"El meu amic està buscant una professora de català”. Aquest missatge, que una amiga va enviar per un grup de Whatsapp a finals d’abril, va acabar traduint-se en quatre dies inesperats de curset intensiu al juliol. El repte? Ensenyar nocions bàsiques de català a un noi gallec en menys d’una setmana. La paraula impossible no existeix, al meu diccionari. 

En Jaime, que així és com es diu el noi que buscava professora de català, és de Lugo i va conèixer l’Anna, la meva amiga, d’Erasmus a París. Acabat l’estiu començarà a treballar a un prestigiós bufet d’advocats de Barcelona, i, tot i que no li exigeixen saber català per entrar en plantilla, vol aprendre’n per tenir uns mínims coneixements i poder-se desenvolupar sense problemes. 

La combinació de no saber dir que no i el meu orgull català van fer que em llencés a la piscina i vaig acceptar el repte. He de confessar que no tinc cap mena de coneixement expert en català més enllà d’allò que he après a l’escola, però també és cert que sóc de les poques persones del cercle d’amistats pròxim a l’Anna que utilitza la llengua catalana de forma habitual.

Malauradament, segons dades de Plataforma per la Llengua, l’any 2020, al conjunt dels Països Catalans tan sols el 32,4% de la població tenia el català com a llengua habitual. 

Presa de contacte 

Els primers missatges que vaig intercanviar amb en Jaime van ser per Instagram, unes setmanes abans de la seva arribada a terres catalanes. “Buenas soy Jaime, el de las clases de catalán”. Em va demanar de centrar-nos a practicar sobretot la conversa, ja que només s’estaria una setmana aquí i la seva idea era simplement arribar a “entendre allò bàsic”. 

Va dir-me que havia revisionat el Crackovia —és un fidel seguidor del Barça— i que havia trobat un programa d’entrevistes d’en Rufián, però va afegir: “Solo tiene dos episodios en catalán, el muy patriota”. També em va preguntar per sèries o podcasts en català per anar practicant i, diguem-ho tot, vaig aprofitar per fer una mica d’spam i li vaig recomanar el meu propi podcast. Sospito que no l’ha arribat a escoltar mai.

Dia 1

Durant el trajecte per la L5 fins a Sants, em poso a escoltar cançons únicament i exclusivament en català, perquè em vull assegurar que entro en el mood i que no canviaré de llengua tot i que en Jaime em parli en castellà. Que sóc d’aquelles que, inconscientment, es passa a la llengua veïna a la primera de canvi. 

Després d’una trobada enmig de l’estació de Sants que sembla treta de la sèrie Cites, comencem a caminar per Barcelona, sense gorra ni crema solar (i ell, a sobre, en pantalons llargs, és gallec...). I així passem tot el dia: voltant i passant calor, jo parlant-li en català i ell —de manera impressionant— entenent la majoria de coses que li dic a la primera. 

Segons en Jaime, la situació que tenim amb el català no és tan preocupant: “El gallego sí que no lo habla casi nadie”. Té la sensació que a Catalunya tothom parla català, o, com a mínim, tothom l'entén. Però saber una llengua no equival a utilitzar-la, li recordo. El bilingüisme, que segons Carme Junyent debilita la llengua minoritària, és molt freqüent a Catalunya. Això no obstant, com a mínim aquí teníem —fins fa poc acceptat de manera indiscutible per tothom— una immersió lingüística que potenciava i normalitzava el català des de les escoles, assegurant, en principi, que tothom sortís de l'escola dominant tant la llengua catalana com la castellana.

En canvi a Galícia s'estableix a les aules una paritat d’ús 50-50 entre la llengua castellana i la gallega. Aquest factor s’acaba traduint en un progressiu abandonament de la llengua gallega entre els més joves. Possiblement per aquest context d'emergència lingüística en el que ha crescut en Jaime, la seva consciència l’ha empès a aprendre català. 

En Jaime passejant pel Born CCM

Dia 2

M'he proposat d'ensenyar a en Jaime els llocs més catalans possibles de Barcelona, així que toca fer parada obligatòria al Fossar de les Moreres, la plaça Sant Jaume, i el Born CCM. Em confessa que sap una part de l’himne dels Segadors, però no aconsegueixo que me’l canti. A canvi, m’ofereix l’himne del Barça, que aquest se’l sap de pe a pa. 

Després de molt caminar i molt xerrar (ell sempre en castellà) arriba l’hora de dinar i li presento la Irene, una amiga amb la qual havia quedat per dinar. És fàcil canviar de llengua quan som tres xerrant, i, de manera inconscient i malgrat saber que en Jaime està fent “classes” amb mi per aprendre el català, a la Irene li surt de parlar-li tan sols en castellà. 

Dia 3

Avui l’he citat a Cornellà, la meva ciutat, perquè em toca fer renovació del passaport i les cites van massa buscades com per anar-les posposant. Després d’ensenyar-li els llocs més emblemàtics del municipi —inclòs el riu Llobregat, que a aquestes èpoques de l’any sembla que estigui a punt d’extingir-se— anem fins a la comissaria.

Pel camí aprofito per culturitzar-lo i li ensenyo alguns poemes que adoro del mestre Estellés: “Assumiràs la veu d’un poble” i “No hi havia a València dos amants com nosaltres”. Però el meu intent és fallit, en Jaime em diu que no entén res i que quin idioma és aquest... 

Quan entro a la comissaria de la policia tothom ens parla en castellà. Em dirigeixo a la noia que s’encarrega de fer els tràmits, i de seguida m’exigeix que canviï de llengua: “Perdona, puedes hablarme en español, no entiendo el catalán”. Gairebé se m'atura el cor quan penso que a l’altra banda de la sala hi ha en Jaime, que no porta ni tres dies a Catalunya i ja entén tot el que li dic.

Després de respirar molt profundament i mossegar-me la llengua, repeteixo exactament el mateix que li havia dit, de nou en català. Penso que si em torna a dir que no m’entén, demanaré un full de reclamacions. Per sort, no sabré mai si me l’haguessin donat o no perquè la noia, de sobte, m’entén. 

Ensenyant la plaça de l'Església de Cornellà de Llobregat

Dia 4

Avui és l’últim dia del curset intensiu amb en Jaime. Portem dies fent una llista amb el vocabulari nou que li he anat ensenyant, i toca posar-lo a prova. Algunes paraules ja les sap de memòria, i a més és capaç de fer frases senceres en català. El que millor domina son les expressions per lligar, és ben bé que la motivació per aprendre una llengua pot venir de tot arreu... O potser és que sempre anem a parar al mateix lloc.

Aquesta nit tenim una festa d’aniversari en comú, i per tant el vull preparar per moure bé els malucs en català. Passem per davant de la parada de metro de Verdaguer i em veig obligada a mostrar-li la mítica dels Amics de les Arts, i des de llavors ja no puc parar d’ensenyar-li cançons en català.

Em confessa que li agrada la de “’L’Eva i la Jana”, però en canvi diu que no entén res del que diu Bad Gyal a “Indapanden”. Carinyo, ni nosaltres els catalans l’entenem del tot. I si parlem d'artistasses catalanes, no podia faltar l'estrella del Baix Llobregat, la Rosalía. La de Milionària sí que la sap a la perfecció!

A la nit arribo a la festa amb un únic objectiu: cantar l’himne dels Segadors amb en Jaime. Però la vida sempre és més maca quan te l'imagines i al final no hi ha karaoke i tothom es dirigeix al Jaime en castellà. Paral·lelament, unes quantes noies de la festa tenim un intens debat al voltant de la llengua, una diu que no parla mai català a la feina perquè li fa vergonya que notin que no en sap gaire. Altres es queixen que l’accent d’un castellanoparlant quan parla català és sovint motiu d’estigma. Potser és l'alcohol o potser l’ambient de festa, però tot aquest debat l’acabem tenint en català. La Queta n'estaria orgullosa. 

De matinada, tornant cap a casa, m’acomiado d’en Jaime. Em diu adéu en castellà i tinc la sensació que no ha canviat gaire la situació des del primer dia que el vaig apadrinar. Per sort, diu que torna a l’agost i que reprendrem les classes amb un nou intensiu. “Ara és l’hora”, penso, i em dic a mi mateixa que tindré una setmana més per aconseguir que l'amic gallec aprengui, com a mínim, l’himne dels Segadors i, si pot ser, algun pronom feble.

Els diacrítics els deixarem per més endavant, no patiu. Que tremoli Pompeu Fabra.