Deu anys després de la revolució a Egipte, molts dels qui van participar d'alguna forma en la Primavera Àrab es troben exiliats a causa de la persecució que van patir posteriorment o a la frustració i decepció per veure com els seus somnis d'una vida millor s'esfumaven. Sobretot des de l'arribada al poder del president Abdelfatah al-Sisi en un cop d'estat el 2013, que va posar fi al primer experiment de govern civil elegit en les urnes després de la revolta. Molts dels seus protagonistes van abandonar Egipte i no saben si algun dia podran tornar.

Activisme des de París

Tamim Heikal, de 42 anys, va marxar a París el 2017, després que se sentís amenaçat per l'infame aparell de Seguretat de l'Estat, els agents del qual el van citar per a "prendre un cafè": "Això a Egipte significa que pots anar-hi i no tornar-ne", diu en una entrevista amb l'agència Epa, participada per Efe.

Heikal havia intervingut en les protestes contra el dictador Hosni Mubarak, que van començar el 25 de gener de 2011 i el 28 es van tornar en una autèntica revolta popular. Aquest dia va ser a la plaça Tahrir i allí es va quedar: "No he deixat la plaça fins ara, perquè no he parat de treballar en política des de llavors".

Després de la dimissió del "faraó" l'11 de febrer, després de gairebé 30 anys en el poder, Heikal va fundar un partit, va entrar en el primer Parlament postrevolucionari i ha continuat fent política, fins i tot des del seu exili parisenc, on promou la llibertat d'expressió al món àrab. "Per descomptat, no es pot fer política des de l'estranger, però hi ha moltes activitats que podem realitzar per a donar suport als nostres objectius i els somnis que somiem a la plaça Tahrir", afirma.

Recorda amb emoció com un home corrent que estava en la plaça el va convèncer que podien enderrocar Mubarak: "Fins llavors no tenia la confiança que podíem aconseguir-ho, però la insistència que vaig veure en els seus ulls i la confiança que tenia en si mateix... Aquesta nit vaig creure que podíem aconseguir-ho".

"Les nostres expectatives i esperances eren molt simples en aquell moment", relata. "Només volíem justícia, llibertat, viure la nostra vida millor i tenir el dret de construir el nostre país de la forma que volem. És el nostre futur!"

"Encara tenim aquests somnis, però hem canviat molt i hem d'aprendre moltes coses de política", admet Heikal, qui assumeix els errors dels joves de Tahrir i de les forces polítiques liberals: "Volíem fer la revolució però no teníem les eines per a governar després o per a organitzar-nos".

En els passats deu anys, Heikal ha tingut molts sentiments oposats, però en aquest aniversari es mostra optimista: "La revolució va tenir èxit, no políticament però sí que va aconseguir canviar moltes coses" en les consciències dels seus protagonistes a Egipte i altres països de la regió. "Ara sabem el que volem per al futur, cosa que significa tenir un líder, un govern, una democràcia, com podem construir-la", declara amb lluentor en els ulls.

Asil polític a Espanya

No obstant això, des de Madrid, Belal Darder, desitjaria que la revolució no hagués ocorregut, perquè a ella atribueix que hagués de fugir d'Egipte el 2016 per evitar una condemna de 15 anys de presó per documentar amb fotos i paraules els tumultuosos esdeveniments que la van seguir. "A vegades desitjo que no hagués passat la revolució. Trobo a faltar moltes coses, a la meva família, a la meva mare (...) M'hauria agradat passar els meus anys a Egipte", diu en una entrevista telefònica amb Efe aquest jove reporter de 26 anys, que no va poder reunir-se amb la seva mare abans que morís perquè tem tornar al seu país.

"Em fa pena que la situació a Egipte sigui tan injusta que em faci pensar això, perquè la revolució va ser un acte noble, per a demanar llibertat, drets, justícia social", sosté, encara que ell no va participar en les protestes del 25 de gener perquè encara era menor d'edat, però les va seguir "amb entusiasme" per televisió.

"L'esperança va durar poc, el 2011 i 2012", recorda Darder, que llavors tenia 16 i 17 anys. El 2013 va decidir comprar-se una càmera i escriure un blog, i després d'aprendre a fer periodisme de manera amateur, va començar a col·laborar amb mitjans internacionals i a explicar el que ocorria als carrers d'Egipte.

"M'agradava molt el meu treball, però va durar a penes dos anys", lamenta. Fins que un advocat el va cridar per a comunicar-li que havia estat condemnat per aquest treball, acusat de "conspirar amb entitats estrangeres" i "difondre informació falsa", entre altres càrrecs.

"Coneixia a activistes i periodistes, i sabia l'horrible que és la presó a Egipte", compte el jove, que va decidir fugir del país. Pocs dies després de rebre l'avís va volar rumb a Hong Kong i després a Malàisia, on un amic el va acollir mentre sol·licitava asil polític.

El 2017, Espanya va acceptar la seva sol·licitud i a l'octubre de 2019 li va ser concedit l'asil. Va aprendre l'idioma, va trobar treball i "l'amor de la seva vida" a Madrid, on diu sentir-se "integrat" i "un refugiat afortunat".

Entre l'orgull i la nostàlgia, afirma que no té “cap motiu per a tornar a Egipte" i, deu anys després de la revolució, només es queda amb una lliçó: "Som més realistes, tenim més coneixement i consciència. És l'única cosa positiva, però hem perdut molt pel camí, hem perdut a companys, a familiars, vides humanes".

A Londres sense remordiments

Per Mina Thabet no hi ha dubtes: "Si tornés enrere faria el mateix", afirma aquest jove de trenta anys defensor dels drets de les minories a Egipte que va començar a mobilitzar-se poc després de la revolta de gener de 2011.

Al març d'aquest any es va manifestar per primera vegada en protesta per la crema d'una església i un assalt contra la comunitat cristiana, que representa entorn del 10% de la població egípcia, i que també va aspirar a aconseguir plens drets i la igualtat i seguretat que mai va tenir durant la dictadura de Mubarak. "Vaig veure en la revolució una oportunitat per a millorar les coses, per a tractar de canviar la meva realitat com a cristià copte, membre d'una minoria religiosa oprimida, subjecta a discriminació i violència cada dia", explica Thabet a Efe.

La plaça Tahrir, una de les icones i punt neuràlgic de la revolució, el 9 de febrer de 2011. Foto: Wikimedia Commons

Per això, va fundar al costat d'altres activistes la Unió de Joves de Maspero, nom pel qual es coneix la seu de la radiotelevisió estatal egípcia i al costat de la qual van començar a protestar i acampar els coptes. "Volíem posar fi a la discriminació o almenys posar-la en evidència", indica.

La Unió va convocar a l'octubre de 2011 una de les manifestacions més brutalment reprimida per l'Exèrcit: una nombrosa marxa de cristians va ser detinguda amb trets i blindats militars prop de l'edifici de Maspero, i una trentena de persones van perdre la vida, algunes d'elles aixafades per les tanquetes. "Vaig veure els vehicles militars atropellar a la gent com si fossin rates, a la carretera, i aquest moment no el podré oblidar mai", relata.

No obstant això, destaca que "va ser la protesta més pacífica" en la qual mai va estar: "Hi havia dones, nens, persones majors… Estaven tots marxant i aixecant les seves creus per a reivindicar la seva identitat religiosa".

Malgrat tot, va continuar el seu activisme a favor dels marginats a Egipte, a través de diferents organitzacions. Fins que, com a cap del departament de Minories de l'ONG Comissió Egípcia de Drets i Llibertats, va ser detingut en 2016 i mantingut a la presó preventiva durant un mes per acusacions com "difondre informació falsa" i "unir-se a un grup terrorista".

El seu arrest va ser un dels motius que el va empènyer a marxar d'Egipte el 2017, primer per a estudiar un màster a Escòcia i després va decidir quedar-se al Regne Unit perquè va considerar que corria perill si tornava. "No volia tornar a viure aquesta experiència horrible", diu sense remordiments. "El que em va ocórrer em fa creure en el treball dels activistes i les organitzacions de drets humans, en la necessitat de continuar fent el que fem i continuar parlant pels que estan en la presó" a Egipte, declara.

Deu anys després de la revolta i amb nombrosos activistes, polítics, sindicalistes i periodistes empresonats, Thabet admet: "Vam fer el que havíem de fer, ho vam intentar i no vam tenir èxit. Vam cometre molts errors, vam aprendre d'aquests errors i continuem aprenent, però mai ens van donar una segona oportunitat". Amb un cert escepticisme però sense perdre la fe, conclou: "La revolució va començar molt abans del 25 de gener i d'alguna forma encara continua" avui dia.

Text per Francesca Cicardi.