Cerrar los ojos és el nou títol del darrer llargmetratge de Víctor Erice, obra emocionant i autoreferencial amb la qual reprèn el seu vol poètic. El relat segueix el camí d’un director de cinema veterà, alter ego del mateix Erice, qui rememora una pel·lícula que mai va poder concloure, de la qual només se’n conserven dos extractes en cel·luloide i l’actor de la qual va desaparèixer en circumstàncies no aclarides. Aquesta nova contribució està impregnada d’una infreqüent sensibilitat literària, enfilada amb instants de silenci, reflex de la passió del director pel cinema mut, i també amb decisions de posada en escena que prioritzen el respecte i el tacte vers la integritat emocional dels personatges. 

El retorn d’aquest mestre del cinema espanyol ha estat secundat per una gran ovació al ja concloent Festival de San Sebastián, on Erice ha fet acte de presència per recollir el premi Donosti, que reconeix la seva trajectòria artística. La pel·lícula també fou exhibida al Festival de Cannes el passat mes de maig, on només van assistir els actors. I és que aquesta fita no ha de servir-nos només perquè tornem a experimentar la breu i meravellosa filmografia d’aquest artista, sobre la qual Cerrar los ojos es replega, sinó per fer-nos moltes preguntes sobre com estem tractant el llegat cultural a la societat contemporània.

En el terreny cinematogràfic, el record que ens deixa el diletant Carlos Saura després de morir el passat febrer, l’Ós d’Or de la Berlinale atorgat a Carla Simón el passat 2022 amb la bellíssima Alcarràs com a gran triomfadora, i ara el nou cop sobre la taula del director d'El Sur, són proves rotundes que Espanya mai ha renunciat a la profunda estima cap a la seva vasta herència literària, pictòrica i poètica.     

Malauradament, amb les recents incorporacions de la ultradreta al govern de l’Estat, ha estat del domini públic la voluntat per què obres teatrals, revistes o fins i tot festivals de cinema, com el de la Mostra de València, hagin de ser suprimits, a conseqüència d’una actitud al·lèrgica a la internacionalització dels productes culturals i al diàleg autèntic entre les persones entregades a la causa artística.

Que Erice sigui un representant màxim del cinema espanyol no significa que no ho sigui del cinema europeu o mundial, perquè el llenguatge d’aquesta disciplina no és l’idioma d’un país, sinó la relació entre cos, llum i muntatge, com el mateix Erice va aclarir a una preciosa xerrada amb José Luis Guerin.

Si el nostre context, sacsejat per l’excés de visibilitat i per la imparable proliferació de les imatges, arracona l’expressió artística més vertadera, aquella que prové de les necessitats interiors, renunciarem a la memòria i a la sensibilitat i, per tant, esdevindrem peons d’un sistema triturador que només pretén que dediquem el nostre temps a la productivitat.

Les gairebé tres hores que s'estén Cerrar los ojos són una reivindicació de la improductivitat, la cerca d’un temps que malgastem cada dia, minut a minut, endinsats en imatges banals, convertides en mercaderia a través de l’activitat opaca de les xarxes socials. Si la mirada a contracorrent de Víctor Erice, un dels últims exponents d’un cinema espanyol que sempre ha patit complexes, ja no pot extreure’ns d’aquesta cuirassa supèrflua, ja res més podrà fer-ho.