"Quan alcem la veu i generem referents de denúncia, ajudem moltes dones que ni tan sols han identificat la violència que reben”
Publicat el 17 de novembre 2020

“En cas que hi hagi una investigació engegada o sospites: prou pactes de silenci al seu voltant, prou menystenir les agressions, prou considerar-ho una broma...”. La Jenn Díaz és escriptora i diputada al Parlament de Catalunya per ERC. És una dona que ha aconseguit ser una de les conqueridores d’un espai de poder que, fins no fa massa, era exclusivament masculí: la política.

En el seu llibre Dona i Poder. Com i per què feminitzar la política (Ara Llibres, 2020), Díaz parla de la necessitat que hi hagi una entrada massiva de dones en política perquè moltes pioneres s’han “mimetitzat” amb el poder masculí “de tal manera que no són conscients de la seva pròpia trampa. Per això l’opressor segueix perpetuant el seu poder sense complicacions”. Díaz explica al Diari de Barcelona que “el que pretèn l'entrada massiva de les dones, justament, és que hi entrin dones diverses, no només les privilegiades o només les que es mimetitzen”. Per ella, aquesta és la clau que “oferirà un canvi estructural”.

L’arribada de les dones ha de ser interseccional

Una de les mesures que han permès que les dones siguin part activa de l’espai polític han estat les quotes, l’obligació de presentar llistes paritàries per tal que la representació de la ciutadania sigui igualitària en termes de gènere. Tot i que, segons Díaz “les quotes ens han demostrat que són un bon mitjà per revertir dinàmiques i inèrcies socials que no es resolen per si soles”, ella té molt present que no totes les dones poden arribar a la política. Al llibre fa referència a les “dones privilegiades” i a com la classe social, la raça, l’edat, i molts altres factors generen desigualtats. En aquest sentit, Díaz opina que “en els propers anys parlarem més d’interseccionalitat i començarem a abordar el mateix debat que hem tingut amb les quotes home-dona amb totes les diversitats. És una qüestió de democratitzar universalitzar la representació i l’accés a espais que fins ara eren només privilegis”.

Encara que les dones que han accedit a l’espai polític són privilegiades, no estan exemptes de ser víctimes de l’opressió. Moltes polítiques, entre elles la Jenn Díaz, han fet públic que elles han patit agressions masclistes. Molts casos coneguts han tingut lloc en l’espai professional de la política. Díaz defensa la necessitat de l’existència de protocols d’actuació, però fins ara, molts d’aquests han demostrat no ser efectius. Com ha de ser, doncs, un bon pla d’acció per tal que sigui útil? Jenn Díaz ho té clar: “Han d'estar elaborats per expertes amb formació en protocols i amb intervencions amb perspectiva de gènere. Els han d'aplicar entitats especialitzades i independents de l'espai on hi ha hagut l'agressiu. I per descomptat, cal que aquests protocols siguin revisables, no s'estanquin i puguin ser adaptats a les necessitats d'aquelles que l'hagin fet servir fins que siguin òptims”.

Agressions en l’entorn escolar

Les agressions masclistes en espais de poder es donen, moltes vegades, per la diferència jeràrquica entre opressors i víctima. Quan l’agressor és un cap o una persona amb un càrrec superior al de la víctima el context per a la dona és molt més complicat de gestionar. És el cas, per exemple, del que succeeix als centres educatius on les alumnes, davant de les actituds i agressions masclistes d’algun mestre, no han estat escoltades ni cregudes i, en molts casos, ni tan sols han alçat la veu per por a les represàlies. “És especialment greu quan l’agressió no és entre iguals, perquè a totes les discriminacions existents parlem d’un abús de poder. Perquè el professor és una persona de referència i no partim del principi d’igualtat”, assegura Díaz al respecte.

“Volem centres educatius que no perpetuïn dinàmiques masclistes, que eduquin sense estereotips ni rols de gènere i que ajudin amb eines i informació”. Díaz considera que és necessari “fer molta pedagogia” per tal que les alumnes tinguin clar què poden fer i com ho han de fer si són víctimes d’una agressió per part d’un docent. “Si garantim que la Unitat de Suport a les Víctimes de Violències funciona, les alumnes no tindran cap dubte en fer-lo servir”, és a dir, que “hem de saber que funciona i que no revictimitza, així es popularitzarà el seu ús quan és necessari i no decidirem silenciar i ocultar”.

Fa uns dies, al Parlament de Catalunya, ERC va presentar una moció per modificar la llei i que “un presumpte agressor no pugui tornar a les aules amb una causa oberta sense sentència”.

Jenn Díaz. Fotografia de Joel Codina.

Referents

“Durant molt de temps vaig creure que allò que m'havia passat era mala sort. Estava convençuda que el meu agressor ho feia perquè era una persona violenta i conflictiva, però no m'identificava com a víctima de violència masclista. Amb el temps vaig entendre les violències estructurals, la creació de l’agressor i de la víctima, com la nostra relació estava basada en un abús de poder per part d'ell. I quan vaig començar a entendre-ho, em vaig adonar que jo era incapaç de visibilitzar-me com a víctima de violència masclista perquè no complia amb els requisits de l'estereotip de víctima. Així que ho vaig fer públic perquè estic convençuda que quan alcem la veu i generem referents de denúncia i possibles rostres de la violència, ajudem moltes dones que ni tan sols han identificat la violència que reben”.

Arran de la seva experiència i el seu testimoni, la Jenn Díaz transmet que les víctimes no són culpables i que no s’han de sentir responsables ni tenir vergonya, però també creu que “fer-ho públic és una exposició molt gran, i només ho recomanaria a qui se senti forta per fer-ho. No alçar la veu tampoc és cap vergonya”. Ella es va creuar amb dues persones que tot i ser testimonis directes dels seus danys físics, no la creien. Ara, ella diu que “algunes sempre les creurem. Sense fer preguntes i sense dubtar. Com jo. Tenen el meu suport incondicional... i el meu agraïment”.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —