Amb el número 11 a l’esquena i Pauito com sobrenom, en Pau Navarro ha estat un dels millors pivots de l’handbol català, jugador del BM Granollers, l’equip blanc i blau, uns colors que sempre portarà al cor. El 17 de setembre de 2018, amb 19 anys, va haver de dir adéu a l’esport de la seva infància i adolescència sense poder acomiadar-se. El mateix que el va portar a aconseguir la plata en un Mundial Juvenil amb la Selecció Espanyola.

Aquest setembre farà dos anys que quatre amics que compartien la seva passió per l’handbol van patir un accident de trànsit mentre anaven a veure un partit. El sinistre es va emportar la vida de dos grans amics del Pau, i ell es va quedar amb cadira de rodes. L’Òscar, un dels quatre amics, en va sortir il·lès. El canvi va ser frustrant: va passar de ser el Pau que corria, caminava i jugava a tothora, a ser un Pau molt fluix, que havia perdut 20 kg, que no tenia força per moure la cadira i necessitava l’ajuda de tothom. Moltes coses que abans feia sense gairebé esforçar-se, van esdevenir un problema.

Tot i així, de seguida va mostrar una actitud positiva. “Mai, mai, mai em queixaré per anar amb cadira de rodes perquè tinc sort d’estar aquí”, afirma. Amb això en ment i gràcies a la rehabilitació a l’Institut Guttmann i al recolzament incondicional de la seva família i amics com l’Òscar, l’actitud del Pau es va anar enfortint i configurant cap a un futur amb ganes de treballar. Fins arribar a tenir una visió de la vida, tal i com diu ell, que ha millorat, perquè ara li ve de gust fer coses noves, no dir mai “no” a res i no tancar-se cap porta.

Pel Pau l’handbol ho era tot. En el seu dia a dia sempre estava entrenant-se, fent partits o anant al gimnàs. Estava molt motivat i enganxat a aquest esport i aspirava a jugar-hi professionalment. Però amb l’accident, això va canviar. Ja no podia jugar, només mirar-s’ho tot des de fora. Les seves ganes de tornar a la pista eren enormes, però poc a poc va anar essent conscient de la seva realitat. Va decidir allunyar-se d’aquest esport perquè li recordava el passat. Volia començar una nova carrera i crear un camí des de zero, de manera que va optar per iniciar-se en el rugbi adaptat, un esport que el va ajudar enormement a superar la frustració.

L’Òscar pensa que el seu amic ha trobat en aquest nou esport una motivació semblant a la que li oferia l’handbol. El rugbi s’adequa a la seva lesió i, a més, és un joc d’equip que li ha permès tornar a competir, cosa que porta escrita al seu ADN. Però el que més li aporta jugar a l’equip de rugbi adaptat del Barcelona Universitari és el fet de sentir-se entès, de relacionar-se amb gent que ha passat per una experiència semblant, i poder parlar de qualsevol cosa sense cap problema ni cap mena de tabú. Es tracta també d’un moment de desconnexió, de no preocupar-se: explica que si cau amb els companys de l’equip, aquests se’n riuen, cosa molt diferent al que passaria si caigués pel carrer.

Després de l’accident, no va necessitar ajuda psicològica ja que, tot i que valora molt la professió, notava que quan parlaven amb ell no entenien el que estava vivint. La comprensió la va trobar en el rugbi. A més, des de ben aviat va mostrar-se amb ganes de tirar endavant, de treballar i de guanyar autonomia.

El Pau sempre ha tingut una cosa clara: vol anar a uns Jocs Olímpics. Ja perseguia aquest somni de petit i l’accident no va frustrar aquestes expectatives. De fet, es va prometre que si no hi arribava com a jugador d’handbol, ho faria a través d'un nou esport adaptat per poder aconseguir-ho. Si bé el rugbi li ha donat una alè de vida nova, explica que a l'Estat espanyol el nivell és amateur, de manera que és difícil arribar a uns Jocs.

Negant-se a deixar escapar aquesta oportunitat, el Pau té la intenció d’iniciar-se al ciclisme adaptat. És conscient de l’esforç que suposarà professionalitzar-se en aquest esport, però ho veu com una oportunitat per desmentir l’estigma que els jocs paralímpics son més assequibles. De moment no es posa límits ni terminis per aconseguir-ho, però tampoc vol privar ningú de veure com aconsegueix el seu somni.

Una beca Vamos ColaCao
El setembre del 2019, el Pau Navarro i el Darío Salcedo, jugadors de l’equip de rugbi adaptat del
Barcelona Universitari Club, van rebre una Beca Vamos ColaCao per comprar cadires de rodes i material esportiu per a tot el seu equip. Així, han pogut comprar cadires suficients per a tots els membres de l’equip, de manera que ja poden assistir tots alhora als entrenaments.

El jugador de bàsquet Ricky Rubio va ser l’encarregat d’entregar la beca als dos joves. “Aquests nois han sigut capaços de reformular les seves vides i seguir perseguint els seus somnis. Per això, són un model a seguir”, va a afirmar el jugador de la NBA. En l’acte d’entrega també va participar la directora assistencial de l’Institut Guttmann, Montserrat Bernabeu, que va recalcar la importància de l’esport en l’àmbit terapèutic, ja que implica una “millora en l’autoestima i en la inclusió social”.