De barri, adoradors de la música urbana nord-americana i amb el català d'argot per bandera, sis amics quasi com germans es van unir musicalment el 2011 amb la intenció de portar a Catalunya la música que més els agradava. Monra Straps, Theuma Thug, Willfree, Lil Guiu, Good Jan i Yung Mare es van estrenar així, i quasi sense voler-ho, en el panorama musical català, i amb el nom de PAWN Gang.

10 anys després i havent fitxat per la discogràfica Delirics, la banda ha patit diversos alts i baixos i ha vist passar per davant molta competència del món urbà. Tot i això, la PAWN continua viva i renascuda, o això han volgut representar en el seu últim àlbum, RESPAWN -que vol dir reaparèixer. El Diari de Barcelona ha rebut a la seva redacció a Dídac Garsaball (Yung Mare), que en nom del grup ha volgut promocionar el seu pròxim bolo el 3 de setembre a la Sala Salamandra, participant al Fanatik Fest. 

____________________________________

La Pawn Gang es coneix per ser el primer grup de trap a Catalunya.
No era un gènere gens conegut. Vam ser els pioners, és algo que m'agrada destacar i que no se'ns pot treure. També vam voler experimentar amb altres gèneres urbans que en el moment no es coneixien a Catalunya, influenciats per estils de Chicago i Atlanta. Crec que també vam ser els primers a fer una cançó de reggaeton en català.

Per què ho vau fer?
Sentíem la necessitat de cobrir el nínxol tan gran on ningú intentava experimentar. Vam considerar que aquí la música urbana era quasi inexistent i es necessitava algú que trenqués barreres. A la vista està que sí que era necessari, perquè darrere nostre han vingut un munt d'artistes emergents. I jo, content d'haver creat un moviment.

Ho fèieu conscients de ser els primers?
El trap és l'estil que més ens representa, però hem fet temes random com remixos de techno, cançons mig country... sempre ens ha agradat trencar els motlles. I sí, ho fèiem plenament conscients. De fet, el principal motiu era fer una música que aquí no es feia, però que ens agradava escoltar. Volíem apropar aquella música dels Estats Units aquí i fer-ho en català, en ser la llengua que hem parlat tots des de petits. Ens és més orgànic escriure lletres en una llengua que no has de traduir al cap. És una cosa de personalitat. 

"Vam considerar que aquí la música urbana era quasi inexistent i es necessitava algú que trenqués barreres".

Com ho va rebre la gent tot plegat?
En ser tan nou, al principi la gent estava desconcertada i havien de posar etiquetes per a entendre-ho. També per això vam rebre molt de hate. Inclús la reacció de la gent propera era plantejar-nos si estàvem segurs del que fèiem. Però el hate va ser, de fet, el motor que ens va animar a seguir fotent-li canya perquè sempre ens ha molat anar a contracorrent. Ens va agradar que la gent reaccionés així, una mica amb aquesta filosofia punky d'obrir debat i desconcertar la penya. Bàsicament de liar-la.

Com vau decidir el nom del grup?
Un cop més, igual que amb la musicalitat, vam voler trencar esquemes, i Pretty Ass White Niggas ja va en contra que els ràpers hagin de ser persones afroamericanes. Vam voler carregar-nos qualsevol connotació racista del nom i inclús apoderar la paraula nigga. Significa quelcom com, "Negratas blancs de cul bonic", però no té una traducció literal.

I els vostres pseudònims?
La majoria s'han girat el nom, una tècnica que usem habitualment en el nostre argot. Tenim el nostre propi diccionari, el nostre codi, que està resumit en el llibre El Codi. En el meu cas, Mare ve de quan feia grafiti, que pintava Nightmare, però el vaig escurçar. Mare em va agradar més perquè en català també té significat i m'agrada molt jugar amb els dobles sentits i sempre he tingut aquest rol. EI Yung, per a fer-ho més internacional.

També heu estat els primers a transgredir l'ortografia d'una manera tan evident.
Sí, donar-li coces al diccionari no ho havia fet ningú abans. Sembla que ens estiguem carregant el català, però alhora ha estat una manera d'aconseguir que més gent el parli. Deu anys enrere molt menys jovent parlava el català, que es veia com minoritari... com molt "flow TV3", molt políticament correcte, i clar, no se senten còmode. Pompeu Fabra s'estarà rebolcant a la tomba, però en part estarà orgullós... seria divertit saber la seva opinió.

Com és la vostra relació amb les discogràfiques?
No ens agrada estar lligats de mans i peus a l'hora de crear. Per això, sempre hem explotat més la vessant de les xarxes socials que estaven a l'ordre del dia i tens tota la gent prestant atenció. Amb les discogràfiques, l'evolució ha estat positiva. Des del 2019 estem amb Delirics molt satisfets, ens entenem molt bé. Però al principi érem reticents a signar amb ningú.

Potser també perquè us anava bé pel vostre compte?
Tiravem molt de Youtube, tot ens venia de cara. Fèiem sold-out als concerts sense que ens haguéssim de matar a fer promo. Era molt diferent, suposo també perquè ara tenim més competència. Trobem també la nova necessitat de penjar-ho tot a Spotify, que avui dia és bàsic. Hem de pensar que tenim 300 temes trets, una animalada, aleshores, el fet de no haver-ho fet ordenat des del principi no ens ha ajudat.

Es diu que el trap s'està diluïnt barrejant-se amb altres estils com pop i reggaeton. Vosaltres manteniu l'estètica de drogues, sexe i diners?
Mai hem volgut perdre la nostra essència perquè sinó malament rai. La nostra temàtica pot evolucionar, la lletra pot fer-se des d'un altre punt de vista, però al final els temes que tractem seran sempre els mateixos. Podem incloure punts de vista romàntics de relacions, també parlem de la relació amb les drogues però sobretot de l'esquad, de la clica, els nois, el barri... és el nostre dia a dia.

"El hate va ser, de fet, el motor que ens va animar a seguir fotent-li canya perquè sempre ens ha molat anar a contracorrent".
 

Us tempta el fet de buscar ser més mainstream per imposar-vos a la competència?
Ho hem arribat a pensar, però el simple fet de fer-ho que ja ens deprimia bastant. I tot i intentar-ho, tampoc ho hem aconseguit. La cançó més mainstream que hem fet és la de Tu i tu de reggaeton, i amb això ja ens podem donar amb un canto a les dents. Per a no dir 'puta' en cap moment em vaig haver de mossegar... i no per res, sinó perquè és una marca molt meva i m'agrada desestigmatitzar les coses.

No tireu la tovallola fàcilment.
M'agradaria arribar al punt que una cançó pugui ser mainstream per més que parli en argot i en català. Perquè al final aquí, si toca escoltem el Ganga Style que és en coreà, i si toca escoltem la majoria de música en anglès, i si toca, ara que està de moda, també escoltem techno que no té lletra. I la gent amb això no té cap problema, però potser quan és català sí. Vull trencar aquestes barreres que per a mi són absurdes.

Tampoc heu col·laborat amb altres artistes, com fan molts, per estratègia de màrqueting.
És que no ens agrada gens. Potser ho hauríem d'haver fet? Sí, però com que nosaltres vam ser els primers i a cada qual som més 'persons' i tenim el nostre orgull i ego… Escriure nosaltres algú que sabem que ha estat fan nostre per a demanar-li un tema, doncs no (riu), que ens escriguin ells. Vull dir, estem sempre oberts a propostes, sobretot si és la persona qui s'acosta o si, perquè la vida vol, ens coneixem.

T’ha passat algun cop?
Sí. Com a Yung Mare col·laboro amb els Flashy, que a part de ser els 'putos amos' són molt bons artistes i ho estan petant. Amb ells m'he conegut personalment, m'han caigut bé i ha fluït fer el tema. Però d'una altra manera que no sigui orgànica, em dona un bajón que flipes. També cal dir que quan m'han dit de col·laborar he demanat diners. Al final vull que això sigui la meva feina, si m'hi puc dedicar perfecte. Que si no fos així ho seguiria fent? I tant.

És aquesta relació entre hobby però també s’ha de menjar, no?
Clar, no ens queda un altre.

Com és utilitzar autotune?
Cal una base perquè tot surti bé, no et cal ser la Montserrat Caballé, però si no poses l'autotune correcte amb el to que estàs fent no surt. La idea és trobar productors que siguin afins i donar-los l'oportunitat, que la meitat de la feina és seva. I cada cop s'utilitza més, no perquè la gent no sàpiga cantar. Si desafines i li poses autotune encara sonarà pitjor perquè t'accentuarà més la vibració de la veu.
 

"Sembla que ens estiguem carregant el català, però alhora ha estat una manera d'aconseguir que més gent el parli".
 

Per què vau pensar en introduir-ho?
En aquella època m'agradava molt el dance-hall, enfocat a ballar a clubs en què es feia servir molt. L'autotune afegeix algo a la veu... És com posar-li sal al menjar. Si fas una merda de llenties, per més sal que li fotis no estaran bones. Però si les fas com Déu mana i afegeixes la sal adequada, potencia el sabor.

No us van passar pel cap controvèrsies abans de decidir-vos a utilitzar-lo?
A mi és que la controvèrsia sempre m'ha importat ben poc (riu). I al revès, l'hem buscat, hem sigut sempre bastant punkys. Sempre ens ha agradat cridar l'atenció i portar la contrària.

A les lletres, us heu hagut d'autocensurat en algun moment?
Ho hem intentat per tirar cap al mainstream, però no és el nostre: vam acabar sense arribar a fer-ho mainstream ni tampoc sentir-nos còmodes amb el resultat. A partir d'aquest treball ens vam adonar que no hem de tenir por o dubtes perquè sempre ens ha definit el ser descarats i la naturalitat per parlar de qualsevol cosa.

T'ha passat que heu tret una cançó que personalment t'encanta i que no triomfi tant com voldríes?
Com més passa el temps, aquesta sensació és més generalitzada en tots els treballs. Avui en dia treiem un tema i que vagi bé vol dir que ens arribi ràpid als 30.000, quan a l'època daurada aquesta xifra estava assegurada. Seguim fent música perquè realment és el que ens apassiona, però si hagués de ser només pels números la tovallola la podríem haver tirat fa molt de temps.
 

"(L'autotune) cada cop s'utilitza més, no perquè la gent no sàpiga cantar: si desafines i ho afegeixes encara sonarà pitjor".
 

La pandèmia us va ensorrar la sortida d'Oli d'Uliba. Com?
Teníem moltes dates de festivals i festes majors per a l'estiu, però al final van acabar sent tres o quatre. Per exemple al Cruïlla, la sensació de tocar amb les mesures Covid, asseguts, que no sabies què pensar, si els pobres estan cohibits o si s'estan avorrint que t'hi cagues. De fet, l'organització et demanava que tu mateix avisesis als fans que si us plau s'estiguessin tranquils, i que justament la persona que esperes et faci gaudir, t'aixafi la festa... La nostra performance es basa en fer una festa i que tothom gaudeixi.

Si que en acabar la pandèmia vau treure el nou àlbum RESPAWN, el treball que vau treure pel 10è aniversari.
Sí, vam tenir un moment d'agafar aire i va sortir. A nivell conceptual està molt treballat amb la intenció de recuperar la musicalitat dels inicis. Ho hem aconseguit, sobretot, gràcies al procés creatiu que sempre fèiem i que hem recuperat: ajuntar-nos tots, escoltar bits i el primer que té una idea la comença i la resta va escrivint. Es tracta del fet de tornar a estar tots junts, gràcies a això hem recuperat l'essència dels inicis. De fet, RESPAWN és el lloc del mapa on apareixes un cop t'han matat en un videojoc.

Amb tot, Pawn Gang està en una bona ratxa?
Sí. Hem fet sold-outs i la penya que ha vingut als concerts se saben els temes de tota la vida i el nou àlbum. Jo personalment em trobo motivat i és quan més actiu pretenc estar. També, per coses de la vida ara estic més capacitat per poder fer les coses amb una continuïtat. Però al final els altibaixos ens han portat on som ara i tampoc canviaria res del que ens ha passat.