Sabem que la seva primera comunió va ser el mateix dia que el primer concert de One Direction a Madrid. Coneixem el seu perfil de Wattpad de quan tenia tretze anys i hem vist com explica per què el Gegant és l'autèntica víctima de Doraemon.

Isabel Carmona (1999), coneguda a les xarxes com a Isa Tofu, ha tocat totes les tecles possibles de l'ecosistema d'internet des que té ús de memòria. Amb més de 159.000 tuits acumulats i comptes creats a totes les xarxes socials possibles —també LinkedIn, tot i que confessa que encara no l'entén—, Isa Tofu fa anys que puja vídeos a Youtube, autoproduint-se les seves cançons i shit-postejant a Instagram i TikTok.

Estudiant d'ADE —ningú ho diria— i de moda, es va mudar fa uns mesos de Madrid a Barcelona per treballar en una revista. Des d'aleshores, Carmona s'ha replantejat molt la seva presència a internet. Parlem amb ella per veure com ha afectat estar tan abocada a les xarxes des d'adolescent, com estar en pau amb la falsedat d'Instagram i com utilitzar l'humor com a arma de defensa.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Isa Tofu (@isa.tofu)

Isa Tofu té part de personatge?
Sí. Al principi quan vaig començar intentava que no hi hagués límits entre qui era jo i qui era “Isa Tofu” però crec que amb el temps ho he anat separant més i crec que m’ha vingut millor. No pots esperar que tot el que posis a internet sigui 100% tu, és una ambició impossible. De la mateixa manera que quan estàs amb certs grups d’amics la teva personalitat canvia, passa el mateix amb internet. És un medi que també et demana adaptar la teva personalitat. 

Et va costar fer aquesta separació entre tu i el personatge?
Molt. La vulnerabilitat a la qual t’exposes et fa ser un blanc molt fàcil i quan els seguidors et demanen que mantinguis el personatge 24/7 és on neix una mica el conflicte. Al final, molta gent entra al teu perfil i poden veure amb una sola mirada al teu canal qui ets, i hi ha moltes persones malvades… és molt fàcil ser mala persona a internet. 

"Quan els seguidors et demanen que mantinguis el personatge 24/7 és on neix una mica el conflicte"

En alguns dels teus vídeos més populars, com el de “Cuando descubrí que no soy blanca” o “Cómo descubrí mi sexualidad” tractes temes molt importants i sensibles però mai deixant de banda el sentit de l’humor. Com vas trobar aquesta balança?
A casa meva l’humor sempre ha estat molt present. El meu germà és la persona més graciosa que conec. L’humor ha estat sempre una forma de defensar-me de la vida, és la cultura amb què m’he criat a casa. 

Com ha afectat el fet de no ser blanca o ser lesbiana en la manera en com analitzes el món des del teu contingut?
Això ha influenciat en la manera en què la gent em veu. Em proposen participar en campanyes que van del rotllo hashtag diversity… Mola, però moltes vegades fa la sensació que abans de veure el teu contingut estan veient a una persona que poden utilitzar per a la seva campanya. Realment és fictici perquè els hi sues. Amb el tracte amb empreses o organitzacions m’he sentit com que em veuen primer com una llatina i després com a persona.

"(Empreses o organitzacions) em veuen primer com una llatina i després com a persona"

Et preocupa com et veu internet?
Ho penso bastant… Crec que ja m’he fet la idea de quins atributs té la meva persona a internet i ja estic en pau amb ells. Fa temps sí que em preocupava molt i calculava tot el contingut que pujava. 

Busques el que la gent diu de tu a Twitter?
Bua! Soc addicta a buscar el meu nom a les xarxes. Supertòxic per part meva [Riu.] però no ho puc evitar. Em passo les tardes mirant a veure què diu la gent de mi [Bromeja]. 

Com és que des de petita, vas estar tan connectada a internet? Des de perfils a Wattpad al teu Twitter?
Sempre m’ha agradat parlar del que estava fent, he estat des de petita molt extravertida i social. Anar cap a les xarxes socials era el pas més natural, de passar a tenir 15 diaris personals a publicar 20.000 tuits. 

Te’n penedeixes?
En alguns moments he tingut por del to en què posava les coses, avui mateix he esborrat un post d’insta perquè pensava que no havia agradat a la gent. Les xarxes són un monstre enorme… et fa la sensació que totes les opinions i els ulls del món estan a sobre teu, és mentida, però és la il·lusió que produeix. 

Com creus que t’ha afectat estar molt posada a internet des de molt petita?
Sense internet haguria estat una tia molt més solitària. Gran part dels meus amics, fins i tot la meva nòvia els he conegut gràcies a internet, seria una ermitana sense! No hauria trobat a la “meva gent” i no hauria desenvolupat la meva personalitat del tot. M’hauria sentit menys lliure. Internet ha estat sempre en la formació de la meva persona, crec que això ens ha passat molt a la gent de la meva generació. 

Com mantens l’humor a Twitter, una xarxa social que pot arribar a ser molt tòxica?
Intento no mirar gaire les notificacions. També tinc la sort que la gent entén les bromes que faig. Twitter m’ha vist créixer, és la meva casa! [Riu.], arriba un punt que em coneix com ma mare. 

És la millor xarxa social perquè és l’única on et trobes gent normal… Tot i que en els últims anys molta gent “guai” ha fet la transició i no m’agrada gens. Cal reivindicar Twitter com un espai pels friquis! Que no ens molestin [Riu.]. 

"Twitter m’ha vist créixer, és la meva casa! Arriba un punt que em coneix com ma mare"

El teu Instagram juga molt amb el shit-posting i un contingut sense filtres. Això és una tendència que en els últims mesos s’ha posat de moda. Per què creus que ha estat així?
És més deliberat del que sembla. Em fa la sensació que aquest trend reforça la idea de “soc perfecta sense esforç, mireu aquestes 10 fotos dels meus plans de cap de setmana supernormals…”. Però no, fa tres mesos que estàs recopilant-les curosament, no enganyis. 

Sempre hi ha un punt de falsedat a les xarxes amb el que posteges i amb el que consumeixes. Ser-ne conscient és clau per estar en pau amb què veus. Quan penso “bua estic sent una mica falsa”, penso que no passa res perquè tothom ho està sent també, és natural.

 

 

 

 

View this post on Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A post shared by Isa Tofu (@isa.tofu)

Per què creus que justament ara s’ha posat de moda aquesta estètica de voler actuar més naturals, sense filtres, amb els photo-dumps o carrussels d’imatges a Instagram?
Fa 10 anys des de l’arribada de les xarxes socials. Abans els famosos de veritat eren Beyonce, que era una figura inabastable, només la veies als concerts perfecta. Els famosos d’avui en dia pengen 3 tiktoks al dia, Lizzo piula tot el que pensa, saps com llueix sense maquillatge, etc. Això abans no passava. Els famosos no eren algú amb qui tenies punts en comú, no eren persones. Ara volem que les celebrities s’assemblin a nosaltres i potser per això volem també que els influencers reforcin aquesta idea de ser pròxims. 

En un article de So Far Magazine, parlen sobre com amb el pas dels anys, els usuaris, independentment de la marca, han creat i associat una estètica diferent per cada xarxa social. Ho veus així?
El contingut de TikTok i Twitter s’assemblen bastant, però Instagram és radicalment diferent, allà la gent no vol que siguis graciosa, ho he intentat alguna vegada i la resposta són sons de grills [Riu.]. A Instagram la gent vol que siguis guapa. Jo entro en aquest joc, ara bé, la gent que em coneix sí que sap identificar la meva personalitat… Però és cert que hi ha més filtre.

Fa un any vas tenir un moment de breakdown en un vídeo de youtube on et mostraves insegura a l’hora de crear contingut en línia. Ha canviat la situació des d’aleshores?
Va ser un abans i un després en la manera en com em relaciono amb internet. Vaig tenir molts drames amb les meves relacions personals perquè hi havia un grup de persones de twitter que s’estaven posant molt amb mi de manera viciosa i tenia amics en comú amb aquesta gent… Ja no eren haters randoms d’internet, sinó que era gent a qui li posava cara i ulls. Això va desencadenar en què decidís compartir menys a internet per prendre cert distanciament. Com més comparteixo, més hi poso de mi mateixa i més m’afectarà tot. Vaig haver de trobar un punt intermedi. Quan més gent va començar a veure el meu contingut és quan vaig haver de fer una passa enrere. 

No vols, per tant, que Isa Tofu es converteixi en una feina?
No. M’agrada molt fer-ho, però estic segura que m’agradaria molt menys si fos la meva feina. De fet, l’oferta de feina que vaig tenir a Barcelona va ser totalment aliena a la meva persona d’internet. De fet, vaig haver de sortir de l’armari amb el meu cap i dir-li “faig coses a internet també” [Riu.]. 

En les teves cançons també hi ha aquesta part d’humor que comentaves abans. Et va costar fer “la cosa graciosa” a alguna de més seriosa?

És molt complicat i crec que encara no he perfeccionat aquesta transició. Crec que quan he intentat ser més seriosa renegava una mica de “l’antiga Isa Tofu”. Ara m’agradaria reprendre la part humorística sense perdre l’ambició de tenir un projecte musical seriós. Sento també que hi ha moltes artistes que estan fent coses semblants com Jimena Amarillo o La Becaria. 

Si l’humor forma part de la teva personalitat per què no incloure’l en el teu projecte musical. El tontipop ha portat una onada d’humor molt necessària. Rosalia, per exemple, ho ha fet una mica a Motomami. 

Ha democratitzat internet la possibilitat de tenir aquest tipus de projectes musicals o, en general, propostes dins el món creatiu?
Totalment, és positiu perquè ara hi ha molts més mitjans perquè tothom pugui fer el que vulgui i jo soc una d’aquestes persones, no m’amago. A la vegada, però, soc molt conscient que jo no soc cap mena d’experta ni professional en res del que faig. 

Vas venir a Barcelona per feina, des d’aleshores com has trobat la balança entre el món laboral i “Isa Tofu”?
Abans tenia molt de temps lliure i feia el que em donava la gana. Abans dedicava el 60% a Isa Tofu, ara el 10. Ara haig de fer un esforç pel projecte quan abans sortia sense intentar-ho. Ha sigut un canvi bo perquè m’ha forçat a qüestionar-me quin lloc volia donar-li en la meva vida, fins a un punt que m’ho he posat com a obligació perquè no vull que el meu hobby desaparegui, no vull ser la meva feina només. 

Portes ja uns mesos vivint a Barcelona… Encara és Madrid “la mejor ciudad del mundo”?
Estimo a Madrid i hi ha caps de setmana que torno i petonejo el terra de la Gran Via. Ara bé, a Barcelona és on m’he independitzat i l’associo amb la llibertat. Al final, la millor ciutat del món està als ulls de qui la mira. La millor ciutat són els amics i la gent que estimes.