Aquest any el D'A es queda a casa, a casa teva. Podràs veure el millor cinema independent a través de Filmin, des del 30 d'abril fins al 10 de maig. Ja ets al sofà, i no saps per on començar?

Per si no tens aquell amic cinèfil, i per impressionar-lo si el tens, et portem cinc pel·lícules que has de veure per tenir una experiència indie com cal.

Perquè no cal estudiar Comunicació Audiovisual per gaudir dels els grans autors del cinema contemporani, però per recomanar-ne sempre ajuda.

La Júlia recomana Nomad: In the Footsteps of Bruce Chatwin, de Werner Herzog

Què seria d’una edició del D’A sense la presència d’alguna veu autoral old school? En aquest cas, és el torn del nou documental del contundent cineasta alemany Werner Herzog (Fitzcarraldo, Grizzly Man), que rendeix homenatge a l’escriptor Bruce Chatwin, de qui el director ja havia adaptat una novela a la gran pantalla, Cobra Verde (1987), acompanyant-se en aquella ocasió de Klaus Kinski, el seu actor estrella definitiu. Ara, més de 30 anys després de la prematura mort de Chatwin, Herzog recupera l’agresta veu de l’autor de En la Patagonia, per descobrir, pas a pas, els espais que van marcar la vida del seu nòmada amic. Al llarg del film, malgrat el cineasta alemany insisteixi que la seva pel·lícula no va sobre ell, com ja és habitual en les personals obres de Herzog, ens acabarà revelant aspectes de sí mateix i la seva pròpia filmografia, a mesura que s’exposa i es concep en relació al seu protagonista, viatjant arreu del món.

Podeu veure-la aquí.


L'Andreu recomana To the Ends of the Earth, de Kiyoshi Kurosawa

Encara que Kiyoshi Kurosawa (a qui alguns anomenem amb afecte “l’altre Kurosawa” per evitar confusions amb el mestre Akira) sigui més conegut per les seves pel·lícules de terror i ciencia-ficció, entre les quals destaquen el thriller metafísic Cure o la interesantíssima Pulse, també ha fet nombroses incursions en un terreny més purament dramàtic, com en Tokyo Sonata, un drama social premiat al festival de Cannes on fa un retrat desesperançat del món laboral que per poc es va adelantar a la crisi econòmica del 2008. To the Ends of the Earth sembla pertànyer a aquesta segona faceta del director: aquí, una periodista va a Uzbekistan per gravar un episodi d’una sèrie sobre viatges. Aquesta enigmàtica premisa, juntament amb la bona acollida que ha tingut la pel·lícula en altres festivals, fan que sigui una de les que espero amb més ganes d’aquest certamen.

Podeu veure-la aquí.


L'Adri recomana El corazón rojo, de Marc Ferrer

Si hi ha un director que no pot faltar en un article concebut per publicar-se en un medi anomenat Diari de Barcelona és en Marc Ferrer. I és que la característica principal del seu cinema és la gran honestedat amb la qual retrata la Ciutat Comtal i, en concret, una generació – en la qual em veig reflexat – que viu la seva vida social com una part de la seva existència quasi inevitablement lligada al cinema. Tot i que l’estètica low cost pot arribar a espantar en un primer moment, la valentia a l’hora de posar en escena un conjunt de relacions socials amoroses d’una manera única i personal fa que Ferrer s’hagi convertit en el cineasta bandera del D’A. La pel·lícula ideal per tots aquells als que els hi agrada quedar-se al bar del Zumzeig a fer unes birres després de veure l’última de Hong Sang-soo.

Podeu veure-la aquí.


La Maria recomana Violeta no coge el ascensor, de Mamen Díaz

Si el que busqueu és risc, dirigiu-vos a la secció Un Impulso Colectivo. Allà s’hi troben, a vegades tan ensorrades que quasi ni es veuen, algunes de les mirades més estimulants del festival. I per encarar aquests temps feixucs no m’imagino res millor que un film lleuger, fresc i amb ecos a Rohmer: Violeta no coge el ascensor és el debut a la direcció de la multifacètica Mamen Díaz, que co-escriu aquesta comèdia d’amor millennial amb la seva actriu protagonista, Violeta Rodríguez. Una pel·lícula en femení, filmada quan encara es podien entreveure petons múltiples i fugaços per les places dels barris i l’aparent tranquil·litat semblava permetre la seva estrena a Catalunya com hauria d’haver estat: en una pantalla de cinema.

Podeu veure-la aquí.


En Víctor recomana Roubaix, una lumière, d’Arnaud Desplechin

Fa temps que sabem que una tria de títols del D’A no pot estar completa sense Arnaud Desplechin. I, en el cas d’aquest llarg, tant els habituals del certamen com els curiosos primerencs podran disfrutar de valent amb la proposta del francès. Roubaix, une lumière és un drama noir tendre i alhora precís i hitchcockià, que s’oblida de les famílies "burgesotes" marca de la casa i les canvia pels policies solitaris d’un poble degradat del nord de França, on una onada de crims els supera de manera sobtada. El resultat és una barreja fresca i fascinant, en la que trobareu els temes habituals del director renovats per un gènere que els fa brillar a ell i al repartiment (que us farà patir com a bojos). Si a tot això s’hi sumen re escenificacions de delictes, xoc de classes, relacions queer i plans hipnòtics d’animals, què més es pot demanar? Un visionat obligatori.

Podeu veure-la aquí.