Resant als videoclips i les esglésies buides - Diari de Barcelona
SETMANA SANTA
Resant als videoclips i les esglésies buides
El descens de creients contrasta amb una major presència de la iconografia cristiana en molts àmbits de creació artística i expressió personal
El baròmetre del CIS de gener del 2021 mostrava que 3,3 milions de persones havien deixat de ser creients. "Els espanyols s'allunyen de Déu amb la pandèmia", titulava Público. Alhora, la cultura és cada cop més plena de referències religioses. Dels videoclips als tatuatges passant per la moda i les arts plàstiques, arreu apareixen imatges de creus, àngels, mans que resen i verges.
Només un 8,1% dels joves d’entre 18 i 24 anys es declaren creients, 3,6% dels quals catòlics i 4,5% d’altres religions. La resta, un mar d'agnosticisme, ateisme i indiferència. "Des de l’òptica de l'evangelització al que ens enfrontem no és a un ateisme o un moviment anticlerical, sinó a la indiferència, i això és un canvi de mentalitat, és una terra fèrtil per adobar", explica al Diari de Barcelona Carlos Bosch, sacerdot i Director del Secretariat Diocesà de Pastoral amb Joves.
Aquesta indiferència explica per què es buiden les esglésies, però no per què les xarxes són plenes d’imatges sagrades. "La religió com a tal no m’interessa gens", diu Sergio Rodríguez. Té 22 anys, estudia un màster en Història de l’Art, i gestiona un compte d’Instagram on es barregen dibuixos de màrtirs i la Verge Maria amb altres de Bad Gyal, La Veneno o Kim Kardashian.
Sergio explica que està interessat en l’art religiós, però no en la religió: "Crec que la religió és una institució que en tot moment ha adoctrinat els que no tenien recursos intel·lectuals, i per fer-ho sempre ha utilitzat l’art". Separa, per tant, la imatge del contingut doctrinal: "Si busco un origen de molts dels dibuixos, el puc trobar en totes aquelles classes avorridíssimes que em van portar a voler dibuixar el que es projectava a la pissarra".
La visió de l'Església
Bosch, que no passa dels 30 anys, atén al DdB per videotrucada. Estudiava Enginyeria Industrial quan es va adonar "que tenia una inquietud molt forta cap al sacerdoci i l’estava rebutjant". Reconeix entre rialles que "d’entrada ser capellà no és la cosa més interessant del món". Tot li anava bé i, igualment, hi havia un "buit" i una "angoixa" que no desapareixien. Primer vingué la por i el rebuig a la "crida", després va entrar al seminari.
Parlem de C. Tangana, a qui no segueix gaire, però el va conèixer amb Mala mujer perquè els joves de la parròquia no paraven de cantar-la. Com a sacerdot, explica com viu totes aquestes referències al cristianisme: "Veig les samarretes amb estampacions, les cançons que parlen del sant o de la santa, i crec que té un punt retro".
Carlos Bosch, sacerdot: "No sé si és una expressió de religiositat, però sí una expressió del que hem sigut. I una oportunitat per tornar a preguntar"
"En la moda, en l’estil, sempre hi ha un punt nostàlgic. Veig tota la iconografia que es fa servir en la música, en la moda i en el comerç, i no sé si és una expressió de religiositat, però sí una expressió del que hem sigut. I també és una oportunitat per tornar a preguntar", explica.
La foto de perfil del Sergio Rodrígez és un cor de Crist, amb les espines i la creu a sobre. No es considera creient en la connotació catòlica de la paraula: "Crec en el que veig i en el que em dóna resultat. En aquest sentit, crec en la Verge de la Moreneta i en l’horòscop".
Ni dogmes ni prejudicis
Sembla que la generació que ara ronda entre els 18 i els 30 té menys prejudicis a l’hora d’acostar-se a la iconografia cristiana que la generació anterior. A la pregunta de què creu que ha canviat, Sergio respon: "Crec que és pel poder de les imatges. Nosaltres rebem estímuls visuals des que ens aixequem del llit fins que ens tornem a adormir. Passem el dia veient imatges i hem après a treure’ls el significat. Un exemple és aquest vessant religiós. Un altre és que la nostra generació està acostumada a veure nus i imatges de violència extrema sense escandalitzar-se o aturar-se a pensar".
Sergio Ramírez, dibuixant: "La nostra generació està acostumada a veure nus i imatges de violència extrema sense escandalitzar-se o aturar-se a pensar"
Ens trobem amb una generació que ha vist pràcticament de tot a través de la pantalla. En el vídeo "¿Por qué se usan cruces en el trap?", l’arquitecta i youtuber Ter ho explica així: "Totes aquestes imatges, en el catolicisme, tenen un significat religiós molt profund. Però per a mi, i crec que per a molta gent de la meva generació, han adquirit un significat completament nou, i no per això menys profund".
"Hem convertit la iconografia catòlica en emojis, en el millor dels sentits. S’està afegint una capa més de significat, una capa com de postmodernisme. El postmodernisme és un moviment del segle XX que bàsicament diu que tot és igual de bo, igual de dolent, o igual d'intens", continua Ter.
La historiadora Déborah García Sánchez-Marín, autora de España es esto y todo lo contrario, explica al DdB que "l'apropiació de símbols religiosos per part de la cultura popular s'ha donat sempre, no és una moda, és una cosa que està molt present en la cultura eurocèntrica".
Fotograma del videoclip de "Like A Virgin", de Madonna.
Déborah apunta cap a altres manifestacions culturals anteriors al trap: "Dins del pop, i dins la música és bastant recurrent. Ho hem vist en els anys 70, en els 80 i fins i tot en els 90. Icones del pop han recorregut a la iconografia religiosa, com Madonna, per a subvertir-ho, o per portar-ho al límit, va fer Sinéad O'Connor amb la imatge del Papa. Si et fixes en el rap dels 80 als Estats Units sempre hi ha creus i símbols religiosos. No crec que sigui el trap qui hagi portat aquesta iconografia al terreny de lo popular".
Déborah García, historiadora: "Cada època llegeix com vol a les imatges i els símbols, i ho fa des del seu context. Els símbols encarnen, però mai perden el seu significat original"
"Cada època - aventura Déborah- llegeix com vol a les imatges i els símbols, i ho fa des del seu context, en el present. Els hi dóna carn. Els símbols encarnen, però mai perden el seu significat original". Un exemple d’aquesta nova carn que vesteix els símbols el dóna Sergio Ramírez: la intersecció entre l’estètica religiosa i la lluita LGTBIQA+.
"Les persones LGTBIQA+ sempre hem estat condemnades a ser interpretades de manera diferent, gairebé des que naixem. I un mecanisme per sobreviure en aquesta societat patriarcal ha estat l’apropiació d’allò que ens ha encorsetat. D’aquí surt el terme queer i també de l’estètica religiosa en l’art LGTBIQA+", diu el dibuixant.
Què queda de la religió?
A España es esto y todo lo contrario Déborah escrivia que el que va definir la "marca España" foren dos eixos: la monarquia i la religió catòlica. Aquest segon eix ha perdut força, però en queda un eco: "Espanya ara és més anticlerical, però no crec que els espanyols, o les persones que se sentin espanyoles, rebutgin els símbols religiosos. Són dins de la nostra cultura, presents en la llengua, els refranys, la gastronomia, la música… No crec que mai s'hagi produït un rebuig cap als símbols religiosos com a tal, perquè són presents en la cultura".
Tornem als 3'3 milions de nous incrèduls, i al titular de Els espanyols s'allunyen de Déu amb la pandèmia. Bosch reconeix que "pel que fa als números, segur que ens n'hem allunyat, però no tot són les xifres". Accepta també que la pràctica religiosa "no és ni serà la que era, però el que importa és el que és ara", i manté la il·lusió en que tots els joves "puguin descobrir a Crist com a resposta".
El desig és la resposta
"Per alguns seré un friqui - diu el sacerdot - però què vols que et digui, no deixo de ser un jove del segle XXI. I estic fet de la mateixa pasta que qualsevol altre. És veritat que he pres unes decisions que normalment no es prenen, però tinc les mateixes inquietuds, els mateixos somnis i les mateixes dificultats. Hem de descobrir quin és el punt en comú entre els joves. I jo crec que el punt en comú és el desig".
Carlos Bosch, sacerdot: "El punt en comú entre els joves és el desig. D'un mateix, de l'altre i de l'infinit"
"El desig d’un mateix, de saber qui soc, què pinto aquí, quina és la meva missió, per què existeixo. El desig de l’altre, d’algú amb qui compartir la meva intimitat, algú que em pugui entendre, i el desig de l’infinit".
A la pregunta de si aquest desig espiritual es pot confondre amb el pecat, amb el desig sexual per exemple, Bosch respon: "Jo no ho separaria tant. Hi ha un desig de les coses sensibles. El tema és que ens movem sempre entre l’addicció i l’apatia. L’apatia és adormir el desig i anar tirant, deixar-nos emportar per la rutina. L’addicció és desitjar desenfrenadament i desordenadament". Així doncs, segons el capellà, "el pecat és tenir set i no anar a beure, o beure aigua salada".
