Primer el vent, després l’aigua i en acabat els animals. Després, nosaltres. Fonocè és la lectura performàtica que la filòsofa Vinciane Despret va presentar ahir al CCCB en el marc de la Biennal de Pensament. En ella, la pensadora acompanya l’espectador a través d’un viatge que va dels orígens del planeta que habitem fins a l’actualitat pandèmica. El vent apareix a la performance de Despret com un mitjà de transport i propagador de vida: primer va moure l’aigua, d’on van sortir rius i oceans; més endavant les llavors de les plantes, fent possible que la natura s’escampés; però també va servir com a xarxa transmissora del lleguatge. I no del nostre, del dels ocells, que són els altres grans protagonistes del seu relat. 

La performance s’englobava dins la sessió Les veus del planeta, una de les propostes del dia d’estrena de la Biennal, que convidava a repensar la relació que tenim els humans amb les espècies que ens envolten. Despret donava veu a les aus i explicava la importància dels silencis per a la seva comunicació (la que el vent fa possible). La pensadora va posar d’exemple el cas d’un seu company que havia estudiat el cant de les aloses. L’ornitòleg va descobrir que, més que les diferents freqüències que havia intentat alterar, el que més afectava la resposta dels animals era la modificació dels silencis que els espaiaven. El cant de les aloses, que els herbòlegs fan servir per millorar el creixement de les plantes, necessita d’aquests silencis.

La plaça de Joan Coromines, l'escenari principal de la Biennal de Pensament. 

Tot citant a John Cage, Despret recordava que els silencis són espais per entendre, són invitacions al diàleg. Són un bé que avui, pels qui vivim a la ciutat que la Biennal vol repensar, escasseja. Durant el confinament, però, la situació es va revertir. L’Institut Català d’Ornitologia va informar que, mentre nosaltres no podíem sortir de casa, els ocells barcelonins cantaven més i durant més estona. Les dates de la quarantena, a més, van coincidir amb la primavera, que segons explicava Despret, és una època clau per a la supervivència d’aquests animals. La filòsofa parlava de la nostra condició de primats, de com frisem pel contacte físic i de com, sense poder-nos veure els uns als altres, vam adoptar també el llenguatge dels cants per comunicar-nos. No tots, clar, però els vídeos dels patis de l’Eixample amb una veïna soprano que el TN emetia cada vespre en són un exemple. Despret explicava que el "fonocè", la nova època geològica que ella proposa, ha de passar per aquests “territoris cantats”, però on ningú no canti per sobre de l’altre.

Vinciane Despret conversa amb Donna Haraway durant 'Les veus del planeta'. 

Donna Haraway, una de les filòsofes que més ha influït Despret, va ser la següent ponent de l’acte. Des del seu estudi a Santa Cruz (Califòrnia), responia a la proposta de Despret explicant que, entre nosaltres, també hi ha desigualtat de silencis. Haraway va posar d’exemple el debat de la setmana passada entre els candidats a vicepresident dels Estats Units, on Kamala Harris va repetir tres vegades “que puc parlar?”, enfront d’un Mike Pence bramador. També recordava els vint “I can’t breathe” que clamava George Floyd abans de morir assassinat el passat mes de maig. Però lligant el tema dels ocells, la filòsofa explicava que des de l’agost que sent el vol accelerat de les aus que fugen dels incendis que destrueixen Califòrnia. Aquests ocells, que han mort durant tot el mes de setembre, són el so del "fonocè" de Haraway.

L’última part de la sessió la van conduir Maria Arnal, Irene Solà i María Sánchez. Arnal, que és a punt de publicar el seu segon disc amb Marcel Bagès, cantava les paraules de Haraway, que també sonaven de fons mesclades en un beat que recordava les seves altres propostes musicals: una mescla de tradició i modernitat. Però també posava música a les paraules de Solà i de Sánchez. L’autora de Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019) i la veterinària de camp i escriptora, autora de Tierra de Mujeres (Seix Barral, 2019), entrellaçaven relats que també reflexionaven sobre la relació dels humans amb el medi que els envolta. El protagonista d’un d’ells era el Pantà de Sau, i el poble que va quedar-hi submergit. Fent una analogia amb el que nosaltres fem o farem amb la resta d’espècies, les artistes narraven com el silur, el peix lleig i invasor que ve del Danubi i del Po, és l’únic que sobreviu enmig de les restes de la vila enfonsada.