Aquest 2020, la regressió de la superfície del Delta es troba en valors de fins a deu metres per any en algunes àrees. Per primera vegada, les institucions que vertebren el territori han mostrat una unitat de consens per reclamar la solució estructural a aquesta pèrdua: la mobilització dels sediments del riu. Però de moment, més enllà de les reparacions provisionals arran de llevantades com la del temporal Glòria, el problema troncal es manté intacte. 

El riu Ebre que va evocar Sebastià Juan Arbó a la novel·la Terres de l’Ebre gairebé cent anys enrere no és el mateix que podria descriure qualsevol escriptora o escriptor avui en dia. “L’aigua roja amb regust de terra i de podrit, l’aigua espessa i fangosa caldejada pel sol” no és com la que flueix avui, ni en volum ni en els sediments que arrossega. Tampoc ho són els paisatges que apareixen en la narració. Alguns d’ells es troben sota l’aigua des de fa anys, com el far de l’Illa de Buda; o mostren la inconfusible petjada de l’home, que ha transformat la  “ininterrompuda planúria de terres pantanoses” de la ribera en camps de cultiu d’arròs. 

Què ha passat durant aquests cent anys que ha fet canviar el riu, i de retruc, el seu delta? La resposta rau principalment en els més de 130 embassaments que s’hi han construït en el darrer segle, especialment durant el Franquisme, i que avui retenen el 99% dels sediments que arribaven al Delta en comparació al 1877. Ja fa dècades que entitats del territori i experts reclamen la necessitat de nodrir el Delta dels sediments que necessita per continuar mantenint-se en peu, però fins ara les administracions no han donat resposta. Mobilitzar aquests sediments requereix una estratègia de coordinació entre administracions catalana i estatal, i materialitzar-lo significarà trencar amb esquemes que fins ara han regulat el territori a nivell legislatiu, administratiu i ambiental. 

El Delta de l’Ebre: crònica d’una mort anunciada

La imatge de satèl·lit que mostrava un Delta pràcticament inundat després del temporal Gloria aquest mes de gener va esdevenir viral en pocs moments. Si bé el retrat apocalíptic d’un delta enfonsant-se d’un dia per l’altre està prou allunyat la realitat, el pànic que va generar va fer saltar les alarmes d'un problema que duu anys coent-se. "Les inundacions al Delta passen cada any de manera natural, però enguany ha estat de forma excepcional i molt més virulenta", explica Sofia Rivaes, representant de SEO/BirdLife de Riet Vell.

? #TEMPORAL #GLÒRIA

⚠️ Aquesta és la imatge satèl·lit del delta de l'Ebre inundat ⬇️ pic.twitter.com/9rTx6CFnGF

— Canal 21 Ebre (@Canal21Ebre) January 22, 2020

"El 21 de gener, el mar estava 70 centímetres per sobre del nivell normal, aquest és l'escenari que s'espera per al 2050", explica Rivaes. La subsidència (enfonsament) progressiva de la plana deltaica, combinada amb l'augment del nivell del mar a causa del canvi climàtic, provocaran la regressió de la superfície del delta durant els anys següents. L'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya va elaborar una simulació on se'n pot veure l'evolució que es preveu si no es fa cap actuació, des d'ara fins al 2100.

Fins ara, les actuacions que s’han fet per recuperar la superfície del Delta de l’Ebre s’han basat en l’aportació de sorres per reconstruir les zones que el mar s’ha emportat. Un exemple paradigmàtic n’és la Barra del Trabucador, un istme de sis quilòmetres que uneix el Delta amb la zona coneguda com La Banya. En el que ha transcorregut d’aquest any, el camí s’ha reconstruït fins a tres vegades amb sorra provinent de la platja de l’Eucaliptus. Una mesura que ha rebut crítiques de sectors ecologistes, tant per l’origen de les sorres com per la rapidesa en la concessió de permisos, prescindint de l’avaluació ambiental estratègica

Operació d'aportació de sorres a la Banya del Trabucador a càrrec de l'empresa salina Infosa. Foto: Infosa

Aquestes mesures són només pegats d’un sol ús per solucionar el problema, ja que no tenen res a veure amb la formació natural d’un delta. Tradicionalment, els sediments s'han dipositat en el delta quan les crescudes desbordaven el riu. Però la regulació del seu cabal ha provocat que aquestes crescudes siguin “menys freqüents i de menor durada", explica Nuno Caiola, investigador del programa d'Aigües Marines de l'Institut de Recerca en Tecnologies Alimentàries (IRTA) de Sant Carles de la Ràpita. "Ara mateix no seria factible que el riu desbordés el Delta com ho feia abans", subratlla el tècnic. Anys enrere, els pagesos havien fet arribar els sediments fins als camps a través de la ‘tècnica del colmateig’.  "Hi ha documents de la comunitat de regants que demostren que els pagesos pagaven una taxa per obrir l'aixeta aprofitant les crescudes del riu", explica Caiola. D'aquesta manera, els sediments, rics en nutrients, es dipositaven a les entrades dels arrossars, i ells els repartien per guanyar elevació i fertilitzar el sòl.

“El 21 de gener, el mar estava 70 centímetres per sobre del nivell normal; aquest és l’escenari que s’espera per al 2050”

Sofia Rivaes, membre de SEO/Bird Life

El projecte LIFE Ebro-Admiclim, desenvolupat per l’Institut de Recerca en Tecnologia Alimentària (IRTA) de Sant Carles de la Ràpita, apunta a recuperar aquest tipus d’actuacions. Publicat el 2018, aquest projecte va dur a terme una prova pilot per augmentar l’arribada de sediments al delta a través dels canals de reg, i en detalla les quantitats necessàries que s’haurien de mobilitzar per frenar la regressió actual. Però el camí que s’ha de dur a terme per arribar a materialitzar aquestes mesures no és gens fàcil. Cal superar els tres fronts que tradicionalment s’han erigit com a murs (metafòrics) per l’arribada de sediments al delta: la discussió tècnica, la invisibilitat davant el marc jurídic, i el laberint administratiu. 

L'estancament en la discussió tècnica

Si bé el relat de la mobilització de sediments com a punt indispensable ha calat en la major part de sectors, l’òrgan administratiu que té capacitat de gestió directa sobre l’Ebre avui en dia ho posa en dubte. La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), que depèn del Ministeri per la Transició Ecològica, gestiona els rius intercomunitaris a través dels Plans Hidrològics de Conca, que són cicles que abasten intervals d’aproximadament set anys. En l’Esquema Provisional de Temes Importants, esbós de què serà el Pla de Conca de l'Ebre 2021-2027, hi ha fitxes en què es qüestiona la subsidència del Delta, i per tant la necessitat d’aportar-hi sediments. 

La publicació d’aquest document va ser rebut amb escepticisme per entitats ecologistes, que acusaven la CHE d’utilitzar estudis de manera interessada. “Tenim la impressió que la CHE ja té el diagnòstic fet a priori, i a partir d’aquí redacten el contingut de l’Esquema Provisional del Pla Hidrològic”, critica Josep Juan Segarra, de la Campanya pels Sediments.

Vista aèria de la Barra del Trabucador després de trencar-se per tercera vegada el passat mes de juny. Foto: Infosa

La discussió tècnica, la invisibilitat jurídica i el laberint administratiu han estat els tres pilars fonamentals de la inactivitat històrica en la mobilització de sediments en el riu Ebre. 

La invisibilitat dels sediments davant el marc jurídic

Les principals lleis que emparen la gestió de l’Ebre a l’estat espanyol són tres: la Directiva Marc d’Aigües a nivell europeu, i la Ley de Aguas i el Pla Hidrològic Nacional en l’àmbit espanyol. En totes elles, quan es parla de cabal, es contempla tan sols el líquid; fent que “no hi hagi un instrument directe per regular els sediments a nivell legal”, explica Anna Pallarès, doctora en Dret i investigadora del Centre d’Estudis en Dret Ambiental de Tarragona (CEDAT). “Com a alternativa es poden gestionar de manera indirecta, a través d’altres factors que sí que estan emparats per la llei, com l’impacte ambiental”, argumenta Pallarès. 

D'altra banda, la legislació vigent beneficia les empreses hidroelèctriques que exploten les preses on s’acumula la major part de sediments del riu. Per assegurar el seu transport riu avall, caldria obrir les comportes de fons, però el més probable és que moltes d’elles estiguin inoperatives. Les lleis que regulen la seguretat de les preses no obliguen les empreses explotadores a demostrar-ne l’operativitat ni a utilitzar-les de manera periòdica. “Possiblement el fang s’hagi solidificat pràcticament sobre les comportes, i perquè allò fluís no només s’haurien d’obrir, sinó que s’hi hauria de fer una actuació”, explica Pallarès.

El pantà de Mequinensa, construït a la Franja de ponent al 1955, pot emmagatzemar fins a 1.530 hectòmetres cúbics d'aigua; és el més gran de tot el riu. Foto: Wikimedia Commons

Històricament, diverses entitats ecologistes han reclamat imposar a les empreses l’obertura periòdica d’aquestes comportes, però sense resultat. I el mateix Ministeri per la Transició Ecològica va elaborar un projecte de llei de l’any 2019 en què s’exigiria a les empreses informes de seguretat anuals, però no va tirar endavant. També el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució del Parlament en què es demanava una inspecció periòdica de les comportes de fons dels tres principals embassaments catalans de l’Ebre: el de Mequinensa, Riba-roja i Flix, però no s’ha fet efectiva. 

El laberint administratiu

La Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), el Ministeri per la Transició Ecològica i la Generalitat de Catalunya actuen com a tres actors diferents, cadascun amb capacitat d’acció diferent. La Confederació, tot i dependre del ministeri, és qui té l’última paraula en la gestió del riu; i el domini públic hidràulic és de responsabilitat estatal. Per tant, la Generalitat queda exempta de capacitat d’acció directa. No obstant això, el govern català té competències exclusives a nivell ambiental, i és el responsable últim de la protecció del Delta. En aquest sentit, sectors ecologistes com la Plataforma en Defensa de l’Ebre critiquen que no hauria fet tot el possible per demanar al govern espanyol una millora de la situació. 

A més, tradicionalment hi ha hagut “una manca de sinergies i de ponts” entre la Confederació i l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA, depenent de la Generalitat), segons Anna Pallarès. Aquest fet hauria dificultat la receptibilitat de les demandes de la Generalitat cap al ministeri, traslladant sovint els debats en el terreny contenciós. 

Apel·lació a la voluntat política des del territori

L’any 2018 es va crear la Taula de Consens pel Delta de l’Ebre, com una de les mesures proposades pel projecte Life Ebro-Admiclim: una plataforma impulsada per les dues comunitats de regants al Delta de l’Ebre (Esquerre i Dret), amb representació dels 7 ajuntaments deltaics, i un coordinador tècnic. “Aquí al territori mai hi havia hagut un consens, i és important que per una vegada puguem parlar com una veu significativa de tot el Delta: això ens dóna molta força”, explica Rafael Sánchez, el coordinador tècnic de la Taula. Aquest organisme a presentar el passat mes de gener el Pla Delta, una sèrie de propostes d’actuacions en el Delta i en el riu Ebre per evitar-ne la regressió.

? El #president @QuimTorraiPla, acompanyat dels #consellers @damiacalvet i @TeresaJorda, ha presentat la Taula de Consens i l'informe "La problemàtica del Delta de l'Ebre davant la regressió i la inundació. Propostes d'actuacions consensuades des del territori" pic.twitter.com/8BTrlJxTi3

— Govern. Generalitat (@govern) January 29, 2020

A partir d’aquest document, la Taula elaborarà un Pla tècnic, que ha d’arribar aquest estiu, i que “haurà de ser el desencadenant de negociacions entre les administracions catalana i espanyola per establir un calendari d’actuacions i inversions”, explica Sánchez.

La Taula de Consens preveu tenir el pla tècnic d’actuacions a la tardor d’aquest any, i acordar la dotació pressupostària entre el 2021 i el 2023 

Segons el tècnic, caldrà un Pla de Gestió Integral dels Sediments en els embassaments de Riba-roja, Mequinensa i Flix; ja que només una operació complexa i coordinada podrà mobilitzar les sorres dels embassaments per pal·liar la regressió. “Necessitem un pla de treball, un full de ruta rigorós on tots tinguem clar la viabilitat de fer baixar els sediments, les quantitats, el cost i el temps”, detalla Sánchez. Buscar respostes concretes, ja que baixar els sediments sense un control precís serviria de poc. “I aquestes respostes encara no les tenim”, afegeix. 

Des de la Taula de Consens preveuen començar les actuacions més bàsiques la tardor del 2020, i en el millor dels casos, tenir la dotació pressupostària per la resta de les actuacions a partir del 2021 i fins al 2023. La Generalitat veu amb bons ulls les propostes de la Taula, es compromet a seguir les dates previstes. Ferran Miralles, director general de polítiques ambientals, afirma que estan disposats a “pagar accions que per competència pertocarien a l’estat espanyol, com la prova pilot de mobilització de sediments al pantà de Riba-roja”, sempre que els en facilitin la tramitació. “Des de la Generalitat estem fent reunions per anar avançant, i em consta que des del ministeri espanyol també ho estan fent”, comenta Miralles. 

Horitzons de futur per al Delta

L’emergència ambiental del Delta de l’Ebre posa en evidència que alguns paradigmes que regeixen la gestió ambiental del territori han quedat obsolets. D’una banda, obre la porta a una nova gestió dels sediments dels rius, que en països com els Estats Units o Suïssa ocupa un pes important, i a Espanya està relegada a un pla anecdòtic. “Els embassaments de tot el món cada vegada estan més plens, i hi ha països que ja han entès que aquest és un tema central en la gestió dels rius”, explica Josep Juan Segarra, de la Campanya pels Sediments. Precisament aquesta entitat va demanar la creació d’una Comissió pels sediments a la Generalitat, que presidida per Ferran Miralles, es reuneix anualment des del 2018 per tractar la qüestió dels sediments. Segarra opina que, tot i que això suposa un pas endavant, “encara no és suficient”. 

L’emergència del Delta de l’Ebre posa en evidència la mala gestió dels sediments dels rius i uns condicionants ambientals laxos en els contractes d’explotació de les centrals hidroelèctriques

Per altra banda, la legislació que no obliga les centrals hidroelèctriques a fer funcionar les comportes de fons deixa entreveure que operen d’acord amb uns contractes d’explotació amb condicionants ambientals laxos. La major part d’aquests contractes es van escriure en el moment de la construcció dels embassaments, i caducaran en els anys vinents. Es podria plantejar, doncs, una actualització d’aquests condicionants ambientals. L’advocat Ramon Nadal opina que aquest canvi s’hauria de materialitzar a través de la via judicial. “Caldria fer un informe tècnic i ambiental molt ben construït en què s’argumenti que la mala gestió de les preses està comportant impactes ambientals a la desembocadura”, explica Nadal. Això, ara per ara, és tan sols una hipòtesi, ja que en cas que es materialitzés, caldria encetar un procés judicial de durada i viabilitat difícils de determinar. 

El Delta de l'Ebre sobreviurà si torna a beneficiar-se de les funcions bàsiques d'un riu, com les que li proporcionava l'Ebre d'abans de la construcció dels embassaments i els camps de conreu. Tal com escriu Sebastià Juan Arbó a Terres de l’Ebre, “l’aigua fangosa del canal” proporciona a en Joan, el protagonista de la novel·la, una “tàcita reconciliació amb els fantasmes de la seva consciència”. És aquesta mateixa aigua la que cal oferir al Delta per reconciliar-s’hi; altrament, se’l condemnarà a desaparèixer.