El quart poder, eina de desgast
Per Àlex Baltà
Publicat el 27 de juny 2021

Després de les eleccions a la Comunitat de Madrid el 4 de maig, l'exvicepresident Pablo Iglesias va dimitir de tots els seus càrrecs a Podemos. Aquesta decisió pot sobtar al principi, però cobra sentit quan es fa un repàs de la seva carrera política: en poc més de cinc anys, Iglesias ha patit una campanya brutal d'atacs que han desgastat la seva imatge. Però no són crítiques només per part dels partits de l'oposició; altres actors polítics també hi han ficat cullerada, i entre ells es troben els mitjans de comunicació.

El cas de Podemos no és un fenomen nou, tot i que potser ha estat el més visible dels darrers anys. Toni Aira, professor de Comunicació Política de la UPF-BSM, explica al Diari de Barcelona que la relació entre els polítics i els mitjans sempre ha estat complicada: "Els polítics han assumit com a veritat absoluta que si no surts als mitjans, no existeixes. La part positiva d'aquesta visibilitat és que poden arribar a molta més gent, però alhora els exposa més, en mostra més les mancances." Són inconvenients que sempre han existit, si bé ara s'han accentuat a causa de les noves tendències mediàtiques.

El desgast dels mitjans és complex i pren diferents formes. La primera és una sobreexposició que ha anat creixent durant els darrers anys. Aira comenta com "amb Pujol, o Felipe González, van passar dècades fins que no se'n van saber coses grosses. Avui en dia, els polítics estan molt més exposats; el seu espai pel misteri és menor. Els tenim fins a la sopa." Els grans líders se'n veuen especialment perjudicats, ja que cada cop guanyen més visibilitat a costa de la resta del partit.

Ells mateixos, però, també s'aprofiten de les dinàmiques del periodisme per criticar als seus adversaris. Alguns autors parlen del nou fenomen de la "telecràcia", on les cambres legislatives passen a ser un plató: els polítics busquen cridar l'atenció amb un missatge, un atac, que pugui sortir als informatius. Dit d'una altra manera: deixar en ridícul al seu adversari a través d'un bon zasca.

El periodista a l'ofensiva
No obstant, els mitjans no són simples eines a disposició dels partits. Les redaccions trien quines notícies es publiquen, el seu enfocament, i a vegades prenen una decisió controvertida: atacar intencionadament a polítics contraris a la seva línia editorial. "Hi ha mitjans de comunicació que es consideren punta de llança de causes polítiques", explica Toni Aira. En el cas d'Iglesias, el modus operandi ha consistit en publicar suposats escàndols i casos de corrupció que han acabat en no res.

Però què porta als mitjans a ignorar el principi d'imparcialitat? Marta Ribas, periodista i exdiputada d'En Comú Podem, creu que la resposta es troba en el finançament de la premsa. "Els mitjans privats responen als interessos econòmics i voluntats de poder de les empreses que estan al darrere. Cada vegada més son empreses que no tenen res a veure amb el món de la comunicació, com els bancs". Això permet als poders financers posar l'opinió pública a favor seu.

Per tant, segons la periodista, polítics progressistes com Pablo Iglesias són els més afectats pel desgast mediàtic. "L'espai d'Unidas Podemos a l'Estat és l'antítesi d'aquests poders, i evidentment han utilitzat els mitjans al seu abast per intentar desprestigiar i llançar campanyes en contra", continua Ribas. Toni Aira, en canvi, opina que el desgast no s'associa a una ideologia concreta: "Jo he vist mitjans d'esquerra amb una demagògia totalment traslladable a les mentides i l'obsessió pròpies de mitjans de dretes".

Al comparar En Comú Podem amb el conjunt de Podemos a Espanya, Marta Ribas també observa diferències en les tècniques de desgast. Segons ella, costa que el govern dels Comuns a Barcelona tingui presència mediàtica. "Aquí, més que atacar, la tècnica dels mitjans ha estat silenciar. O no difondre. Les iniciatives de certs grups polítics tenen el focus mediàtic immediat, però quan des d'En Comú Podem hem fet el mateix o similar no tenim ressò. Només a mitjans més petits, alternatius".

Passat i present
El desgast mediàtic no només es diferencia per territoris, sinó que també ha variat segons l'època. Joan Boada, secretari general d'Interior durant el segon Tripartit, reflexiona sobre l'etapa en què Joan Saura era conseller. Tant el Departament com el conjunt d'ICV van patir controvèrsies mediàtiques provocades per mitjans com La Vanguardia. Entre elles es troben l'incendi de l'Horta de Sant Joan, on van morir cinc bombers, i la campanya per reduir la velocitat de circulació a 80 km/h a l'Àrea Metropolitana de Barcelona.

Part dels records de Boada coincideixen amb les declaracions de Marta Ribas. L'exsecretari tampoc confiava en els propietaris dels mitjans de comunicació, que segons ell tenien "interessos que no eren ni comunicatius ni periodístics, i que utilitzaven els seus mitjans per fer política contra nosaltres". En la mateixa línia, Boada defensa que la premsa els intentava desgastar perquè Iniciativa era el partit que "podia fer trontollar alguns dels privilegis que tenien els sectors econòmics".

Alhora, igual que ara, percebia una campanya mediàtica estable al llarg del temps, amb pics intencionats com a resposta a certes decisions polítiques. "L'agressivitat era forta", valora Boada. Els mitjans van arribar a mentir en algun cas, com quan La Vanguardia va publicar un vídeo fals sobre l'incendi de l'Horta. El diari va utilitzar imatges d'un altre foc per exposar la suposada ineficàcia dels bombers.

La digitalització, el gran canvi
Aleshores, quina és la principal diferència entre avui i fa una dècada? La resposta és la digitalització dels mitjans i el boom de les xarxes socials. Per una banda, ara costa molt menys fer de periodista i abusar de la crítica política. Segons Toni Aira, "la digitalització ha fet possible el naixement de mitjans o pseudomitjans a la xarxa. Posa molt més a l'abast construir-los, fet que abans era molt complicat." Per altra banda, Joan Boada afegeix que la crítica actual requereix menys elaboració. "Abans havies de parlar una mica i ensenyar algunes imatges, o escriure una peça. Ara, els tuits que llancen els mitjans són poques paraules sense cap mena d'argument".

Així i tot, els partits també han sabut utilitzar les xarxes a favor seu. Boada comenta que abans no es podia fer gran cosa davant del desgast, a banda de seguir elaborant noves polítiques. La digitalització, en canvi, permet als polítics comunicar-se directament amb la ciutadania i replicar als atacs dels mitjans. En el cas de les fake news, explica Marta Ribas, ara és més fàcil "posar el focus en els fets." Fins i tot creu que el desgast i la polarització a les xarxes presenten avantatges: "La polarització de la crítica contra Pablo Iglesias fa que es mobilitzi un cert electorat progressista que potser no hauria anat a votar en altres circumstàncies".

La reflexió final sobre el desgast mediàtic, però, no és positiva. Tant Ribas com Boada lamenten l'impacte del fenomen en la política i el periodisme. En el primer cas, la periodista pensa que aquests atacs "fan cada cop més difícil que la gent s'engresqui a fer política per l'exposició crítica a la qual s'han d'enfrontar. Sobretot les dones, que som molt més sensibles a l'exposició personal". Respecte al periodisme, Boada creu que això és "una pèrdua d'intensitat, de categoria, de reflexió de la feina periodística brutal". És un problema més d'un sector que ja fa anys que pateix precarietat crònica i una crisi de credibilitat.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —