És dijous 1 de maig de 2003. La meva mare, les meves cosines grans i jo som al pati de La Nostra Llar, el casal d’avis del meu poble, una localitat perduda pel Baix Penedès. Encara no tenia cinc anys però m’encantava fer tot allò que feien les meves cosines. Feia una estona que ballàvem quan va sonar “Aserejé”, l’èxit de Las Ketchup estrenat el 2002. Tenia una de les lletres menys intel·ligibles que havia sentit, però alhora la millor coreografia que mai m’havia après. Arribava la tornada i justament en el moment de fer l’últim pas, el de fer tremolar les cames amb les mans al cap, el meu pare ens va fer una foto amb tota l’essència dosmilera possible. 

No havia viscut mai un estiu sense música, sense balls, sense coreografies absurdes, sense festes a la platja, o a la discoteca, o a casa d’algú, o a la muntanya. Fins que ha arribat aquest. És clar que escolto música i que de tant en tant em puc reunir amb algun grupet de coneguts per prendre alguna cosa i fer que ballem una mica, però no és el mateix. I qui digui el contrari, o és un irresponsable o menteix. 

La prova que aquest estiu està sent diferent a tots els altres és que no hi ha una cançó que ens el farà recordar. Fins ara sempre hi havia un parell de cançons cada estiu que es repetien en bucle a totes les ràdios, totes les sales, tots els establiments i totes les festes. No fallaven. És clar que cadascú té els seus gustos i que algunes vivències personals feien convertir en cançó d’aquell estiu temes que no tenien perquè ser d’aquell any, però quan arribava el setembre tots teníem al cap la mateixa melodia. Aquest any, però, si bé és cert que hi ha alguns senzills que despunten, no està sent igual. 

L’any 2000 es va estrenar “Bomba”, el hit de King África que va ho va petar aquell estiu però que no pot faltar en cap berbena des de llavors. Una altra cançó que no sé si té coreografia però que jo sempre ballava senyalant-me el canell amb el dit fent com si estigués esperant era “Y yo sigo aquí”, de Paulina Rubio. És molt millor que “Ni una sola palabra”: perdoneu, però algú ho havia de dir. Aquell any es va estrenar El viaje de Copperpot de La Oreja de Van Gogh, que incloïa temassos com “Soledad”, que he escoltat centenars de vegades al cotxe juliol rere juliol fent carretera. 

A les festes de la nostra infància (i també a les d’ara, per què enganyar-nos) no podia faltar “No rompas más”, la coreografia patxanguera més perfecta empatada amb “Saturday night” de Whigfield en capacitat d’aixecar tothom de la cadira. El 2002 va ser sense dubte un dels anys daurats de la música del país: “Ave María” de David Bisbal, “Torero” de Chayanne, “Cuando tú vas” de Chenoa o “Nada de esto fue un error”, de Coti, van revolucionar-ho tot. A més, l’èxit romanès que a dia d’avui encara ningú sap pronunciar, “Dragostea Din Tei” d’O-Zone, també va venir per quedar-se. La primera vegada que en vaig veure el videoclip, on els membres de la banda canten sobre l'ala d'un avió, estava a casa del meu cosí. Tots dos ens vam pensar que era real. 

El 2003 ens va representar a Eurovisió una de les meves cançons preferides del festival, “Dime” de Beth, i David Civera va estrenar “Bye bye”. Les dues cançons van sonar en un cap d'any que vaig passar a Razzmatazz: us podeu imaginar com vaig cridar quan vaig sentir-ne les primeres notes. “La madre de José” d’El Canto del Loco o “La camisa negra” de Juanes, del 2004, per la seva banda, em feien sentir la més malota quan tenia sis anys. En aquella època María Isabel ens va fer oblidar la nostra catalanitat amb “Antes muerta que sencilla”, per culpa de la qual vaig trencar una desena de ventalls imitant-la. 

Entre el 2005 i el 2010 van passar coses molt fortes a nivell musical que van fer inoblidables tots els estius del segon lustre del segle. Amaral va treure Pájaros en la cabeza, del qual he perdut el compte de vegades que n'he cantat alguna cançó en Singstars i derivats, i el 2006 Kenny Ortega va fer la millor ofrena que un ésser humà pot fer al món: estrenar High School Musical. La segona i la tercera part arribarien el 2007 i 2008 respectivament i les seves bandes sonores encara avui sonen a totes les festes. Almenys a les que organitzo jo.

I així sense voler la música en anglès es va anar fent un forat als nostres estius. Els primers èxits de Mika, David Guetta o Black Eyed Peas, com “Grace Kelly”, “Memories” o “I gotta feeling” ho van petar. El 2008 va ser sense dubte l’any d’elles perquè hi van coincidir “Single Ladies” de Beyonce, “Poker Face” de Lady Gaga, “Hot N Cold” de Katy Perry i “Umbrella” de Rihanna. Cap d'aquestes va faltar a la típica discoteca de l'última nit de les colònies de l'escola, tot un clàssic. Alhora a Espanya va triomfar un dels duets per excel·lència, “Colgando en tus manos” de Carlos Baute i Marta Sánchez.

El 2007 Pitbull va llençar “I know you want me”, un dels primers amagos de reggaeton que tant d’èxit tindria els següents estius, i l’any següent Estrella Damm ens va portar el seu primer anunci amb “Summercat” que em va generar grans expectatives sobre el Mediterrani i sobre l'amor que amb els anys he anat veient que no són reals.

Però si alguna cosa va marcar la diferència a la meva vida, personalment i musical, va ser anar apuntar-me a l’esplai. L’estiu del 2010, abans de començar l’ESO, vaig anar de colònies per primera vegada i des de llavors cançons com “Jo vull ser rei” d’Els Pets, “Sense tu” de Teràpia de Shock, “Jenifer” d’Els Catarres o “Camins” de Sopa de Cabra, entre moltes d’altres, també tenen gust d’estiu. Guitarres, màrfegues, monitors guapos i pubertat: què pot sortir malament?

Amb la nova dècada van arribar “Danza Kuduro”, “Gasolina”, “Ayer la vi”, “Yo te esperaré” o “Una vaina loca”, que són LES cançons de reggaeton. El 2011 i el 2013 van passar coses curioses com que Michel Teló ho petés amb “Ai se eu te pego” i que PSY capgirés YouTube amb “Gangnam Style”, a la qual vaig agafar especial afecte quan vaig saber que havia superat Justin Bieber en reproduccions. A més, el 2012 Loreen va guanyar Eurovisió amb “Euphoria”, una de les primeres guanyadores del festival que seria un èxit a les ràdios fórmula del continent. 

A partir de 2014, amb “Bailando” d’Enrique Iglesias, es va començar a establir aquesta norma no escrita que diu que cada estiu ha d’haver una cançó que soni més que cap altra. “La Gozadera”, del 2015, “La bicicleta”, de 2017, o “Despacito” de 2019, en són alguns exemples, tot i que n’hi ha hagut més. Tot plegat va passar quan vaig començar a sortir de festa de veritat, per entendre’ns, amb cerveses, matinades i totes aquestes coses que tothom coneix de sobres i que no cal que expliqui. Els hits de discoteca es van començar a barrejar llavors amb els de festa major i dins meu es va anar creant una mena de barreja estranya que m’ha portat a tenir Bad Bunny al costat d’Orxata Sound System al mòbil.

I ara és agost de 2020 i estic a casa, escrivint això. I és estrany. M’agradaria que tornés a ser 2006, anar en cotxe cap a França i escoltar els discos d’Operación Triunfo 3 sense parar. O que fos 2013 i al balcó de la casa d’algú escoltar les últimes d’Avicii, Macklemore i Bruno Mars. O, simplement, que fos com l’any passat, quan després d’un hivern i una primavera terribles, l’estiu i els avions em van fer tornar a estar contenta a ritme de La Casa Azul, Oques Grasses i Rosalía.

No és l’estiu que esperàvem però és l’estiu que tenim. Posar-me nostàlgica cada dos per tres és una personalitat i és la meva, però també té la seva part bonica, suposo. Potser penseu que me n'he deixat moltes, però, ja sigui pel que sona o pel que vivim, no hi ha mai dos estius iguals. Tot i així, de ben segur que cap serà com aquest. O això espero.