Quién lo impide referma la meva hipòtesi de Trueba com a director de l’enteniment (dies abans vaig poder veure La Virgen de Agosto, un film que si més no va aconseguir  moderar la meva visió sobre la clarobscura ciutat de Madrid) i un buscador de  raons del dia a dia. Sembla buscar-nos a tots a tot arreu i en aquest cas, ha volgut trobar aquells patidors de l’adolescència, l’etapa de totes les etapes i de temps innegociables.
 
Li agrairé el fer una pel·lícula (documental, assaig o ‘cosa’, com preferiu) ambiciosa, de pensament i acció, ambigua i especial, però sobretot el fer el que fa des de la veritat. Agraeixo veure'ns vius, i no despullats, dramatitzats, deshumanitzats. Necessitem una  ficció que no ens traeixi, com ho porta fent els últims anys, perquè em pregunto qui de nosaltres no viu a un àtic a Nova York, parla com un ninotet de corda de tres frases com a màxim i –el meu preferit– diu d’haver deixat els estudis de primària per vendre drogues i ajudar les seves àvies. Trueba parla amb nosaltres, ens veu i ens mira, tal com és; tal com ha de ser.
 
Ara bé, impossible no posar la següent qüestió sobre la taula (perquè apostem per la comunicació cultural de la transparència): la durada és de 220 minuts, on la semàntica horària intenta buscar alternatives a l’implacable titular de quasi 4 hores de llaaargmetratge. Uf.

Que sí. Que com pot ser. Que com s’espera que la generació protagonista vagi a veure (i als cinemes, ni més ni menys) un metratge equivalent a la totalitat de la Casa de Papel, temporada 5, part 1, i sense la possibilitat de mirar cap altre dispositiu mòbil, l’amulet contemporani.  
Doncs apostant per nosaltres en temps de desconfiança generacional. Apostant també pel cinema dels cinemes en una era de contingut audiovisual a la pildoreta take-away. Però sobretot, apostant per un projecte personalment grandiós en les seves petites coses, del que és concretament universal on els patidors de totes les èpoques poden gaudir d’aquelles experiències permanents. Parlar de Quién lo impide es parlar de nosaltres i  els altres.  

Als adolescents d’abans, cuideu aquesta nostàlgia; als de després, compte que venen corbes; i als d’ara, aneu al cinema, que us hi criden (especialment si sou menors de 21 anys). 

Els cinemes Girona i la sala Zumzeig ofereixen preus reduïts als menors de 21 anys