Sastre treballant
Per Oriol Darnés
Publicat el 16 d’abril 2021

"Després de tornar no volia parlar d'Afganistan. Si havia de donar una conferència em posava molt nerviosa, se m'escapaven les llàgrimes molt ràpidament". Mònica Bernabé va viure 8 anys com a corresponsal freelance al país de l’Orient Mitjà, on va informar sobre totes les crueltats de la guerra i com afectava les persones que viuen allà.

Els periodistes de guerra, o com prefereix anomenar-los Ángel Sastre, "periodistes de  conflictes", representen la vessant més extrema d’aquesta professió. Elles i ells viuen cada dia situacions perilloses que posen les seves vides en risc amb l'objectiu de poder informar sobre realitats molt diverses.

Existeix una visió romàntica d'aquest periodisme, on només es mostren les aventures que els reporters viuen i moltes situacions estan idealitzades. Darrere d'aquest periodisme, però, existeix una realitat molt més dura. Estrès posttraumàtic, crisis d'ansietat, depressió... Aquestes són algunes de les dures batalles que els periodistes de guerra han de lliurar en un altre terreny, la tornada a casa.

Morir para contar és un documental d'Hernán Zin que posa en relleu aquesta vessant molts cops oculta del periodisme de guerra. Diversos professionals expliquen les seves experiències i com han hagut de fer front a les seqüeles psicològiques que els han deixat les cobertures al terreny de batalla. Segons Sastre, corresponsal durant gairebé dues dècades, aquest film "ha començat a mostrar aquesta altra part de la realitat, els nostres problemes, que no tot és de color de rosa".

 

Ángel Sastre, un periodista que va més enllà del seu segrest

El 13 de juliol de 2015 Ángel Sastre, juntament amb Antonio Pampliega i José Manuel López, va ser capturat a Alep (Síria) pel Front Al Nursa, la franquícia d'Al Qaeda al país. El segrest va durar uns onze mesos, fins que finalment el maig de 2016 van poder tornar a Espanya gràcies a les negociacions entre el grup gihadista i el CNI.

"El segrest va suposar un parèntesi en la meva vida, un any que no va existir". Sastre està cansat que només se'l recordi per haver estat segrestat per l'Estat Islàmic. "El problema és que et cataloguin com al "segrestat". Per a mi van ser només onze mesos, dos mesos després jo ja estava a Mèxic seguint la meva feina".

Sastre porta a l’esquena un currículum envejable. Ha creuat mig món cobrint conflictes i temes socials a través de molts mitjans i formats diferents. Des de les terres extremes d'Orient Mitjà, fins a gairebé tots els països de Sud Amèrica.

 

I tot i que l'experiència va ser molt dura, creu que la part realment complicada de la seva feina engloba molt més que el fet puntual d'haver patit un segrest. "La gent normalment pensa que els traumes provenen del segrest, però per a mi també és un trauma veure com em parteixo el llom i existeix una realitat tan dura aquí, i que no li interessi ni al meu editor ni a l'audiència".

Va ser un cop retornat a Espanya on va començar a tenir problemes psicològics i emocionals. "És quan t'adones que ha passat un any, i que els mitjans de comunicació no et donaran tampoc el millor tracte del món. Has de tenir clar que durant dues setmanes seràs el centre d'atenció, però que després hauràs de seguir i tirar endavant, començant de zero. Quan vaig sortir em vaig fotre l'hòstia perquè pensava que em posarien una catifa vermella. De cop, un dia t'adones de tot això i comencen els problemes".

Els periodistes de guerra molts cops es troben sols davant les seqüeles psicològiques i l'estrès posttraumàtic (TEPT) que poden patir. "Has d'assimilar que no tothom t'entén, que realment només et podràs entendre tu com a periodista". Sastre va haver de fer front a crisis d'ansietat o atacs de pànic a conseqüència del que va viure a Síria. Una de les parts més dures d'aquest fenomen és que, molts cops, s'han de fer front de manera individual. "Durant la major part del temps estàs fora, i quan tornes comences a veure que no tens cabuda a les converses de la resta".

Ell afirma que mai va patir un TEPT clàssic, ja que sempre tenia la necessitat i la voluntat de tornar a marxar. "Algú que ha patit una experiència traumàtica no vol tornar-ho a repetir, en el meu cas no era així. Fins i tot quan estava empresonat ja pensava en què faria quan sortís, quins països volia cobrir".

 

Va viure dificultats per tornar a arrencar la vida que tenia abans del segrest. "Que ningú es pensi que surts d'allà milionari i amb feina". Havia perdut diners i oportunitats, però estava totalment motivat per tornar a l'acció. "Els que fem això tenim una cosa a dins que dona voltes, ens emocionem molt, necessitem tornar i tornar-ho a explicar".

L'Ángel no podia estar-se quiet, necessitava  enamorar-se de nou de les històries que ja feia molts anys que explicava. "Això es porta a dins, a vegades és dolorós, però perquè no et deixa tranquil".

Mònica Bernabé, la batalla de tornar a casa

"Em vaig enfonsar en el moment en què jo sabia que marxava d'Afganistan. Abans no, no m'ho podia permetre, estava dins de la roda i no podia enfonsar-me". Mònica Bernabé explica que el moment en què va haver de fer front al que li havia suposat estar vuit anys al país de l'Orient Mitjà va ser un cop tornar a casa, a la seva vida anterior. "Ho vaig passar pitjor quan vaig tornar d'Afganistan que els anys que vaig estar allà", afegeix.

Tot i escriure moltes peces per al diari El Mundo, Mònica Bernabé era periodista freelance. Va decidir especialitzar-se en Afganistan, arriscar-ho tot i assentar-se al país per a convertir-se en una de les principals corresponsals allà. D'entre la seva feina, s'hi compten peces on s'empotrava amb les tropes internacionals o nord-americanes, documentant i mostrant, per exemple, les maniobres de rescat que aquestes segueixen quan detectaven algun ferit.


L'any 2014 va decidir que aquest camí havia arribat al final. "Vaig estar molts anys allà, i simplement vaig notar que estava en una altra etapa vital". La decisió de marxar del país va ser causada per una sèrie de factors que la van portar a replantejar-se què volia fer amb el seu futur. "Estava cansada, no em sentia contenta, va arribar un moment en què la feina no em motivava com abans. Tot se'm feia força repetitiu al final, i Afganistan també cada cop tenia menys interès informatiu".

A tot això es va sumar el fet que el 2014 va ser un any de molts atemptats a Kabul. "Els restaurants ens van arribar a prohibir l'entrada als estrangers, ja que si hi anàvem es convertien en objectiu d'atemptat". També va notar que El Mundo cada cop li posava "més pegues per sortir de Kabul", ja que aquell mateix any un periodista del diari va ser segrestat.

Quan estava allà, la periodista reconeix haver passat situacions complicades i de força por. Un dels episodis on més va patir va ser en un hostal d'una localitat afganesa en el qual "era l'única dona en tot l'edifici". En aquest lloc va patir un episodi que la va espantar per culpa d'un home encarregat de la seva estança. Sobretot, però, Bernabé afirma que els moments on s'espantava més era abans de marxar. "Estava molt nerviosa d'imaginar què podria passar. Mentre ets allà, amb l'embolic de la feina ja no tens temps de pensar".

Aquestes situacions es compliquen, segons ella, "ja que et sents una mica venut". "No és un país on puguis trucar a la policia ni a ningú, i si estàs en un lloc allunyat de Kabul, on no coneixes ningú, és força difícil".


"A mi no m'espantava tant que pogués morir, el que em feia molta por era quedar mutilada". Bernabé confirma que el que li va passar a Emilio Morenatti, fotoperiodista que va perdre un peu i part de la cama per culpa d'una mina antipersones, la va afectar molt. "Em vaig sentir molt identificada", assegura.

La batalla de veritat va arribar quan va tornar a Barcelona després de vuit anys. "A l'estiu de 2014 em van diagnosticar una depressió. Em sentia cansada físicament, com si un camió m'hagués passat per sobre. Volia dormir tota l'estona, tampoc volia parlar amb ningú, perquè considerava que ningú no m'entenia". De fet, aquesta és una de les conseqüències que molts periodistes pateixen en tornar a casa després d'anys a una zona de conflicte. La Mònica assegura que "tenia un gran sentiment de soledat, tot i no estar realment sola".

Molts es veuen tancats en ells mateixos en silenci, ja que no expliquen les experiències que han viscut. "La gent tampoc et demana què et va passar a nivell personal, i és normal. És molt difícil que es puguin fer a la idea de com és la vida de corresponsal". A més, s'hi suma un altre factor molt comú entre els periodistes d'aquest gremi: "Tens la sensació que aquí es parlen d'absurditats en comparació a tot el que passa allà". Això genera una ràbia que només fa que empitjorar la relació dels periodistes retornats amb el seu voltant.

Més enllà de la feina

"Quan necessitava esbargir-me em posava música i ballava a la meva habitació, hi havia poques coses més a fer", explica Bernabé. És difícil desconnectar de les dures situacions a les quals cada dia els periodistes de guerra han de fer front. Tot i això, Ángel Sastre creu que és "totalment necessari". "No pots estar tota l'estona pensant en això, si no t'emplenes d'odi i de ràbia. I no els mengis el cap a la teva parella o a la teva família amb els teus temes, aquest és el teu món i n'has de saber desconnectar, perquè si no et quedaràs allà dins. No en surts", afegeix.

No implicar-te en les històries que has de mostrar és inevitable. Mònica Bernabé ho explica de la següent manera: "Els periodistes som humans i tenim una sensibilitat. Quan et trobes amb un drama humà, t'afecta. Però en certa manera està bé que t'afecti, d'altra forma tampoc series capaç de transmetre-ho perquè arribi a la gent". No obstant això, assegura que "acaba passant factura, encara que no te n'adonis".

Per altra banda, Sastre explica que ja ha entrat en una fase en què s'implica molt, tot i que no sap si és realment bo. "Arriba un punt en què només pretenc retratar les persones que surten a les meves històries. La meva mare s'enfada perquè ja gairebé ni surto els vídeos", afegeix entre mitja rialla.

"Què li diries a la Mònica de fa uns anys, abans de marxar a l'Afganistan?", pregunto. "Que es cuidés més a ella mateixa, emocionalment sobretot. I que no es dediqués tant a la feina", respon.

Tant Sastre com Bernabé han patit dures seqüeles psicològiques dels seus anys a la guerra. Ambdós coincideixen, però, que molts dels problemes psicològics que han patit també han sigut per culpa de les dures condicions econòmiques i laborals a les quals han hagut de fer front. Preus ridículament baixos per peça que els obligaven (i obliguen) a treballar per a molts mitjans i tenir una pressió a sobre enorme. Sastre, per exemple, assegura que es podia estar gairebé un mes sense dormir si volia arribar a tots els mitjans. "Aquest estrès a mi m'ha suposat també un trauma molt dur", conclou.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —