Relacions no convencionals: més enllà de la monogàmia
Publicat el 12 d’agost 2020

Les relacions no convencionals sempre han generat certa alarma entre el sector més conservador. Deu ser la por al coneixement, o potser la ruptura amb la concepció clàssica de la família, una visió hegemònica de les relacions que fins als anys 60 era aliena a qualsevol interpretació que no fos la que projectaven els valors cristians de la Bíblia. A més, el filòsof i sociòleg marxista Friedrich Engels va vincular estretament el sorgiment de la família tradicional amb la idea de la propietat privada al seu assaig L'origen de la família, la propietat privada i l'Estat, de 1884. Bàsicament, allà s'hi explica que quan els homes van sentir el desig d'acumular riquesa i, per tant, de fer que aquesta es deixés en herència als fills legítims, això va propiciar també l'aparició del matrimoni obligatori i la fidelitat obligatòria de l'esposa (com a mínim, de portes cap a fora).

Amb els moviments a favor de l'emancipació de la dona -la gran perjudicada de la institució de la família- també van començar a aparèixer models relacionals més oberts, i allunyats de la toxicitat i la possessió que impregna, en bona part, el que entenem avui en dia com "amor romàntic". El poliamor, les relacions obertes, l'anarquia relacional i moltes altres vies no tradicionals de relacionar-nos són un exemple de com intentar defugir de la monogàmia i el matrimoni en un món que encara sembla pensat i estructurat precisament per casar-se i tenir fills. 

El Diari de Barcelona ha pogut conèixer alguns d'aquests casos, que ens il·lustren formes no normatives de gestionar els vincles sexoafectius més enllà de la monogàmia. 

ESTEL (20) I JOEL (20): "El poliamor s'ha convertit en una finestra per al consum de cossos"

L'Estel i en Joel es van conèixer per Tinder. Sense plantejar-se inicialment cap mena d'expectativa de futur junts, van iniciar un vincle que ja fa més d'un any que perdura. Ell no es defineix perquè no vol limitar-se. Ella, en canvi, reconeix obertament que el model amb què més s'identifica és l'anarquia relacional. I així, entre semblances i diferències, ens expliquen la seva experiència:

Quin tipus de relació teniu?

E: Des que vaig conèixer en Joel, vaig descobrir una forma d'establir un vincle que creia que no existia i que jo personalment identifico amb l'anarquia relacional.

J: Jo fa temps que descarto la monogàmia per les tendències possessives que implica. Mai hem decidit què som, simplement gaudim el temps que passem junts, respectant les nostres necessitats i sense limitar-nos.

Hi ha hagut gelosia?

E: Gens. Els nostres casos són força similars, perquè cap dels dos som gelosos. Dins l'amor lliure hi ha gent com nosaltres que ens hi trobem còmodes des del principi, però d'altres s'han hagut de treballar molt més la deconstrucció.

Tothom pot deconstruir-se?

J: Sempre ens preguntem si tothom pot ser poliamorós, quan la pregunta que s'hauria de fer és qui està disposat a ser-ho. No tothom intenta entendre-ho ni acceptar-ho.

E: La manca d'acceptació del poliamor s'explica per dos aspectes. El primer és que la família és l'estructura que sustenta el model capitalista i, per tant, desvirtua la tradició. El segon és que la gent no es comunica, ningú ens ensenya a tenir gestió emocional.

Com es gestiona una relació com la vostra?

J: Realment no hi ha una recepta per al poliamor. Tot depèn de la predisposició de la persona per deconstruir-se i de les condicions que hi ha, sempre respectant les necessitats de les parts implicades, entendre que si un dia no ens volem veure, doncs no passa res.

E: També cal assenyalar que el poliamor s'ha convertit en una finestra per al consum de cossos, hi ha gent que utilitza el paraigua del poliamor només per follar, sense tenir en compte la responsabilitat afectiva.

Creieu que és la gran oblidada de les relacions?

J: Completament. En tot tipus de relacions ha d'haver-hi responsabilitat afectiva, però sobretot en el poliamor. Si no es xerren les coses i s'empatitza amb les parts implicades, aquest tipus de relacions no funcionen.

He vist que us referiu a l'altre com a vincle.

E: A tothom qui ens pregunta els diem que tenim un vincle amb l'altre. Si parlo amb gent que no m'entendrà dic que és el meu "xurri", i així m'estalvio l'explicació. Un vincle és un company de vida, una persona amb qui no et poses límits ni predeterminacions. Sempre diem que per sobre de tot som col·legues.

E i J: A vegades ens posem a mirar el Tinder junts (riuen).

NÚRIA (20) I DAVID (20): “Jo amb 50 anys no em veig en aquesta situació”

La Núria i en David tenen una relació a distància: ella estudia a Barcelona i ell a Girona. Fa un any i mig, van decidir obrir la seva relació per trobar noves experiències que un vincle tancat no els podia aportar. 

Com sorgeix la idea d’obrir una relació originàriament tancada?

N: En cert moment jo em vaig adonar que mai havíem experimentat més enllà de nosaltres, que érem molt joves i que necessitava un canvi. Va ser llavors quan li vaig proposar a en David d’obrir la relació.

D: La decisió em va semblar bé de bon principi, era el que ella necessitava i jo hi estava disposat.

A partir de llavors, es va solucionar el problema?

N: Totalment. Abans d'obrir-la em feia por com podia evolucionar tot plegat, però afortunadament estem molt contents.

D: L'única pauta que ens vam posar va ser que tot fos en termes sexuals i no afectius. A qui ens surt explicar-li les nostres pors, penes i alegries és a l'altre, i això no creiem que ho comprometi el model de relació que tenim.

Quin tipus de comentaris us han fet durant aquesta transició?

D: Tothom de primeres diu que els sembla una passada i admiren la nostra confiança, però la següent frase sempre és que ells no podrien... Mai falla.

N: També és cert que sempre han entès el vincle que tenim. Qui no ho sap és la família, però perquè no els ho hem volgut explicar. Fa massa temps que estem junts i potser no ho acabarien d’entendre.

Han canviat les vostres dinàmiques?

D: No hi ha hagut cap mena de canvi més enllà de tenir la llibertat per experimentar sexualment amb altres persones sempre que ens vingui de gust. Jo em segueixo estimant la Núria igual que abans i tinc la fermesa que ella pensa igual de mi.

N: Al cap i a la fi encara tot és molt nou i hem d’experimentar. Tot i això, vam pactar si en algun moment qualsevol dels dos veia que el canvi no funcionava, tornaríem enrere, a part de mantenir l’exclusivitat afectiva mentre això durés.

Així doncs, considereu tornar a la monogàmia en algun moment?

D: La meva voluntat és continuar amb la relació oberta fins que un dels dos es cansi, sigui perquè es troba incòmode o perquè decidim fer una passa més a la nostra vida que ho requereixi. Jo amb 50 anys no em veig en aquesta situació. Que la relació oberta duri el que hagi de durar, però tinc clar que algun dia canviarà.

N: Jo realment no ho penso massa. Crec que qualsevol relació s'ha de viure dia a dia i adaptant-se a allò que les parts implicades necessiten. Si tot segueix com ara, seguirem fins que la situació ens faci tornar-la a tancar, o potser no!

LEA (21) I DANI (21): "Inicialment no teníem cap mena de límits. A mesura que avançàvem, ens vam adonar que no tot eren flors i violes"

Des que una amiga en comú va presentar la Lea i el Dani, aquestes tenen un lligam que elles mateixes han anat modelant amb el pas del temps per ajustar-se a les necessitats emocionals de cada moment. El seu vincle va tenir un moment crític quan una tercera persona va intervenir a la relació. Juntes, ens expliquen com ho van viure:

Com definiríeu la vostra relació?

D: Tenim una relació oberta, tot i que en aquests moments cap de nosaltres té un altre vincle perquè estem passant les vacances juntes.

L: Inicialment no teníem cap mena de límits. A mesura que avançàvem, ens vam adonar que no tot eren flors i violes i en vam anar posant.

Com sorgeix aquesta decisió?

L: Jo personalment vaig haver de treballar molt a escala sentimental, la deconstrucció no va ser un camí fàcil, sobretot quant a la gelosia. Vaig haver de trobar un equilibri entre les meves emocions i el meu creixement personal. Ha costat molt, tot plegat (riu).

D: En el meu cas va ser tot a la inversa, jo no tenia cap mena de preocupació quan elle es liava amb altres persones, i fins a aquest punt la relació va ser prou sana.

Fins a aquest punt?

D: Les coses es van torçar quan vaig començar a establir un vincle amb una altra noia i va començar una dinàmica de no explicar-nos-ho tot i de no tenir en compte els sentiments de les tres.

Què va passar llavors?

L: En aquell moment, jo vaig decidir que ens havíem de reunir totes i xerrar-ho. Jo no em sentia bé i la comunicació no estava fluint. Aquesta tercera persona que no volem esmentar no tenia cap mena de responsabilitat afectiva cap a mi, i això em feia mal.

I com va anar?

D: No va sortir gaire bé. La noia va adoptar una resposta força tòxica: em va fer triar entre ella o la Lea. Com que jo i la Lea estàvem molt bé juntes i no teníem la intenció de privar-nos d’estar juntes, va decidir separar els nostres camins. Després va passar una situació similar entre una amiga meva i la Lea, tot i que el resultat va ser menys abrupte.

L: Els problemes sempre han aparegut quan une de les dues se sent desplaçade. La confiança és primordial, des d’aquestes dues males experiències, sempre hem parlat l’une amb l’altre, i ja no hem tornat a tenir cap mena de problema. 

Com ho valoreu, ara que ja ha passat?

L: N’hem après moltíssim. Més enllà del mal tràngol que hem comentat, jo tampoc vaig saber comunicar quines eren les meves preocupacions, i aquest és un error bàsic dins el poliamor.

D: La clau de l’èxit del nostre vincle és respectar què ens molesta, establir unes pautes comunes i sobretot gestionar juntes les nostres emocions per evitar situacions com la que vam haver de passar.

NOEMÍ (22): “Les relacions que tinc no depenen de mi, sinó de què vull crear amb l’altra persona”

La Noemí ha escoltat de tot. “Relació oberta? Això vol dir que no t’estimes l’altra persona”. “Ara monògama? Per fi t’enamores!”. Són molts els cops que ha hagut d’explicar què fa que al llarg de la seva vida hagi teixit diferents tipus de relacions. 

Explica’ns el teu cas.

Actualment tinc una relació monògama, però amb la meva anterior parella vaig tenir una situació no gaire convencional, concretament era una relació oberta, és a dir, teníem exclusivitat afectiva però no sexual, una cosa que vam haver de parlar molt bé perquè funcionés de forma sana.

Has notat gaire canvi?

Doncs no gaire. Realment les bases són exactament les mateixes en tots dos casos, l’única alteració que hi ha és que les persones són diferents, i això implica objectius i dinàmiques diferents. 

Aquest canvi ha confós al teu entorn?

Amb la meva exparella, la família no ho entenia, creien que simplement no estava enamorada. Després van veure que la meva relació arribava a l’any i s’ho van començar a prendre més seriosament. En canvi, quan vaig començar a sortir amb la meva actual parella pensaven que ara sí que estava enamorada i, per tant, disposada a tenir una relació monògama. 

Què els vas dir?

Que no tenien raó. Que hagi passat de tenir una relació no monògama a una que ho és no vol dir que rebutgi l’amor lliure o que hagi optat per la monogàmia perquè he tingut males experiències no monògames. Un cop els ho vaig explicar bé ho van entendre.

Falta educació sexoafectiva?

Educacionalment ens queda moltíssim per aprendre sobre les relacions sexoafectives. Tothom sap com gestionar la relació amb els pares, els avis, els amics, però no en l’amor. A més, tothom té al cap la típica relació que ens han venut tota la vida, la monògama, i tot allò que s’hi allunya és estrany. Per informar-nos cal llegir molt. A mi personalment m’ha ajudat molt el llibre Mala Mujer de Noemí Casquet, m’ha servit molt per entendre i conceptualitzar aspectes dels tipus de relacions que no es consideren convencionals. 

Creus en les etiquetes?

Ara mateix estic a favor de les etiquetes, crec que ajuden a visibilitzar aquest tipus de relacions. De totes maneres, crec que seria un error classificar-les massa i que acabin sent causes independents. A la pràctica, el que les uneix és que són formes no convencionals de triar lliurement a qui estimem i com fer-ho.

Com definiries la teva forma d’estimar?

Considero que puc tenir diferents tipus de relacions que no depenen de mi, sinó de què vull crear amb l’altra persona. De la mateixa manera que amb cada amic o amiga triem quin tipus d’amistat volem desenvolupar, trobo que ha de ser extrapolable als vincles sexoafectius.

En general, estimem malament?

Cal reinventar el concepte d’estimar. Crec que estimar no ha de ser un sinònim de possessió, sinó que l’altra persona també m’estimi i que lliurement triem estar junts. Som molt egoistes, mai pensem en què fa feliç a l’altra persona. Si la felicitat de l’altre és sense mi, jo estimo tant l’altra persona que marxaré del seu costat perquè ella pugui ser feliç. Fer aquest pas és símptoma que li estàs guanyant la batalla a la gelosia, i per tant a la toxicitat.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —