Sovint, en els documentals de naturalesa veiem atacs de depredadors, com lleones que cacen gaseles o taurons que ataquen immensos bancs de peixos. En tots dos casos, els animals amenaçats coordinen els seus moviments i es mantenen units com a col·lectiu i fugen en una mateixa direcció; però, com ho fan?

Fins ara, la majoria dels investigadors assumia que els animals socials necessiten seguir senyals visuals per guiar el seu moviment col·lectiu i evitar els depredadors, però el disseny d'aquests senyals era desconegut. Ara, una recerca publicada a la revista Proceedings of the Royal Society B i liderada per investigadors de l'Estació Biològica de Doñana-CSIC explica que la majoria d'esbarts d'ocells, grups de mamífers i bancs de peixos eviten els depredadors amb franges o ratlles al seu cos, que indiquen a la resta del grup en quina direcció fugir.

Per fer l'estudi, els investigadors van analitzar prop de 800 espècies dividides en quatre grups d'animals en els quals hi havia mamífers —principalment remugants com gaseles, zebres o girafes—, peixos d'esculls de coral, ocells limícoles i oques o ànecs. "Cada tipus d'animal té un patró senyalitzador diferent: ratlles, franges... i si usem el mètode comparatiu analitzem què tenen en comú", explica en declaracions a Efe l'investigador i exdirector de la EBD-CSIC, Juan José Negro.

Un patró de comunicació

Les anàlisis van constatar que les bandes corporals laterals són més freqüents en espècies socials i estan menys presents en espècies solitàries o en espècies menys vulnerables a la depredació, com les oques o els cignes.

Així, els investigadors van arribar a la conclusió que aquests patrons corporals són un mecanisme de comunicació que serveix als individus per a formar grups compactes i prendre la mateixa direcció sense provocar xocs en cadena i per confondre els depredadors amb el moviment de les bandes.

"Creiem que les ratlles són com a fletxes que indiquen la direcció del moviment i això serveix perquè quan un d'ells ha de tirar dels altres —perquè ha detectat un predador o perquè ha decidit anar en una direcció— els altres el segueixin", afegeix. I és que, en els grups socials, la supervivència es basa en la unitat del grup: "Quan una gasela se separa de la resta o s'aïlla, està morta. Per això, els senyals visuals no estan orientades de qualsevol manera, sinó que mostren cap a on ha de moure's el grup, cap a on ha d'anar per fugir".

Excepcions amb ratlles

No obstant això, encara que la recerca planteja aquesta hipòtesi amb un mètode comparatiu, també hi ha excepcions, perquè ni totes les espècies socials tenen ratlles ni les solitàries manquen d'elles.

"Sabem que hi ha espècies molt gregàries que no tenen ratlles com l'estornell vulgar, per exemple, que s'agrupen en milers o fins i tot milions d'individus, i no tenen ratlles. Alguns investigadors han proposat que aquests ocells —que formen bàndols molt compactes— van servir els feixos de llum entre individus com a senyals". Altres animals ratllats com les mofetes o les vespes, per exemple, tenen aquests senyals per a tot el contrari: "pretenen ser molt visibles per als predadors per ser associades amb el perill i evitar atacs", puntualitza el biòleg.

L'estudi també va determinar que les franges o ratlles solen ser acromàtiques, situades en l'escala del blanc al negre, i sense colors perquè això permet "que aquest mecanisme pugui ser utilitzat fins i tot per les espècies que no veuen en color".

Emprar franges fosques sobre un fons clar permet a les espècies amb visió monocromàtica o dicromàtica aprofitar aquest "mecanisme simple i universal", de manera que totes les espècies puguin usar-lo fins i tot en condicions de llum variables com l'alba o el capvespre, quan gairebé no es distingeixen els colors, conclou l'estudi.