- opinió -
Gina Duran Oliu
Ser del Club Súper 3 com a estil de vida
El Club celebra els 30 anys de la seva creació
Publicat el 12 de febrer 2021

"Anys i anys, per molts anys, a la una per moolts anys... Súper per molts aaaanys!", cantaven a ple pulmó els meus pares amb la cançoneta de fons. I jo estava tan feliç amb el meu ninot preferit, en Tomàtic, una tomata (o tomàquet) que a la vegada era un telèfon. Tenia dos anys i ja era la fan número 1 del Club Súper. Jo, i centenars de nenes i nens més, evidentment. En aquell moment, l'únic que encara no sabia és que aquesta comunitat m'acompanyaria durant tota la infantesa i més.

Podríem dir que ser del Club Súper 3 era un estil de vida. Una forma de pertànyer a un club selecte però no elitista. Era accessible formar part d'allò. De fet, el més estrany era no participar-hi. Això de tenir un carnet, amb la teva fotografia, l'edat i el número de Súper feia que et sentissis com una mena d'adult privilegiat. A casa sempre teníem la discussió de torn perquè volia portar el carnet al meu monederet i bolso del moment, però la mama no volia que el perdés. Aquell carnet era l'entrada a un món nou, ple de parcs d'atraccions, museus, cinemes, espectacles diversos, patinatge sobre gel, i, clar, l'estimadíssim Cosmocaixa. Era el DNI de la diversió: només una ànima grisa voldria sortir de casa sense ell.

Res es pot comparar tampoc amb la superioritat que senties quan refregaves el carnet als teus amics que, per raons que se t'escapaven i que tampoc no volies entendre, no eren del Club Súper 3 ("pringats", pensaves, "no saben el que es perden"). Per a la Gina de 5 anys era inconcebible que alguns dels seus amics no miressin el Súper 3. "I, llavors, què miraven?", em preguntava. Preguntes existencials.

Una tomata animada, el superheroi Krust amb un cabell de fantasia: tot de punxes negres i vermelles; la Bibiana i en Lèmark, i, per sobre de tot i de tothom, la Ruïnosa. M'encantava. Era tan malvada i diva. Tant camp, per la seva exageració i artificiositat. Sempre acompanyada del seu lavabo daurat (tenia complex de Duchamp?). Nosaltres érem els seus 'cervellets encongits', i no podíem flipar més amb els unglots que portava. S'ha de dir ja: una claríssima inspiració per a Rosalia.

Va ser el Súper 3, també, que ens va introduir al món dels concursos. Sí, d'acord, els grans jugaven a la loteria, però els sortejos del Súper 3 eren molt millors. Podíem guanyar de tot: patinets i monopatins, entrades per a espectacles, taules de ping-pong, els CD amb tots els temazos del club, pacs de retoladors, llibres.

I del marxandatge del club? Poc a dir. Ho tenia tot. L'estoig de plàstic blau amb el logotip, els dos models de ràdios portàtils que van fer, el bolígraf, el rellotge, la cartera.... avui dia, relíquies pures. Trastets que els pares intentaven evitar. Ho vam tenir tot i només teníem set anys.

Tant era de quina part de Catalunya fossis, si trobaves algun nen o nena amb aquests objectes, sabies que es podia convertir automàticament en el teu amic. Compartieu un llenguatge comú. Formàveu part de la mateixa clica, érem Súpers! Això no ho podia superar ningú.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —