Recorregut històric ETA
Publicat el 02 de maig 2020

El recorregut d'ETA s'allarga des de finals dels anys cinquanta, durant la dictadura franquista, fins al 3 maig de 2018, quan va anunciar la seva dissolució, avui fa exactament dos anys, i al cap de set anys del cessament de l'activitat armada. Sis dècades en les quals es va convertir en un dels grans protagonistes de la vida política espanyola i en un dels actors més importants de la violència en el conflicte basc, juntament amb els grups parapolicials i ultres, i la repressió de l'estat. ETA deixava enrere 854 morts —segons fonts del Ministeri d'Interior— i milers de ferits. Una història per no oblidar mai.

 

 


1. Els orígens i les primeres accions violentes d’un grup de joves
Euskadi Ta Askatasuna (‘Euskadi i Llibertat’) neix com una escissió de cercles juvenils del nacionalisme basc del PNB a finals dels anys cinquanta, en un context de repressió i gran mancança de llibertats durant l’etapa franquista. El seu naixement oficial ha quedat marcat el 31 de juliol de 1959, data en què l’organització utilitza el seu nom per primera vegada en una carta enviada a José Antonio Agirre Lekube, lehendakari del govern provisional del País Basc a l’exili. Així, en la seva primera assemblea es defineixen com un moviment revolucionari basc d’alliberament nacional, que té com a principal aspiració la independència del País Basc, i la defensa de l’èuscar i la democràcia representativa, tot i que no es fa menció del possible ús de la via armada per aconseguir els seus objectius. 

Tot i això, la primera acció violenta d’ETA va arribar el 1961, quan va intentar sense èxit fer descarrilar un tren que transportava un grup de franquistes a Sant Sebastià, per commemorar el 25è aniversari del cop d’estat del 1936. El 1968 la banda armada va provocar la primera víctima, amb la mort del guàrdia civil José Pardines a mans del militant Txabi Etxebarrieta en un control de carretera. La primera mort premeditada va arribar al cap de dos mesos, amb l’assassinat de Melitón Manzanas, cap de la Brigada Político-Social de Guipúscoa, un càrrec des del qual va torturar nombrosos opositors del règim.

Manifestació a Bilbao com a rebuig a l'assassinat de Melitón Manzanas. FOTO: EFE

2. L'operació Ogre talla la continuïtat del règim
Les primeres accions de la banda van ser contestades pel règim amb repressió, exemplificada a través de l’anomenat Procés de Burgos, un judici sumaríssim que a finals del 1970 va condemnar a mort sis persones acusades de pertànyer a ETA. Les mobilitzacions populars que van comportar la instauració de l’estat d’excepció a tot el país i la pressió internacional van aconseguir la commutació de la sentència per penes de reclusió, convertint el que s’havia plantejat com un exercici de força per part de la dictadura franquista en un símptoma de debilitat. 

El règim va rebre una nova estocada, aquesta quasi definitiva, tres anys després. El 20 de desembre de 1973, al número 104 del carrer Claudio Coello de Madrid, ETA assassinava en el marc de l’operació Ogre l’almirall Carrero Blanco, president del govern espanyol i figura clau per a la continuïtat de la dictadura franquista. En la seva primera acció fora del País Basc la banda armada perpetrava l’atac més gran contra la dictadura franquista des del final de la Guerra Civil, amb un atemptat que va accelerar la crisi del franquisme i la fi del règim, però que també va generar desavinences dins l’organització entre els qui veien en l’activitat terrorista una prioritat i els qui volien supeditar-la a la lluita política.

Cràter originat per l'artefacte explosiu que va impactar contra el cotxe de Carrero Blanco. FOTO: EFE

Aquestes discrepàncies es van acabar de fer evidents després de l’atac contra la cafeteria Rolando de Madrid un any després, donant lloc a dues noves faccions: ETA-politicomilitar (ETA-pm) i ETA-militar (ETA-m). Amb l’anhelada fi de la dictadura franquista, ETA-pm abandonava la lluita armada, acceptant l’amnistia i integrant-se en iniciatives polítiques de l’esquerra nacionalista basca. ETA-m, per la seva part, manifestava el seu rebuig al nou règim i advocava per una guerra de desgast contra l’estat a través de la via armada. L'objectiu era obligar-lo a acceptar l'anomenada alternativa KAS, punt d'origen i de cohesió d’una nova coalició: Herri Batasuna, de la qual ETA de nou a seques va prendre el control.

3. Els anys de plom i de la violènca indiscriminada
L’etapa del postfranquisme, marcada per una gran inestabilitat política, es va convertir en la més sagnant d’ETA en les quasi sis dècades d'existència. Els dos anys posteriors a l’aprovació de la Constitució de 1978 la banda va causar 179 víctimes mortals, tot i que els pitjors atemptats van arribar a la segona meitat dels vuitanta. Els etarres van començar a fer ús dels cotxes bomba com a nou mètode d’acció, a través dels quals van perpetrar matances com la de la plaça de la República Dominicana de Madrid (1986) o les cases casernes de la Guàrdia Civil de Saragossa (1987) i Vic (1991), que van deixar 11 i 10 morts respectivament, la majoria dels quals van ser infants. Tot i això, l’atemptat més mortífer va ser el de l’Hipercor de Barcelona, on van causar 21 morts i 45 ferits el 1987. 

Els exteriors de l'Hipercor de Barcelona, després de l'explosió del cotxe bomba. FOTO: EFE

Aquestes accions, per la seva duresa i violència, van convertir els anys vuitanta en els autèntics anys de plom de la banda terrorista i que van tenir en el seu principal inductor Artapalo, la nova cúpula de l’organització armada que va obtenir el poder a partir de 1986. Aquest canvi estructural va suposar un punt d’inflexió en el recorregut històric d’ETA, donant pas a una etapa d’activitat terrorista indiscriminada no vista fins al moment. Artapalo va ser desarticulada al complet el març de 1992 a Bidart (França), provocant la major crisi registrada fins al moment en l’epicentre de la banda.

4. La guerra bruta de l’estat (I): els GAL
Des del final de la dictadura franquista existien diverses organitzacions terroristes parapolicials d’extrema dreta, com el Batallón Vasco Español (BVE) o Antiterrorismo ETA (ATE), que, amb certa impunitat de l’estat, actuaven contra presumptes membres o col·laboradors d’ETA i militants de l’esquerra abertzale. Aquests grups van desaparèixer amb el sorgiment dels Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL), creats i finançats a través del Ministeri d’Interior del primer govern socialista de Felipe González amb l’objectiu de dur a terme atacs contra etarres refugiats a França, país al qual acusaven de ser un santuari per als terroristes.

Entre 1983 i 1987 als GAL se'ls atribueixen més de 20 assassinats i altres delictes, entre ells el cas Marey. El 1983, el segrest per error de Segundo Marey, un venedor de mobiliari d’oficines que van confondre amb un dirigent d’ETA, va posar en evidència les accions encobertes d’alguns agents espanyols en territori francès, bona part dels quals eren mercenaris. Per aquest cas el Tribunal Suprem va condemnar el 1998 el ministre d’Interior socialista, José Barrionuevo, i el secretari de l’estat de Seguretat, Rafael Vera, a deu anys de presó per les seves “funcions directives” al capdavant dels GAL, com a responsables de nivell més alt. Després de passar tan sols tres mesos a presó, els dos líders socialistes van ser excarcerats gràcies a un indult parcial del govern Aznar. 

L'expresident Felipe González acomiadant-se de l'exministre José Barrionuevo en el moment de la seva entrada a presó. FOTO: EFE

Un altre dels casos que es va fer públic al llarg dels anys va ser el segrest de José Antonio Lasa i José Ignacio Zabala, dos presumptes membres d’ETA que van ser retinguts a la caserna de la Guàrdia Civil d’Intxaurrondo i torturats en un palau del Ministeri d’Interior. Més tard els van enviar a Busot (Alacant), on els van executar i enterrar en calç viva. Per aquest crim l’any 2000 van condemnar Enrique Rodríguez Galindo, general de la Guàrdia Civil destinat a Intxaurrondo, i Julen Elgorriaga, governador civil socialista de Guipúscoa, entre d’altres. Tot i les sentències a 71 anys de presó per a cada un, Galindo només en va complir quatre i Elgorriaga un. Tots dos van ser canviats de règim per motius de salut i van complir la resta de la seva condemna al seu domicili sota llibertat vigilada.  

Però el cert és que entre les víctimes mortals dels GAL no tan sols hi ha presumptes militants d’ETA, sinó que també hi ha civils i militants i representants polítics de l’esquerra abertzale. El 1985 dos ciutadans francesos van morir en el metrallament del bar Trinkete de Ciboure, mentre que un any abans el dirigent d’Herri Batasuna i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Bilbao, Santiago Brouard, havia estat assassinat a trets.

5. L’etapa de la socialització del sofriment i l’esperit d’Ermua
Les detencions de la cúpula d’ETA a Bidart van debilitar la banda terrorista i van generar la necessitat de canvis en l’estructura organitzativa i en la seva estratègia d’acció. Així, es va obrir una nova etapa d’activitat armada, deixant enrere les matances indiscriminades i centrant-se en el que es va anomenar la socialització del sofriment, és a dir, la implementació de l’assassinat de l’adversari polític com a arma principal, tàctica que va tenir figures polítiques del PP i el PSOE com a principals víctimes.

El 10 de juliol de 1997, ETA segrestava Miguel Ángel Blanco, un jove regidor del Partit Popular a la petita localitat biscaïna d’Ermua. L’acció arribava com a resposta a l’alliberament pocs dies abans del funcionari de presons José Antonio Ortega Lara, segrestat durant 532 dies per la banda terrorista. L’organització va donar un ultimàtum de 48 hores al govern espanyol perquè acostés al País Basc tots els presos de la banda, dispersos per presons de tot el territori, tot i les queixes dels seus familiars, xantatge al qual José María Aznar va anunciar que no cediria.

Concentració a la localitat d'Ermua demanant l'alliberació de Miguel Ángel Blanco. FOTO: EFE

Ignorant les multitudinàries manifestacions que reclamaven l’alliberament de Blanco arreu de l’estat espanyol, militants de la banda el van executar amb dos trets al cap, acció que va comportar una repulsió sense precedents, sobretot als carrers del País Basc, posant de manifest el rebuig popular, cada cop més gran, a la violència d’ETA. L’organització terrorista ja havia assassinat polítics de rellevància pública, com el popular Gregorio Ordóñez o el socialista Fernando Múgica, però la sensació d'indignació generada per la mort de Miguel Ángel Blanco, batejada per la premsa com l’esperit d’Ermua, va suposar un punt d’inflexió en la percepció d’ETA per part de la societat basca i espanyola.

6. La petjada d’ETA a Catalunya
El febrer de 2004 ETA anunciava una treva únicament per al territori de Catalunya, amb l'objectiu "d'unir llaços entre el poble basc i català", en un comunicat que arribava poc després que es fes pública una reunió a Perpinyà entre la banda armada i Josep-Lluís Carod-Rovira, president accidental de la Generalitat de Catalunya en el moment de la trobada, i que va provocar un terratrèmol polític a tot l’estat. Després de trenta anys —el primer atemptat en terres catalanes es va produir el juny de 1975—, la història d’ETA a Catalunya s’havia acabat. Un rastre sanguinari que havia deixat 54 morts i centenars de ferits, en un total de 75 atemptats, la majoria dels quals perpetrats per l’anomenat Comando Barcelona. 

Comunicat d'ETA on anuncia la treva a Catalunya del 2004, amb una estelada sobre la taula. FOTO: RTVE

Especialment sagnants van ser els anys posteriors a l’elecció el 1986 de la capital catalana com a seu olímpica, amb atemptats com el de l’Hipercor de l’avinguda de la Meridiana del 19 de juny de 1987, on van perdre la vida 21 persones, i que anys més tard la mateixa banda va catalogar com l'"error i desgràcia més grans” i que va provocar el rebuig generalitzat de la societat catalana. Però no seria l’últim: el desembre de 1990 un cotxe bomba matava sis policies a Sabadell i el maig de 1991 l’esclat d’un altre cotxe bomba provocava deu morts més en una casa caserna de Vic.  

Un altre dels anys negres de la banda terrorista a Catalunya va ser el 2000. Amb pocs mesos de diferència, ETA matava Ernest Lluch, exministre de Sanitat i històric militant socialista, i José Luis Ruiz i Francisco Cano, regidors del PP a Sant Adrià del Besòs i Viladecavalls, respectivament. El 2001, un agent dels Mossos d’Esquadra de Roses va ser l’última víctima mortal de l’organització a Catalunya, tot i que la banda va continuar fent explotar artefactes, com el que va deixar 13 ferits a Salou l’agost del mateix any.

7. La guerra bruta de l’estat (II): Els abusos policials
Durant els anys d’activitat de la banda armada, els detinguts per presumpta col·laboració o pertinença a ETA van denunciar sistemàticament abusos policials per part dels cossos i forces de seguretat. A través d’un estudi de la fundació Euskal Memoria s’han comptabilitzat 5.657 “casos verificats” sota declaració jurada de tortures policials al País Basc entre 1947 i 2016, entre els quals es troben majoritàriament persones relacionades amb l’entorn d’ETA, però també membres d’altres organitzacions polítiques.

Una part pertanyen als anys de la dictadura, però un gruix important corresponen a la democràcia, com el cas de Joxe Arregi, militant d’ETA que va perdre la vida després de les tortures sofertes durant vuit dies a les dependències de la Direcció General de Seguretat de Madrid el 1981 i que va afavorir la bona imatge de la banda en alguns cercles. Per aquesta acció es van condemnar dos agents de policia, tot i que posteriorment van ser indultats pel govern González abans d’ingressar a presó.

Mural amb l'emblema d'ETA a Altsasu (Navarra). FOTO: Wikimedia

Un altre dels noms lligats a les tortures al País Basc en l’imaginari col·lectiu és el de la caserna d’Intxaurrondo (Sant Sebastià), centre operatiu de la lluita contra ETA i un dels més castigats per l’acció armada de la banda. Dirigida pel general Rodríguez Galindo, Intxaurrondo va rebre al llarg dels anys nombroses denúncies de tortures, com la dels familiars de Mikel Zabalza, un conductor d’autobusos retingut per presumpta col·laboració amb ETA posteriorment descartada pel mateix Ministeri d’Interior, el cos del qual va aparèixer sense vida a la llera del riu Bidasoa vint dies després de la seva detenció.

La gran majoria d'aquestes denúncies van ser desestimades, tot i que el 2018 el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) va condemnar Espanya per “tracte inhumà i degradant” als presos d’ETA Igor Portu i Martin Sarasola. Anteriorment, el TEDH ja l’havia condemnat fins en nou ocasions per “no investigar suficientment” les denúncies de tortures, especialment en el règim d’incomunicació dels detinguts, i aconsellava la introducció de garanties addicionals en el sistema judicial espanyol.

8. L’últim intent de negociació i el final d’ETA
Al llarg del recorregut històric d’ETA, la banda ha anunciat més d’una desena de treves, ja fossin totals o parcials, interrupcions de l’activitat armada que en més d’una ocasió van anar acompanyades d’un diàleg amb l’estat espanyol, com les converses d’Alger de 1988 amb el govern socialista de González o les de 1998 amb l’executiu popular d’Aznar, després de la Declaració de Lizarra. L’últim intent de procés de pau negociat va arribar el 2006, amb l’anunci d’un “alto el foc permanent” per part de la banda terrorista.

El comunicat va obrir la porta a l’inici de la negociació entre el govern de José Luis Zapatero i ETA, que es va fer efectiva després de l’autorització del Congrés dels Diputats. Malgrat tot, el diàleg quedaria en no-res sis mesos després, al mateix temps que ho faria la treva, amb un atemptat a la terminal T4 de l’aeroport de Barajas on van morir dues persones. L'acció arribava tan sols un dia després que Zapatero mostrés la seva convicció de què les negociacions arribarien a bon port abans d'un any.

El procés de diàleg es donava per acabat, tot i que semblava que l’organització tenia les hores comptades. ETA havia perdut quasi tot el suport popular al País Basc i havia quedat aïllada després de la il·legalització del seu braç polític, Herri Batasuna, a través de la polèmica llei de partits del 2002. A aquesta situació s'hi sumava la tasca policial, amb un augment de la cooperació internacional, sobretot amb França, i un increment del nombre de detinguts. Amb l’arrest de pesos forts de l'estructura política i militar com Mikel Antza el 2004 o Thierry, Txeroki i Aitzol Iriondo el 2008, ETA entrava en una crisi que ja era definitiva.

Les sis personalitats internacionals que van encapçalar la Conferència d'Aiete, el 17 d'octubre de 2011. FOTO: Wikimedia. Dani Blanco, Argia.com

Després de la pressió exercida per diversos mediadors internacionals a la Conferència Internacional d'Aiete, el setembre de 2010 ETA anunciava un alto el foc que acabaria sent permanent i l’octubre de 2011 el “cessament definitiu de l’activitat armada”. El 2017 va arribar el desarmament unilateral de la banda i, finalment, el 3 de maig de 2018 la dissolució total d’Euskadi Ta Askatasuna, certificat per personalitats internacionals en un acte a Kanbo l'endemà. Al cap de sis dècades, la història d'ETA havia arribat a la seva fi.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —