Quim Vives (Barcelona, 1979) és foto fixa, un càrrec poc conegut, però important en el món del cinema. S'encarrega de promocionar les pel·lícules en l’àmbit fotogràfic, participant en els rodatges per treure les millors imatges de tot el procés. Dins de l'enrenou d'una producció de cinema acostuma a passar desapercebut, tot i la primordialitat del seu paper. 

La seva última publicació és En la sociedad de la nieve, el llibre de fotografies de la pel·lícula de J. A. Bayona La sociedad de la nieve, guanyadora de 12 Goya i nominada a dos Òscars: millor pel·lícula internacional i millor maquillatge i perruqueria. 

Vives també ha participat en projectes de ressò internacional com El fotógrafo de Mauthausen o Un monstruo viene a verme. Fa més de 16 anys que es dedica a la fotografia i, segons ell, el seu major assoliment fins ara és que, després de tant de temps a la professió, encara té les mateixes ganes de seguir que a l'inici.

Fotografia del rodatge 'La sociedad de la nieve'. Font: Cedida per Editorial RM

Com definiries la teva feina i en què consisteix exactament? 
Soc foto fixa. És un fotògraf que s’encarrega de proveir imatges a la productora d’una pel·lícula perquè es pugui promocionar fotogràficament. Les tres branques més característiques d’aquesta feina són: el pòster de la pel·lícula, les diferents fotografies de les escenes que simulen moments del film i el behind the scenes, un darrer grup d’instantànies que il·lustren com es fa el rodatge i el desenvolupament humà que es crea en l’equip al llarg del projecte. És una feina discreta i es passa molt desapercebut. Si no et fas notar, no saben que hi ets.

A la presentació de En la sociedad de la nieve vas mencionar que la tapa tova del llibre és una metàfora de la fragilitat del seu contingut. Com es defineix aquesta fragilitat a través del material?
Es van tenir en compte molts aspectes a l'hora de conceptualitzar el disseny del llibre. No volíem que fos una simple publicació, sinó un objecte que anés més enllà, sobretot a nivell sensorial. Un artefacte amb el qual el lector pogués involucrar-se. L’embolcall del llibre és una caixa, que simula realment una caixa negra d’avió: és una invitació a descobrir què s’hi troba a l’interior i què és el que va passar a la tragèdia dels Andes. A més, el llibre no té tapa dura, és directament un taco de fulls molt fràgil. Seguint la mateixa línia, té un llom cobert amb una gasa que serveix per tapar les ferides que van patir tant físicament com emocionalment els passatgers de l’avió.

I com es veu aquesta fragilitat en les imatges?
S’hi veu la línia molt fina que separa la vida de la mort i que es palpa durant tota la pel·lícula. A les fotografies s’ensenya la fragilitat que defineix l’ésser humà, que és un dels temes que preocupa més als personatges i un dels tòpics més transversals al llarg de la història: combatre la por a morir-se. L’escena de l’allau és una de les més representatives d’aquesta por, tots creien que morien a l’instant, però després alguns van continuar vivint. Els supervivents que van tornar consideren que ells també van morir a la muntanya amb els seus companys, però, alhora, no només els que van tornar són els que van sobreviure. 

Quina és la fotografia del rodatge que t’ha costat més realitzar? 
Em va ser molt difícil fer fotografies els dies posteriors a l'escena de l’allau perquè l’espai dintre el fuselatge era mínim. Hi havia molts personatges alhora, es filmava amb moltes òptiques angulars i va ser complicat treure bon material d’allà.

Quina t'ha impactat més pel moment que explica?
La que vaig poder capturar des de dalt l’helicòpter durant el rescat. De fet, és l’única fotografia que apareix acompanyada de text al llibre. Va ser tota una il·lusió per mi posar-me en la pell dels rescatadors, obtenir la instantània dels supervivents demanant auxili i descobrir les cares d’alegria i alhora desesperació al veure que s’apropava la salvació. A la pàgina de la publicació ho descric com un moment màgic. Un gol. Em vaig haver d’apartar a un cim i em vaig posar a plorar per haver aconseguit aquella fotografia. La recordaré tota la vida. 

Aquest és el moment que Vives descriu quan parla de la fotografia que va fer des de dalt l'helicòpter. Font: Cedida per Editorial RM 

El fred i les condicions de rodatge van tenir alguna mena d’impacte en el material de fotografia? 

Hi havia molta pols de la neu artificial que es feia servir del fuselatge, i el material s’embrutava molt. Un cop a la muntanya, hi havia molts canvis de temperatura, que afecten sobretot els filtres. Mai havia rodat una pel·lícula on cada dia, quan arribava a l’apartament, ho havia de buidar i netejar tot. Vaig tenir molt més desgast físic i mental que en un rodatge qualsevol.

"Em vaig apartar a un cim i em vaig posar a plorar per haver aconseguit la fotografia del rescat dels supervivents des de dalt de l'helicòpter. La recordaré tota la vida".

Has escollit tu les fotografies que s’han publicat al llibre? 
És un treball que he fet conjuntament amb en Ricardo Báez, dissenyador i editor. Tot sempre sota la supervisió de la Sandra Hermida i la Belén Atienza, directores de producció, i del vistiplau final de Bayona. Així i tot vaig ser jo qui va escollir les fotografies que es publicarien, i en Ricardo va plantejar la conceptualització del llibre així com la composició de les imatges. 

El fet que les pel·lícules que fotografies tinguin un component històric dur, amb un impacte emocional i social, com ara El fotógrafo de Mathausen, té un significat especial per tu?  
El projecte del Fotógrafo de Mathausen em coincidia amb una altra feina que em van proposar en el mateix moment. Em vaig decantar per aquesta perquè la trama em va semblar molt més intrigant, a banda d’altres detalls. El protagonista és un fotògraf, per tant, s’havia de generar tot un material gràfic que surt a la pel·lícula. M’ho vaig passar molt bé construint aquestes instantànies a l’estil antic, amb fotoquímics, revelant-ho i cometent els errors. 

I en el cas de La sociedad de la nieve?
Que fos basada en fets reals em va atraure i interessar molt. El 2018 vaig poder assistir durant sis dies a les entrevistes dels supervivents reals a Montevideo, i en tornar vaig tenir claríssim que jo volia formar part d’aquest projecte. En la meva professió sempre he volgut recuperar l’aspecte romàntic de les fotografies de rodatge, que sovint es converteix en un producte estàndard de màrqueting i publicitat. Darrere una fotografia s’ha de poder percebre la mirada i identitat del fotògraf, així com la narració d’un relat íntim. 

Fotografia de Numa, un dels personatge principals de 'La sociedad de la nieve'. Font: Cedida per Editorial RM

En els rodatges de pel·lícules, notes alguna diferència a l'hora de fotografiar nens, dones i homes? 
No em fixo mai en l’edat, el gènere o la nacionalitat. Sempre intento crear una complicitat amb l’actor o actriu i fer que estigui còmode, sense que noti que jo hi soc. Respecto la seva actuació, els eixos de mirada, la concentració, els silencis, tenint en consideració la feina que fan. Això em relaxa i em permet disparar amb tranquil·litat interior. 

Quina és la teva font d’inspiració i com definiries el teu estil fotogràfic? 
L'assoliment i consolidació de la professió és fruit dels anys. Crec que ser fotògraf és com ser músic, t’has de sentir còmode a l’hora d’expressar-te. Cadascú té la seva identitat. A mi m’agrada deixar-me anar, ser més intuïtiu que no pas tècnic. No tenir les coses preparades sinó deixar espai a la improvisació i que passin imprevistos que et trenquin els esquemes. Encara que jo no sabria descriure el meu estil, i crec que no em correspon a mi fer-ho. 

Quins han sigut els majors reptes en la teva carrera i com els has superat?  

N’hi ha hagut molts, i molts més que vindran. Les primeres pel·lícules que vaig fotografiar les vivia d’una manera molt intensa, ara les mateixes situacions ja no em generen tanta complexitat. Trobar la complicitat amb els actors és el repte més gran per mi, perquè quan no ho aconsegueixes, sents frustració. 

Què ha suposat La sociedad de la nieve?
Ha estat el més difícil, sense cap mena de dubte. És el que m’ha suposat més dificultat física i emocional, així com el més llarg; després de dos anys i mig de fotografies encara n’estic parlant. 

Has assolit algun objectiu del que et sentis orgullós? 
Que després de 16 anys dedicant-me a la fotografia, em ve de gust seguir-ho fent. 

Amb el boom de les xarxes socials, com perceps el paper de la fotografia en la societat contemporània? 
Hi ha moltíssima fotografia a tot arreu. Hi ha imatges impressionants fetes per complets desconeguts. Ara bé, el que ens diferencia aquests individus dels que ens hi dediquem professionalment és que no som capaços de capturar només una instantània, sinó un conjunt de fotografies encertades en cada projecte que realitzem. 

Creus que les fotografies de ficció també juguen un paper en la consciència social i cultural?
És una molt bona qüestió. Crec que encara no soc capaç de contestar-la. 

Quins són els teus projectes de futur?
D’aquí poc me’n vaig un parell de setmanes a Mauritània a fer una col·laboració amb una organització. És una feina més solitària, sense tot un equip de rodatge al darrere. Està focalitzada d’una certa manera a les tasques socials que es fan allà. És un projecte que vinc xerrant des d’abans de la publicació del llibre, que tenia pensat fa temps i no ha sigut fruit d’aquesta obra.

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Quim Vives (@vivesquim)