Aquesta és segurament una de les preguntes pitjors formulades de la història, ho sé. És com preguntar quin és el gelat preferit de les dones o quin és el destí que més ens agrada a l’hora de viatjar. Ja fa uns quants anys que generalitzar em fa fàstic i la meva intenció no és fer-ho ara, però precisament per això he volgut començar l’article proposant una pregunta tan clarament irresoluble.

Al llarg de la història el paper de la dona a l’humor ha estat cruelment infravalorat i invisibilitzat, però en els darrers anys mica en mica ens hem intentat anar fent un espai en un món exageradament masculí que només feia referència a nosaltres per dir-nos que no teníem gràcia, que no ens sabien comprendre o que nosaltres no els sabíem comprendre a ells.

Llums i ombres del cartell del Cruïlla Comedy

El Festival Cruïlla ha hagut de reinventar-se aquest estiu en format XXS però això no l’ha fet renunciar al seu espai Cruïlla Comedy. Enguany les actuacions de diversos monologuistes s’han emmarcat als jardins del Museu Marítim i s’han repartit en 21 dies entre el nou de juliol i el dos d’agost. El festival ha concertat l’actuació a títol individual de 29 còmics i 10 còmiques, sent ells gairebé el triple que elles; i ha programat altres actuacions amb títols col·lectius on intervenen 19 homes i nou dones. 

Si bé és cert que Charlie Pee i Pilar de Francisco van actuar la mateixa nit que altres còmics, Irene Meneguzzi, Patricia Espejo i Carmen Romero ho van fer només elles en una mateixa nit i La Prados, Marta Bosch, Ana López, Irene Minovas i Raquel Hervás també. És evident que el Cruïlla ha fet un esforç per ampliar el seu programa d’humor i ha esdevingut un bon espai perquè còmiques menys mainstream es donin a conèixer. Tot i així, si comparem els noms del 2020 amb els del 2019, veiem que l’any passat també van actuar 10 dones, però que enguany han actuat 29 homes respecte els 22 de l’any passat. 

De cara a les properes edicions, si els virus les permeten, és urgent arribar a la paritat, que no només passa per contractar més còmiques sinó també per deixar-les compartir data amb els còmics. I no, no es tracta de portar més monologuistes perquè sí, per igualar les xifres peti qui peti. Sinó perquè el país està farcit de dones divertidíssimes, amb molt de talent, capaces de protagonitzar cartells com el Cruïlla Comedy, que no tenen l’oportunitat per donar-se a conèixer com sí que l’han tingut molts. Masses, segurament.

Irene Meneguzzi, Patricia Espejo i Carmen Romero a l'Escenari Tram el 17 de juliol.

Deu monòlegs, deu maneres d’entendre l’humor

Deixant el ‘qui’ de banda, és interessant posar el focus sobre el ‘què’. De què parlen les humoristes? Què els fa gràcia? I al públic? Se’n riuen d’elles o d’algú altre? Què expliquen? En primer lloc, cal dir que és tot un avenç que les còmiques ja no hagin de fer “monòlegs feministes” o parlar de “coses de dones” perquè tingui sentit que tinguin un espai en festivals d’humor. Això no vol dir que no tractin aquests temes, però les actuacions de les deu monologuistes en cartell del Cruïlla XXS demostren que no en són dependents i que, igual que els homes, elles també poden parlar de tantíssimes altres coses.

Charlie Pee va inaugurar el Cruïlla Comedy el nou de juliol a l’Escenari Tram amb un stand-up enfocat principalment a la seva tràgica vida sexual. També en van fer referència l’argentina Irene Meneguzzi o la madrilenya Carmen Romero, tot i que en el seu cas va ser per dir que “per parlar d’alguna cosa cal haver-ho provat, sinó per això està Twitter”. Ana López va criticar la pèssima educació sexual que rebem i va destacar la importància de destraumatitzar-se en cas de veure els pares follar. 

Un altre dels grans temes va ser la masturbació femenina i l’estimadíssim satisfyer. Patricia Espejo el va lloar i La Prados va descriure’n l’última velocitat dient que “et pot batre el flux a punt de neu”. Moltes van coincidir dient que s’havien masturbat més durant el confinament, del qual també en van parlar força. Raquel Hervás i Pilar de Francisco li van dedicar uns minuts, així com Irene Minovas, que va sentenciar que ara “un pet és un test ràpid”. Espejo, per la seva banda, ens va recordar que casualment abans dels confinament tots ho estàvem a punt de petar a les nostres vides. 

La vida quotidiana també va ser protagonista als monòlegs femenins del Cruïlla Comedy. Charlie Pee va citar les seves dificultats en la socialització, Meneguzzi i López van explicar la seva experiència amb l’spinning i Minovas i de Francisco van fer referència a la seva relació amb els supermercats. Els dinars familiars, en el cas de La Prados i Irene Minovas, el vincle amb les mascotes, de les quals cal destacar el gat de Raquel Hervás, Benito Miausolini, i els problemes de ser autònoma o ser pagada amb visibilitat, com subratllen Irene Meneguzzi i Ana López, van ser altres dels conflictes tractats en aquest sentit.

També es va parlar de la copa menstrual, la qual, segons Hervás, “és com el Razzmatazz, entra bé però se surt malament”, de la depilació, motiu de patiment per Marta Bosch, o de fer-se gran, que va portar a Patricia Espejo a sentir-li dir que “tenia pinta d’haver estat bona”. La maternitat va ser un altre dels grans melons dels monòlegs de les còmiques: Meneguzzi assegurava només voler ser-ho per poder ser una MILF, mentre que Espejo deia que “la inseminació artificial em fa mal rotllo perquè em recorda al carnet de conduir: si no t’hi quedes a la segona has de tornar a pagar, i jo vaig aprovar el carnet a la setena.”

No van tenir por, tampoc, de criticar la dreta, el feixisme i l’Església sense filtre. Marta Bosch assegurava que “a Franco li hagués anat molt millor si en comptes d’una dictadura hagués muntat una start-up” anomenada “Fachaveroo” amb l’eslògan “una, grande y hipster”. La murciana Raquel Hervás, proposava que “si et folles un fatxa has de fer-ho amb la regla perquè li podràs dir: ara qui és el rojo?”, mentre que Pilar de Francisco va qüestionar la decisió d’Almeida de reobrir les escoles de tauromàquia de Madrid i el paper de la monarquia. Sobre la religió cristiana, la madrilenya va dir que “Déu té TDA” i que per això ella creu en Rosalía, i Carmen Romero desplegava el seu humor negre per parlar del robatori de nens per part de l’Església i dels antivacunes.

El llenguatge inclusiu, les manifestacions, la mort, el porno feminista, el poliamor, les violacions, la pederàstia, l’assetjament pel carrer o el mansplaining també van ser objecte d’acudits als deu monòlegs. Evidentment. Perquè, com la resta de coses, formen part del nostre dia a dia. Després de tot, no sé què ens fa riure, a les ties, però sí que tinc clares dues coses: que podem fer riure sobre el que ens doni la gana i que, el que segur que no ens fa gràcia, és que ens diguin sobre què podem o no bromejar. I, si a algú no li sembla bé, li deixo l’última frase del monòleg d’Ana López: “M’agradaria que tothom marxés amb un bon sabor de boca, però per raons de sanitat no em podeu menjar tots els cony.”

Ana López, Marta Bosch, Irene Minovas, La Prados i Raquel Hervás a l'Escenari Tram el 21 de juliol.