En tots els grups d’amics hi ha una Monica, un Chandler, una Phoebe, un Ross, una Rachel i un Joey. Són els personatges de referència del que és l’amistat més sincera. Ho són des de 1994 i continuen sense passar de moda. Qui no recorda algun capítol en especial que sempre li arrenca un somriure? I què me’n dieu de la mítica cançó de la introducció? Friends és una d’aquelles sèries èpiques que les noves generacions hem heretat. Sempre emanarà l’essència de l’època dels 90, dels radiocassets, els telèfons fixes, les jaquetes bomber, els pentinats amb volum i els mom jeans, però en un tret sí que ha canviat: l’audiència. Els pantalons amples i els pantalons de ciclista continuen sent l’última tendència, enyorança norantena, tot i això, els ulls que es miren les peripècies del grup d’amics, ara se’n riuen per motius diferents.

T’adones d’aquest gir de punt de vista quan, tornant a veure  per quart cop la sèrie sencera —a causa del confinament— algunes bromes ja no et fan gràcia. Principalment, les d’en Joey. Pels qui hàgiu comès el greu pecat vital de no veure Friends, en Joey Tribbiani és el component més ruc del grup, i també el més "Don Juan". Té multitud de companyes sexuals a les qui encisa amb la frase mítica: "How you doin’?" i a qui no torna a trucar mai més. De fet, és aquesta part de la personalitat d’en Joey la que avui dia grinyola. Utilitzar el masclisme més cavernícola com una cosa divertida i sobre la qual fer broma és una manera de restar importància al problema i de banalitzar-lo.

Evidentment, s’ha d’entendre tot en el seu context. Quan es rodà la sèrie, la lluita feminista no tenia, ni de lluny, el suport i la visibilitat que té actualment. Era l’època de "la fi de la història", la postguerra freda, l’època en què el món es reconfigurava, començava l’auge de les noves tecnologies i les cultures alternatives. L’època de les Spice Girls i els Backstreet Boys. Un món amb una consciència que encara no concebia que Friends estava normalitzant situacions masclistes on la dona s’objectivava constantment.

Però, la societat ha evolucionat. Ara entenem que el masclisme és idiota, com ho és en Joey. Els valors que les dones feministes han inclòs a l’ordre del dia i a la consciència social, lluny encara de ser dominants, van calant en la societat. Gràcies a aquests podem mirar Friends i gaudir de la sèrie entenent que no ha de ser un referent, sinó una ficció del passat que cal allunyar de la nostra realitat. Ara bé, aquesta interpretació només es pot fer quan s’ha assolit un nivell de comprensió i una capacitat crítica de la qüestió. Un dels debats més estesos és el que intenta respondre a la pregunta: Es pot fer broma de tot?

L’humor ha fet història. Noms com Arévalo, Chiquito de la Calzada o Eugenio escriuen part de la cultura de tota una època. Per als joves a qui no ens suposa fer un viatge mental a la joventut, escoltar algun d’aquests humoristes ens esgarrifa bastant. Racisme, masclisme, homofòbia i continua sumant. De nou: context. Mentre en aquests casos es tracta de fer broma fàcil, l’humor es pot utilitzar en positiu per anar molt més enllà. Per exemple, és una eina de reivindicació. El programa de TV3, Polònia fa crítica política mitjançant la sàtira i el programa acabat d’estrenar, Tabús, porta les discriminacions socials a una altra dimensió. De fet, aquest últim és l’exemple perfecte de com la broma només fa gràcia quan es fa des del respecte i la comprensió total d’allò que s’exposa.

Quan l’humor s’exerceix des d’una posició còmoda i hegemònica per a perpetuar els pitjors estereotips dels col·lectius discriminats, com ara de persones racialitzades, del col·lectiu LGTBIQ+ i de persones amb diversitat funcional, el seu ús pot ser molt controvertit. Pot passar molt fàcilment de l’humor a la burla. En canvi, quan en ple coneixement de causa, s’espremen les possibilitats de la sàtira per visibilitzar realitats i generar reflexió, l’escenari és totalment diferent.

No existeix una resposta binària de si o no a la pregunta plantejada. Es pot fer broma de tot? Depèn. Què hi ha darrere la broma? Qui la fa? Per a què? Amb quina intenció? En quin context? La capacitat de plantejar-se aquestes qüestions i tractar de respondre-les per comprendre l’humor és l’essència de l’evolució de l’audiència. Friends és una sèrie de ficció dels anys noranta que plasma els estàndards d’una societat passada que ens és molt útil conèixer per evolucionar. Per tant, continuem rient veient i gaudint de sèries, llibres i pel·lícules clàssiques, encara que ens grinyolin, és bo que ho facin i encara més que ens n’adonem.