Només els valents com l'Albert reconeixen que no estan satisfets. I sí, pensem que és una qüestió de valentia el fet d'assumir que et falta alguna cosa quan se suposa que ja ho has aconseguit tot. Tenir feina estable amb vint-i-quatre anys, en el món del teatre, viure a Barcelona, independitzar-te, etc.

Poca gent prendria la decisió de deixar-ho tot per començar de nou. L'estabilitat és una opció massa atractiva i excessivament anhelada per a la nostra generació. L'Albert representa a aquella gent que es planta i que diu prou. Que lluita pel model de vida que vol i en el que creu. Que no sent la necessitat d'establir lligams amb cap terra. Que vol i sent l'impuls imperiós de moure's en tot moment; perquè en aquest moviment hi troba la bellesa. La gran bellesa que suposa el ser jove i el fet d'estar insatisfet.

Totes les coses que no he fet aquí parla del que deixem enrere. L'Albert i totes nosaltres. Perquè, a la fi, d'això es tracta; d'avançar.