He trucat al Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) per preguntar com estava la Renda Garantida de Ciutadania. Se’m va acabar l’atur a l’agost i a principis d’octubre la vaig demanar. Digueu-me ingenu, però la resposta de la dona que m’ha atès no me l’esperava: “Això tarda entre 4 i 5 mesos”. Perdoneu, potser és cosa meva, però fer-me esperar mig any (després us explico aquesta xifra) sense rebre cap ingrés és dir-me: “Nen, ves a robar carteres”.

Tot i tenir la sort de comptar amb la família que em pot ajudar, em sento desemparat. No puc ni imaginar com s’han de sentir les persones que no tenen un recolzament al darrere.

Més enllà del meu cas particular, a qui li pot semblar bona idea deixar a la gent sis mesos en la pobresa? Sis mesos que no podran pagar el lloguer, ni l’aigua, ni el gas, ni el menjar, ni res. Com tenen els nassos? Per què volem una ajuda d’aquí a mig any quan és ara mateix que la necessitem? Són perversos i matussers. Com es pot trigar mesos per tramitar un paper? No digueu que falta personal, perquè la vostra feina, la del SOC i SEPE (Servicio Público de Empleo Estatal), és donar feina a la gent. Jo mateix podria estar gestionant ajuts a altra gent en lloc d’estar esperant feina i queixant-me escrivint això. I quanta gent ho podria fer? L’emergència socioeconòmica no es pot suplir amb esperança, però sí amb tecnologia i personal. 

La meva petita gimcana em fa pensar en com de dures han de ser les gimcanes de qui més ho necessita. Us ho explicaré. Al setembre vaig intentar entrar en contacte amb el SEPE, ja que havia rebut només 100 euros de prestació. Vaig trucar desenes de cops i vaig visitar moltes de les oficines, buscava una cosa molt estranya: poder parlar amb algú. El personal de seguretat de la porta, a mode d’escut protector, era l’únic que informava d’alguna cosa i et donava un paperet amb un web perquè enviessis una sol·licitud que, molt probablement, ningú miraria mai.

Trucava i trucava i el màxim que aconseguia era que em deixessin en espera. Fins que així mig en broma, quan la maquineta telefònica em demanava que pitgés el meu codi postal, en vaig prémer un de manera aleatòria. Els de Barcelona estaven absolutament saturats. Vaig aconseguir parlar amb una persona, concretament una bona dona de Navarra. Gràcies a ella vaig descobrir que la meva prestació s’havia acabat abans del que pensava, ella no podia tramitar-me res, però com a mínim ja tenia un diagnòstic. 

Des d’aquí, buscant i buscant, veig això de la Renda Garantida de Ciutadania, que és l’Ingrés Mínim Vital més alguna cosa més. Se’m feia una mica estrany buscar ajuts, perquè per sort, mai no ho havia necessitat. Aquesta renda la tramita el SOC, per sort. Perquè, tot i que els telèfons normals del servei no funcionen gaire, sí que n'han habilitat un d'especial per la situació actual, que és el 933 94 45 00. He de dir que, encara que també vaig haver de trucar molts cops per ser atès, ho vaig aconseguir. Em van donar una cita telemàtica i tot va anar sorprenentment ràpid i amable. 

Això sí, aquí comencem amb els requisits esotèrics. Entre que s’acaba la prestació d’atur i demanes la renda han de passar mínim dos mesos, en els que no pots haver cobrat més de 1.200 euros en total. Ja d’entrada és ganes de fer-ho passar malament a la gent, a mode de penitència. Però bé, hi havia esperança. N’hi havia fins avui. Avui he decidit que deixo el pis on visc i torno a casa els pares a esperar que això s’acabi. Sí, pares, és el que hi ha. La senyora que em lloga el pis no en té gaires més, la gràcia que li farà quedar-se sense llogater a mig confinament. I així, amb sort, la roda del despropòsit en el qual estem s’anirà fent gran, i ves a saber si ella també podrà escriure alguna cosa similar a això. La roda de la burocràcia continua, la de l’esperança, ja s'ha aturat.