributària, la protesta ha mutat fins englobar altres demandes progressistes i de caràcter social que busquen acabar amb l’austeritat. Amb aquests objectius, i amb unes eleccions presidencials ben a prop —se celebren l’any que ve—, podria ser el moment de l’esquerra colombiana de demostrar que sap transformar aquesta ràbia en canvis materials. I qui sap si, per primer cop en la història del país, instal·lar-hi al capdavant un president progressista.

Victoria Sandino

És per això que el Diari de Barcelona ha entrevistat Victoria Sandino, actual senadora pels anticapitalistes Comuns, nom amb què ha passat a conèixer-se la Força Alternativa Revolucionària del Comú (FARC). La coincidència de les inicials amb la de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia no és casual: el partit és precisament la continuació institucional d’aquestes guerrilles marxistes que durant mig segle van somiar amb prendre el control del país.

Sandino va ser una d’aquestes somiadores. Integrant-se a les FARC a principis de segle, va veure com se li adjudicaven importants rols dins l’organització per la seva experiència en la doctrina guerrillera, i va arribar a ser comandant. Segons algunes fonts, va ser responsable de reclutar militants i col·laboradors a la regió on estava destinada. I ja més endavant, durant el procés de pau que portaria a l’eventual dissolució de les FARC el 2017, va incorporar-se en els diàlegs entre l’organització i el president colombià d'aleshores.


Victoria Sandino. Foto: Wikipedia

Tot i haver deixat enrere aquella etapa de la seva vida, Sandino ha mantingut el pseudònim que va incorporar en afiliar-se a les FARC. Però durant l’entrevista es veu ràpidament que altres coses han canviat de forma definitiva. A la pantalla, darrere seu no s’alça la vasta selva colombiana que durant tants anys havia estat casa seva. I a la tassa que de tant en tant apareix a càmera no s’amaga el logo de la FARC —el partit, no la guerrilla—. A la distància, passen de llarg algunes sirenes.


Com s’ha arribat a l’actual situació a Colòmbia?
Al govern colombià aquesta sèrie de mobilitzacions se’ls ha anat de les mans. Tot això està fora del seu control. De fet, el més increïble de tot això —és una mica problemàtic, però també esperançador— és que ni tan sols el Comité Nacional del Paro [una agrupació de diversos sindicats del país] té el control de la gent. Perquè les centrals de treballadors convoquen les mobilitzacions, però no són els treballadors els que les lideren. No hi ha ni una sola empresa a Colòmbia, ni de l’Estat ni privada, que en aquests moments estigui en vaga.

Aleshores, qui està a la primera línia de les manifestacions?
Hi ha diversos grups, però és principalment la joventut. A qui estan matant? Als joves. Però no són ells els qui convoquen, sinó els que hi van i s’enfronten amb la policia. També hi ha les dones, i s’ha vist pels casos de violència sexual per part de la policia cap a elles. I hi ha els indígenes, que es planten amb bastons i protegeixen els que es manifesten, que van darrere seu. I quan hi ha enfrontaments són ells els que xoquen. Però el problema és que ells van amb bastons, mentre que la força pública s’hi encara amb absolutament tot, incloses armes letals.


Una dona camina, dimecres a Bogotà amb els colors de la bandera invertits com a protesta

Els que es troben a primera línia són els més afectats per les polítiques d’Iván Duque?
No hi ha cap dubte. Està clar que el grup poblacional més afectat per les polítiques econòmiques i socials del règim de Duque és la joventut. És la més pessimista perquè no té futur. Un jove i una jove a Colòmbia veuen que mai es jubilaran, que mai tindran un contracte fix per les reformes d’aquest govern. També les dones són les afectades per voler la pau. Són elles les que veuen com moren i desapareixen els seus fills i familiars. Històricament, els indígenes i els negres també han patit. Són uns sectors que ja han protagonitzat vagues històriques en els darrers anys, i a qui el govern no ha donat resposta.

Diu que els joves afronten el futur amb pessimisme a Colòmbia, però la situació per a molts de nosaltres a Espanya és la mateixa. Creu que és una crisi generalitzada del capitalisme?
Sí, crec que és una crisi global, definitivament, i precisament causada per la globalització i el neoliberalisme. La joventut és la que ha vist com li treuen tot. Els més adults potser ja tenen els seus contractes i estan a punt de jubilar-se, però la joventut és la que no té feina, i si la té és en condicions pobres. És per això que la seva confrontació és major, perquè tenen menys esperança.

Les protestes que ha viscut Colòmbia aquestes dues setmanes no han estat exclusivament pacífiques. Creu que la confrontació i la certa violència per part dels manifestants ha permès aconseguir objectius que d’altra manera no s’haurien aconseguit?
Definitivament, el que ha aconseguit que no avanci la reforma tributària és la mobilització als carrers. De fet, Duque ja va dir durant els primers dies de protestes que mantindria la reforma, però ja després va haver de retirar-la. I no és que la gent surti a generar violència i destruir per destruir. És només en els enfrontaments amb la policia que la gent comença a rebentar per tot arreu, és reacció. Però és que no només és la reforma tributària. La gent ve mobilitzant-se des de molt abans per altres reformes nefastes del govern —com la de la salut, que ja han presentat i vol entregar el poc que queda del sistema públic a les empreses privades—.

I com han tractat els mitjans de comunicació aquesta violència?
Clar, a les xarxes socials s’ha mostrat la brutalitat policial, mentre que la gent respon amb bastons, pedres i, en el cas dels indígenes, fins i tot amb matxets. La policia és pur plom, amb les armes brutals que tenen, armes de foc i fusells. I fins i tot [diumenge] a la ciutat de Cali van reprimir una marxa indígena disparant les comunitats amb foc real des de vehicles armats. Però als grans mitjans de comunicació què s’està reproduint? Una orientació compartida pel govern: que hi hagi mobilització, però sense enfrontaments, sense violència. Volen que els manifestants semblin germans i germanes de la caritat. Això és el que volen, i en canvi no mostren el que realment està passant a la primera línia, que és una confrontació absolutament desigual i molt perillosa. L’evidència d’això està en les xifres de joves morts.

Abans deia que els sindicats convoquen les mobilitzacions, però que no són els treballadors qui les lideren. Haurien de tenir aquests un paper més important?
Definitivament, haurien de ser molt més protagonistes. I no només els sindicats i les organitzacions de treballadors, sinó també els partits polítics d’esquerra. Hauríem de ser més als carrers, amb la gent, veure’ns amb ells no per oportunisme de cara a les eleccions de l’any que ve. Ho hem de fer com a acompanyants, mostrant el nostre suport a la gent que surt a les protestes, escoltant les seves necessitats i mostrant a l’opinió pública, a la comunitat internacional i al govern quines són aquestes necessitats.

I els partits polítics d’esquerra què podeu fer?
Aquí, des dels partits d’esquerra, però també des dels moviments socials, hem d’aconseguir que aquelles veus que fins ara han estat absolutament callades —que no estan en escenaris de presa de decisions, que no són al Congrés ni als consells municipals ni a les assemblees departamentals— que aquelles veus s’escoltin. És per això que hem convocat una gran audiència pública aquest 13 de maig, precisament per donar veu als sectors que són a la confrontació, als sectors que estan patint. I qui són? Els joves. Són ells a qui s’ha d’escoltar, i hi ha mecanismes per parlar, per establir un diàleg i resoldre aquestes problemàtiques estructurals al nostre país. Però no hi ha prou en escoltar-los, perquè el govern parla ara de diàleg social, però això no resol res. Duque ja va minimitzar la vaga del 2019 amb aquest suposat diàleg social. La gent va fer més de 16.000 propostes, però cap no va ser atesa. Aleshores, de què serveix el diàleg si no hi ha una resposta contundent?


Marxa indígena dimecres a Cali

Com pot transformar-se tot aquest diàleg que reclameu en mesures concretes ara mateix? Perquè fins a les eleccions del 2022 encara queda un any, i fins i tot aleshores podria no guanyar l'esquerra.
Dintre del partit Comuns, el company senador Israel Zuñiga i jo representem una tendència particular perquè som crítics amb tot el que ha fet el govern nacional, i també amb la resposta laxa i feble per part de la direcció del partit en aquestes lluites. Aquí no podem equivocar-nos. El president del partit ha cridat al diàleg amb el govern, però nosaltres li hem dit que no pot haver-hi senzillament diàleg per diàleg. Hem dit que aquí el que s’ha de fer és escoltar la gent i produir reformes i canvis estructurals. Per això hem proposat aquesta audiència del 13 de maig. Aquest és el paper que considerem que hem de tenir els partits d’esquerra si volem ser realment conseqüents amb les lluites socials. Les eleccions del 2022 encara són molt lluny. Mentrestant, el govern segueix matant la gent.

I això ho aconseguirà aquesta audiència pública?
Volem que influenciï en dos aspectes. D’una banda, esperem que d’aquesta audiència pública en surtin unes propostes concretes d’allò que la gent vol, d’allò que la gent necessita que es transformi. I d’altra banda, és fonamental que la comunitat internacional sàpiga què està passant a Colòmbia. Ara mateix hi ha molta informació fragmentada, però necessitem que s’escoltin les veus de les persones que són als carrers. Que la comunitat internacional condemni i reclami al govern deixar de reprimir la gent que es manifesta, i que produeixi els canvis que es demanen. Les accions i reaccions de la comunitat internacional han d’afectar el govern.

Vostè coneix bé les FARC i sap el pols que va haver-hi durant tants anys entre l’organització i el govern colombià. Sempre ha actuat amb aquesta violència la policia i l’exèrcit?
La repressió no és una cosa pròpia de Duque. És una concepció d’un règim que ja va imposar amb més força Álvaro Uribe [president de Colòmbia entre 2002 i 2010] en implementar una política de seguretat que des del meu punt de vista no és més que una concepció feixista de governar l’Estat colombià. Es basa en la repressió absoluta de qualsevol expressió democràtica de la gent, en execucions extrajudicials, en la captura massiva de moltes persones, amb l’objectiu de fer por. Això és feixisme. I avui en dia ha tornat l’uribisme a través de Duque. Durant els tres anys de mandat, Duque ja ha mostrat la seva repressió davant d’altres mobilitzacions. I després d’aquestes jornades no hi ha el més petit dubte que el seu govern té l’expressió d’un govern feixista.


Pancarta contra l'oficialisme a Medellín

Creu que Duque actuaria amb la mateixa contundència si les FARC encara fossin actives o es contindria per la possible resposta guerrillera?
Jo crec que la reacció seria la mateixa. En aquells temps justificaven la violència, com van fer amb els falsos positius [un escàndol d’execucions extrajudicials de civils per part de l’exèrcit d’Uribe per aparentar que el govern feia front a les guerrilles], per l’existència de les FARC. Ara justifiquen la repressió amb el vandalisme per part dels joves. Sembla que creen una figura enemiga, i li deleguen totes les responsabilitats.

Quin paper tindrien les FARC en les actuals protestes si no s’haguessin dissolt?
Jo no puc parlar de quin paper tindria ara perquè no en tenim cap. Vam decidir fer el trànsit a la vida política i puc parlar del nostre paper en aquesta actualitat. Com he dit, el nostre paper està al costat d’aquells sectors que s’estan mobilitzant, que estan als carrers expressant les seves necessitats. I això és el que hem intentat fer durant tot aquest temps: ser al costat d’aquestes lluites.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— Hi té a veure —
— El més vist —