El sud d'Europa vol indultar-se part del deute, però el nord no ho acaba de veure massa clar. Recorda a la reforma protestant de 1517, quan Martí Luter va rebutjar les indulgències, pagaments fets a l’església catòlica per redimir els pecats. Sumat a les riqueses que ostentava Roma, s’allunyaven massa de l’austeritat i la voluntat de ser conseqüent amb els actes que predicava la Bíblia i que Luter volia recuperar.

Segles després dels conflictes de religió, les diferències culturals i socioeconòmiques perduren. Quan encara ressonen les terribles conseqüències de la crisi econòmica de 2008, arriba a Europa la pandèmia de la Covid-19 i la previsible patacada econòmica posterior.

 

“Se’ns acumulen les crisis”, diu Pablo Suanzes, corresponsal del diari El Mundo a Brussel·les. Una emergència sanitària que muta ràpidament cap a una enorme amenaça econòmica i social. Infinites reunions de l’Eurogrup sense acords, propostes de mutualització, el retorn del MEDE (Mecanisme Europeu d’Estabilització o l’eina a la qual han de recórrer els països que necessiten préstecs) sobre la taula i dures declaracions entre països que arrosseguen rancors passats.

Un selecte club d’estats

On és la Unió Europea? “Lluitant per ser visible, però el clima de debat no afavoreix la visibilitat de la UE”, contesta Amadeu Altafaj, exportaveu d'Afers Econòmics i Monetaris a la Comissió Europea (CE) durant la crisi de l'Euro. 27 governs s’asseuen en una mateixa taula, un selecte club d’estats que es troba a Brussel·les amb la mirada posada a casa.

2020. La pandèmia esclata i la ciutadania, confinada a casa, veu com es prohibeixen les exportacions de material sanitari i es formen llargues cues en carreteres on abans l’únic símbol que indicava un pas fronterer era un petit cartell. Davant les crisis, la voluntat és amagar-se a casa i tancar la porta amb clau. Suanzes recorda que un dels grans errors del 2010 va ser que “l’instint va ser pensar que la resposta havia de ser nacional”.

“Del que s’hauria de queixar la gent no és que les institucions funcionin malament, sinó que els governs no han sabut actuar coordinadament”, afirma Carlo Angrisano, vicesecretari general de Relacions Internacionals de les Noves Generacions del PP. Les institucions europees, especialment la Comissió, es van afanyar a posar ordre. Des de llavors, s’han reduït els controls de fronteres, hem vist disculpes a Itàlia, polítiques i anuncis, i recordatoris que “els bons veïns parlen entre ells”. 

Una Europa de dos blocs

La majoria de països amb un percentatge elevat de protestants s’oposa als eurobons o, directament, ja no forma part del projecte europeu. La tradició austera i responsable del luteranisme i del calvinisme contrasta amb el costum expiatori i indulgent dels països catòlics. Dues maneres de fer política.

Font dades Juxtapose: Pew Research Center's Global Christianity: A Report on the Size and Distribution of the World’s Christian Population

Carme Colomina, politòloga i periodista, denuncia que “la tendència d’una UE cada vegada més dependent dels estats reescriu el projecte europeu”. Els interessos nacionals —i especialment els electorals— condicionen la presa de decisions positives per a tot el col·lectiu. 

Els protagonistes de la darrera crisi es tornen a trobar per fer front a una altra gran onada. A l’esquena, retrets mutus derivats del que va passar fa deu anys. “Arran de la crisi del deute del 2012, s’ha establert una visió moralitzadora del debat, n’hi havia que gastaven i d’altres que estalviaven”, explica Suanzes. Falcons al nord, productius i responsables, i coloms paràsits al sud. 

“Ens creiem superiors o inferiors segons la capacitat econòmica”, alerta Bernat Sellarès, professor d’Història Econòmica a la UAB. Els estats no són iguals quan s’asseuen al voltant de la mateixa taula. Entrar al club vol dir assumir-ne les normes i formar part d’un enrevessat joc institucional a la recerca d’un equilibri entre consens i la fortalesa. “Una mateixa manera de treballar, de coordinar-nos, de compartir un mercat únic o una moneda”, recorda Colomina. 

La Gran Recessió: un regust amarg

Entrar a formar part de la unió monetària, però sense unió fiscal ni control sobre la divisa, va ser molt útil en alguns aspectes però va disminuir la capacitat de reacció en altres. Tal com resumeix l’expert en macroeconomia Mark Corner: “Espanya no pot imprimir més diners per acabar amb el deute perquè no té moneda pròpia, està obligada a negociar amb la resta de països i el BCE”. 

Però quan semblava que tot volaria pels aires, Europa va reaccionar. Després de quatre anys de crisi, els estats van fer aparèixer el MEDE per ajudar a finançar els països més afectats per una crisi financera que de sobte era una crisi de deute. Préstecs amb condicions: reformes fiscals que farien sagnar els sistemes socials del sud. Acabava de néixer l’anomenada Troika, que pocs anys més tard s’esborraria del diccionari europeu per les connotacions negatives que arrossega.

El risc era tan gran i imminent, que el llavors president del BCE, Mario Draghi, va salvar la Unió amb només tres paraules: “Whatever it takes”(Costi el que costi). Davant d'un nou precipici, analistes, periodistes i polítics miren enrere. Sellarès recull el relat general quan afirma que “hi ha un consens en les causes i les conseqüències, però no en les receptes per sortir-se’n”.

Per expertes com Colomina, “més que un rescat, va ser una condemna”. Angrisano, militant al PP Europeu, verbalitza l’altra cara de la moneda afirmant que l’austeritat va ser “un paquet de mesures per reconduir la situació”. Corner va més enllà, assegurant que el superàvit del nord és tan preocupant com el dèficit del sud, i que la Troika hauria hagut de gestionar-los tots dos. En un mercat comú, on els dos estan estretament connectats, és tan perjudicial un com l’altre.

La crisi del 2012 va encetar unes dinàmiques que ressonen el 2020. Segons Maria Nizzero,  professora d’Institucions Polítiques de la UE a la UPF, “es van obrir dos debats diferents: les impopulars mesures d’austeritat i l’assumpte d’un nou mètode de finançament: els eurobons”. És a dir, l’emissió de deute conjunt entre tots els estats en comptes de fer-ho individualment i així repartir-ne el cost.

Les receptes del 2020

Durant la Gran Recessió, la tria era entre austeritat o res. Però en la crisi econòmica derivada de la  Covid-19 hi ha consens amb la solució: més despesa. A diferència del 2008, l’amenaça és la mateixa per a tots, encara que es manifesti de maneres diferents. Costa trobar partidaris d’aplicar mesures austeres a qualsevol cost.

Al nord aposten per la condicionalitat, encara que intentin suavitzar les formes. Al sud, exigeixen mutualitzar el deute, perquè per això estem junts i per això és una unió, diuen. Entremig, fórmules que es posen sobre la taula amb noms diferents que es puguin vendre de tornada a casa. Deute perpetu. O si no un Pla Marshall, que depèn d’uns pressupostos europeus encallats des de fa molt. O bé un MEDE que, amb una condicionalitat limitada, continua tenint un regust amarg. Reunions que no s’acaben, perquè la pregunta és clara: qui paga?

Defineixi solidaritat

La Unió Europea es va crear amb la solidaritat com a punt clau. Aquesta, però, es va començar a apagar l’any 2010. “Es va perdre molt de temps en reconèixer que no era una crisi d’un país o d’un altre, era una crisi sistèmica”, coincideix Altafaj.

Actualment, i enmig d’una pandèmia mundial, la “solidaritat condicionada” —com es refereix Colomina als préstecs— s’arrossega des del 2012. “Si és condicionada, no és solidaritat”, afirma. “La solidaritat no s’ha vist enlloc”, sentència Isabel Báez, secretària general del PSOE europeu. En canvi, Angrisano pensa el contrari: “La solidaritat comporta responsabilitat”.

La crisi de valors en el cor de la Unió Europea continua. La professora Nizzero admet que “si volem que la Unió Europea tingui futur, la paraula clau és solidaritat”. Suanzes, però, en fa una reflexió “Si avui en dia no hi ha solidaritat dins del nostre país (Espanya) entre les comunitats autònomes, com podem demanar a 27 països que tinguin solidaritat amb tu?”. De solidaritat emana la concepció que cadascú de nosaltres té de la UE: veïns o part d’un tot?

Un relat que no arriba 

Sortir o quedar-se dins la UE. Préstecs o donacions. Coronabons o fons comú. L’ús de les paraules exactes i la capacitat per dominar-les són una arma en l’arena política europea. Però costa fer-la arribar als ciutadans. 

Suanzes creu que el problema no és dels mitjans o de les institucions europees, que sí que expliquen bé el que fan. “Les notícies de la UE no les llegeix ningú perquè són llunyanes i difícils d’entendre”. Punt clau: dificultat. Totes les fonts coincideixen que la UE, les seves institucions i els seus processos són prou complicats per allunyar l’interès de la gran majoria dels seus ciutadans.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, en una reunió amb els líders de la UE

Báez, al contrari, pensa que la UE ha gestionat malament la crisi perquè ha estat incapaç d’explicar què ha fet a nivell nacional. “Els ajuts que han arribat des de Rússia i la Xina han estat menors que els ajuts entre els estats membres. En canvi, en l'àmbit comunicatiu n'han arribat molts més”.

No obstant això, s’ha comunicat alguna cosa durant aquesta crisi. “Hi ha una lluita pel relat i l’han guanyada els països del sud”, afirma Báez, que afegeix: “Es veu en l’opinió pública d’Alemanya o en què el ministre dels Països Baixos hagués de sortir a disculpar-se per les seves declaracions”. El fons continua sent el mateix, però dit d’una altra manera. A Brussel·les, on les formes són tan importants com el fons i on la redacció d’un paràgraf del comunicat pot durar hores, cada paraula compta.

“A la Unió Europea li demanem tot”

Després de la crisi financera del 2008 i la del deute del 2012, les crítiques cap a la Unió Europea s’han multiplicat. Des de les últimes eleccions europees el 26 de maig del 2019, i amb el Brexit ressonant de fons, al Parlament Europeu s’hi asseuen un centenar de diputats euroescèptics que busquen limitar les capacitats de la UE, o sortir-ne directament. Paradoxalment, davant dels grans reptes tot el continent es gira cap a Brussel·les reclamant solucions.

El consens entre el personal especialista és clar. Colomina denuncia que “a la Unió Europea li demanem tot”. Malgrat tenir un poder excepcional, les institucions comunitàries continuen sense tenir el control de competències claus com la sanitat i el dret d’asil. “Simultàniament es va fent una integració cada vegada més gran a nivell tècnic i burocràtic, però en les qüestions grans, de pura política, són en les que més recel hi ha ”, reflexiona Suanzes.

Els ciutadans sovint perceben la UE com a lenta, imprecisa i desconeguda. Una crisi com aquesta pot ser l’oportunitat d’aprofundir en competències i crear institucions més fortes i preparades, però també pot deixar-la en evidència davant la dificultat d’una resposta ràpida i col·lectiva.

Igual que l'any 2012, Europa ha de tenir la resposta. Hi ha cert consens en què als països afectats se’ls ha d’ajudar. Malgrat la lentitud, hi ha qui veu el got mig ple i destaca la rapidesa i la dimensió d’unes mesures històriques. Alhora, un important segment de la població veu com els morts pugen i una crisi econòmica enorme s’acosta a tota velocitat, quan encara se sent de fons la música de l'última. La sintonia d’aquest 2020 té una cadència semblant tot i ser radicalment diferent.