Rigoberta Bandini és un dels molts alter ego de la Paula Ribó (Barcelona, 1990). Abans de llançar-se de cap a l’aventura musical que l’ha feta viral, havia publicat la novel·la Vértigo (Círculo, 2019) i havia escrit, dirigit i fet teatre. Però no només ha entrat a casa nostra a través dels hits que ara publica de manera independent: també formava part de The Mamzells, el trio que ja cantava per al reciclatge a TV3 molt abans de la irrupció de Greta Thunberg, i ha posat veu a personatges com Chihiro, Caillou o l’Anna de Frozen. Ara, com a Rigoberta, posa en joc totes les disciplines anteriors en un projecte que combina pop electrònic amb lletres treballades, directes i íntimes. Parlem amb ella de la vertiginositat de les xifres, de la digitalització de la indústria musical i dels missatges punyents que deixen anar les seves (de moment, quatre) cançons.

Fa dues setmanes "In Spain We Call It Soledad" era el número 2 de la llista de virals a Espanya a Spotify. Com vas rebre la notícia?
Vaig al·lucinar. A més, no t’avisen quan estàs en aquestes playlists de virals, no sé qui m’ho va dir i va ser com “ostres, com que no m'he adonat d’això?”. Sona molt impactant “el més viral d’Espanya”, de sobte ser el número 2… No ho sé, molt bèstia, molt guai. El fet que el C. Tangana la posés a una playlist va ajudar molt; i, entre ser a la seva i a la de virals, va anar pujant molt més.

I això et genera pressió per als temes que han de venir?
No tots poden ser "In Spain We Call It Soledad", perquè no totes les cançons que et surten són d’aquest estil. En aquest sentit no tinc por: tinc moltíssimes cançons, algunes són més ballables, altres més tranquil·les, però al final l’única fórmula que m’ha portat fins aquí és fer el que sentia que havia de fer i no vull perdre això. Sí que hi ha moments que hi penso, però no em vull posar més pressió. Sé que hi ha molts altres temes amb què també al·lucinarà la gent.

Si no visquéssim en una distopia, ara sonaria a l’Apolo. Fa ràbia?
Penso que tot passa per alguna cosa. Jo vaig treure la primera cançó una setmana abans que ens confinessin i crec que també ha estat màgic el fet que estiguem en aquest moment tan estrany, perquè la gent ha agafat la meva música com si fos un membre més de la seva família. També és cert que estic en un moment en què acabo de ser mare i vaig una mica més lenta en tot. Per tant, que el món vagi una mica més lent tampoc em va malament. Sí que hi ha moments en què cauen festivals i dius 'ah, merda, m’hagués agradat molt tocar aquí'. Però tinc fe que quan el món es normalitzi ja tocaré a molts llocs.

A "Fiesta", que vas escriure durant el confinament, cantaves amb esperança que ens en sortiríem. Ara, enmig d’aquesta segona onada, segueixes optimista?
Continuo sent positiva. Tothom va avisar que aquest hivern seria el més dur de tots. Estem a l’epicentre de la pandèmia, però vull creure que l’estiu que ve serà una mica més normal i el pròxim hivern encara més. Penso que ho hem de viure així perquè desesperar-se i perdre la il·lusió pel futur és molt perillós. Tampoc vull dir que ens autoenganyem, però sí que crec que hem de ser conscients que és un moment raríssim, però que està clar que passarà. Que després serà un món diferent, potser sí, però vull pensar que existirà i espero que també valorem molt més les coses que ara no podem fer. Penso que és com un bany d’humilitat que ens està donant la vida a tots tota l'estona, com dient “tranquis, pareu, no maneu vosaltres”.

A "Too Many Drugs" trobo un missatge profund sobre el món d’aparences en què vivim, i més ara a través de les xarxes. És així?
Sí que el té. L’any passat vaig tenir molt contacte amb la meditació i amb escoltar-me una mica més a mi mateixa i es va obrir aquesta petita porta cap al meu interior, encara que soni molt cursi, que em va donar molta serenitat, molta felicitat, moltíssima menys necessitat de coses externes a mi. És cert que el món xarxes socials espanta. Jo soc la primera i crec que el 90% de les persones de la meva generació, i de totes, hi estem enganxats. Hem d’assumir que estem una mica malalts i hem de començar a posar petits límits. Jo tinc una merda de temporitzador que et posa l’iPhone que només em deixa 45 minuts al dia.

Jo també el tinc i l’ignoro sempre.
Jo hi ha dies que a les sis de la tarda el paro com dient 'da igual, déjame más', i això que 45 minuts ja eren molts. És una droga. Fa por perquè, a més, veus coses com el documental El dilema de las redes i realment vaig pensar: 'canviaré, xerrem sobre això, sobretot per a les generacions futures, que això no sigui el paradigma'. I de sobte veig que encara estic més enganxada després de veure el documental. Realment és droga, és a dir, ets com un ionqui que li dius 'esto es malo, ya, ya, pero quiero más' i clar, fa por, però estem tots en aquest vaixell de merda. Suposo que la qüestió és intentar seguir treballant en altres coses, fer exercici, meditar, intentar que no només aquesta finestra virtual sigui la nostra realitat perquè, clar, ara que a les 10 de la nit ja hem d’estar tancats a casa encara és més perillós, perquè l’única realitat que tenim és aquesta.

Les xifres que ara acumules les has aconseguides sent una artista independent. Com te’n surts, en un moment en què no es venen àlbums ni es poden fer concerts? N’hi ha prou amb els streams?
Ara que he passat els 100.000 oients mensuals puc començar a cobrar una cosa decent, però no estem parlant d’una mensualitat que em doni per viure. La font més important d’ingressos són els concerts, que és la putada, que ara mateix no existeix. Però també ho són les sincros a sèries: "Too Many Drugs" surt a Veneno i n’hi ha unes quantes més que encara no puc dir, però això m’està donant una estabilitat que agraeixo molt a la vida. Al final, amb cada single vas pagant, alguns els faig a casa amb la meva parella, però els altres els faig amb productors. És una inversió constant, el meu projecte personal, i també has de rebre una mica de tornada perquè si no dius "què estic fent?". Per viure dels streams, viure, viure, crec que has d’estar al milió.

Just abans que tanquessin teatres, cinemes i sales de concerts, vas poder tocar a l’Heliogàbal. Com va ser traslladar a l’escenari per primer cop?
Per a mi va ser increïble, per a mi i per a tots els músics que estaven amb mi. Ho vam viure d’una manera molt guai. Vam començar a assajar al setembre amb moltes ganes de fer-lo, però una mica precipitat, perquè no sabíem com portar això al directe i la música electrònica és difícil de portar, has de comprar moltes maquinetes, és un xou, però vam dir: "el fem". Vam assajar moltíssim i ja començaven a mig confinar les coses i jo només pensava "si us plau, que no ens pilli, almenys que puguem fer aquest bolo". Ja només poder-lo fer va ser un regal. La gent tenia una energia increïble, molts d’ells se sabien les cançons… Mira que anaven amb mascareta i estaven asseguts, pobres, però l’energia que rebíem des de dalt era increïble. Ho recordo com una mena de somni. Em sentia com si fos al Coachella. O sigui mira que estava als Jardins de la Sedeta, però per a mi era com un festivalaco.

Hi vas actuar vestida amb el teu uniforme de l’escola i dius que ho faràs per sempre més a partir d’ara.
És com una reivindicació a la nena interna. Aquesta música surt d’un lloc pur del meu interior, he fet i faig el que em ve absolutament de gust i per tant deixo viure aquesta llibertat de la nena. Però és cert que quan portes uniforme per anar a l'escola passes per moltes etapes, i el que semblaria que és una peça de roba es converteix en una simbologia i una poesia. Tenen una transcendència importantíssima a la teva vida aquelles dues peces, perquè me les he posades durant tota la meva infància i adolescència. I de fet moltes vegades ho he odiat, perquè l’uniforme és d’escoles més aviat conservadores i religioses. Jo anava a un col·legi de monges i moltes vegades em creia que era rebel i volia sortir de tot aquell microcosmos. Odiava aquella roba que m’homogeneïtzava immediatament a un col·lectiu amb el qual no em sentia gens identificada. Després, amb els anys, m’he anat reconciliant amb aquesta Paula també, amb aquest passat, amb tot això que, realment no va ser gens traumàtic. Però és com una reconciliació amb moltíssimes coses. És l’uniforme que m’ha vist créixer i amb el que he compost cançons, amb el que vaig fer concerts solidaris a l'escola...

A "Que Cristo Baje" parles d’una espiritualitat que és poc comuna avui dia. Trobes que està fins i tot mal vista?
Penso que és com una part en què la meva generació va molt coixa. Mai se’ns ha treballat, ni des de l'escola, i mira que el meu era de monges. Sí que és veritat que, allà, el fet de resar està prop de l’escolta cap a un mateix, però es difumina cap a coses que més aviat parlen de límits i no d’expansió, i jo crec que l’espiritualitat és expansió, no limitació. Falta consciència de qui som i a què pertanyem. Jo soc una flipada [riu], però falta que en parlem més, em fa la sensació que som com cavalls amb allò als costats dels ulls, que només veiem el que tenim a davant i podem estar una estona així, però ens ho hem de treure i veure a què pertanyem. Tot això és molt més gran del que creiem i creure que només existeix el que veiem em sembla tan naïf i egocèntric. És igual, digues-li Déu, digues-li com vulguis, crec que no cal ser gaire científic per saber que la intel·ligència que ens envolta és infinita. I només això em fa connectar amb coses intangibles i em fa tenir curiositat per les coses desconegudes, pel misteri. Sembla que només hi hagi dos camins per arribar-hi: o ets un carca i vas a missa, que jo ho respecto molt; o ets un penjat que només es fa viatges d'LSD. No es veu reflectida una figura espiritual natural en la gent que es considera “normal”, encara que no existeixi la normalitat. Sempre ho jutgem des de diferents prismes i jo reivindico aquesta espiritualitat quotidiana.

Hi ha mal rotllo als cercles artístics barcelonins? T'hi havies sentit fora de lloc abans del fenomen?
No m’he sentit jutjada, o potser soc molt feliç i no me n’adono. Quan fas el que t’agrada i el que et surt de dintre, les crítiques t’afecten menys, perquè només sé fer-ho d’aquesta manera. No ho estic escollint, sento que ho he de fer i no vol dir ni que sigui ni millor ni pitjor, però cadascú està aquí per una cosa. Per tant, soc immune a les crítiques, quasi que culpo l’univers.

De cara a un futur, potser no tan llunyà, amb quins artistes t’agradaria treballar? El teu so m’encaixa amb FKA Twigs, per exemple.
Uf, m’encantaria, però tu creus? Em flipa FKA Twigs. També m’agradaria molt treballar amb Nicolas Jaar, amb Paolo Sorrentino… Amb Patti Smith també, però em queden pocs anys.