Mai un esportista havia transmès una sensació similar. Resiliència de boxador, esforços d’atleta de marató i concentració de jugador d’escacs. Si bé la seva tècnica depurada amb el pas dels anys i el seu coneixement tàctic del joc ja escapen de l’enteniment, la mentalitat de Rafa Nadal el fa ser un esdeveniment tenístic que va més enllà de qualsevol motlle possible.

Cada punt, cada joc, cada set i cada partit el juga com si fos el primer o com si fos l’últim, però sempre amb un denominador comú: lluitar-lo i, sobretot, guanyar-lo.

Però la perspectiva des de la qual parteix el tenis i tot l’esport en general és una altra. Guanyar és l’excepció i perdre és el normal, cosa que s’accentua a mesura que els escenaris van sent més exigents.

Nadal, en canvi, no segueix aquestes regles, i menys quan arriba Roland Garros, torneig on ha sortit vencedor a les 14 finals en què ha participat. La relació del mallorquí amb el Grand Slam francès és igual o més estreta que la del Reial Madrid amb la Champions League.

Només cal pensar-ho fredament un cop per al·lucinar, però t’hi pots estar tota l’eternitat que seguiràs sense comprendre com es poden guanyar catorze finals sense conèixer la derrota. Reflexionant sobre Nadal, prefereixes acceptar-lo com una errada del sistema abans que poder-te creure que realment ha aconseguit una fita així.

A més, tampoc té cap mena de sentit guanyar 112 partits i perdre’n 3 en el còmput total de partits jugats a París. Ja no és que sigui històric i irrepetible (que ho és), sinó que simplement no té cap mena de sentit des del punt de vista competitiu. Rafa Nadal a Roland Garros és el sentiment més pròxim a la immortalitat.

Quan entra a la pista, totes les pors fugen del seu cos. El dubte no va amb ell, li és aliè. Tan sols entén de certeses, que li fan acumular uns poders de determinació, resistència, valor i intensitat només vistos en superherois de dibuixos animats.

Nadal transcendeix la competició com qui se sap capaç de l’impossible, perquè li és igual estar molt per sota del seu rival, gairebé sense possibilitats de remuntar. Confronta les adversitats de forma acadèmica: humilitat i sacrifici per intentar capgirar el marcador i, en comptes d’atabalar-se, mostra tranquil·litat. En aquell moment, ser el rival de Rafa Nadal és el pitjor que et pot passar en vida.

“Guanyarà Roland Garros 40 anys seguits. Tindrà 65 anys i continuarà guanyant Roland Garros”, va vaticinar l’extenista Nicolás Almagro l’any 2008. Catorze anys després, el manacorí continua retallant distància a l’auguri més impensable mentre també deixa les noves generacions de tenistes amb la boca oberta, que observen, impotents, que Rafa Nadal és inevitable.