El grup Roba Estesa celebra els 10 anys de la seva primera maqueta llançant un nou disc De lo bo, lo millor (Halley Records) que presentaran el 21 de març al Cruïlla Primavera. Segons Anna Sardà (violoncel·lista) aquest àlbum és un homenatge al grup, a les seves vides i a la seva quotidianitat. Entre altres temes, parlen sobre com els afecta la crisi dels 30 anys i la precarietat, però ho fan des de la rebel·lia. Gemma Polo (veu) explica que totes les integrants fan malabarismes per poder compaginar el projecte Roba Estesa amb les seves altres feines: “Al final és com un pastís que s'ha d'anar repartint de les engrunes mirem si amb això construïm un disc”. 

A la presentació del disc vau explicar que ja esteu sentint la crisi dels 30. Escriure aquest disc us ha ajudat a portar millor la crisi?
Gemma: Quan parlem de la crisi dels 30 parlem d'una crisi vital en la qual les nostres realitats no corresponen a aquelles expectatives que des de petits, a casa, a l'escola o a qualsevol nivell d'estructura social, se'ns havien promès i exigit. 
Anna: No hem complert les premisses que s’esperaven de nosaltres.
Gemma: Però nosaltres no ens frustrem per no encaixar-hi sinó que ho rebutgem, no les volem. No és una cosa de rebel·lia individual, sinó un sentiment col·lectiu, de sentir que ningú està complint aquesta fantasia. L’àlbum ens ha ajudat, en certa manera, a reafirmar-la. No desitgem aquests models, però tampoc els podem assumir. Tant de bo tingués una casa de propietat, però ni ho puc assumir ni soc capaç d'imaginar-m’ho. 

Us heu trobat alguna dificultat al llarg d'aquests 10 anys per ser dones i del col·lectiu en el món de la música? O, en canvi, us ha fet que establiu un públic fidel al vostre perfil?
Anna: La gent que ens segueix és gent que segueix el projecte de Roba Estesa perquè el discurs i els valors els interpel·la. En el moment en què vam començar a tocar en escenaris més grans i a formar part de programacions de festivals, vam veure que estàvem omplint un buit que era molt evident. Les cartelleres estaven formades per grups eminentment masculins i vam ocupar aquest buit que el pots llegir de moltes maneres. El pots llegir com una oportunitat. O ho pots entendre com la manera de funcionar de la indústria del nostre país i com es programa. Per tant, es pot veure com una facilitat o al revés. 
Gemma: Jo diria que facilitat no. Perquè si ens ho hagués facilitat ara mateix tindríem l'èxit, l'economia, la solvència i les possibilitats que tenen altres bandes amb les quals la gent ens compara. I estem extremadament per sota de les realitats d'aquests projectes d'una manera molt abismal.

I quins són aquests grups?
Gemma: Jo faig aquesta pregunta quan ens comparen. Normalment, solen ser els Catarres, Oques Grasses, Doctor Prats, bandes que estan extremadament per sobre de la nostra realitat de projecte. Són les bandes que formen una nova generació diferent de l'anterior, com poden ser Txarango, La Pegatina i, una mica abans, Obrim Pas. Hi ha com aquests tres grans blocs generacionals, i crec que nosaltres coincidim amb els projectes que enguany estan fent 10 anys.

"Nosaltres fem música per validar les nostres existències. Quan no tenim un referent, el generem"

Ara ja fa un temps que aposteu per incloure nous estils musicals, allunyant-vos cada cop més de la música tradicional. Aquest àlbum és on es nota més aquest canvi, a què s'ha degut? 
Anna: Justament el fet de portar 10 anys fa que hagin canviat moltes coses. En aquesta franja d’edat dels 20 als 30 et passen moltes coses com a individu i convivint tant temps, com a grup també. Moltes inquietuds, interessos i gustos musicals canvien. La música de Roba Estesa acompanya aquest canvi vital per una qüestió del fet que som persones diferents amb interessos diferents. Sí que tractem aquesta part més folk o tradicional, que ha sigut un recurs al qual acudim. Ara la proposta de sonoritat és una altra, però la tradició segueix present: a través de textos populars que introduïm a les lletres o d’instruments. Però ho barregem amb elements electrònics i pop. És bonic perquè conviuen i no desapareix en cap moment.

Parlant de tradició, teniu una cançó que és Verge de la Llibertat, inspirada en un goig del 1714. Però en aquest cas el que feu és agafar aquesta lluita i reivindicar-la vostra. 
Gemma: Nosaltres no interpel·lem a la guerra de Successió en cap cas [Riu.]. Sinó que hem agafat un goig de l’època, la Verge de la Llibertat, del 1714 a Barcelona. M’he creat la fantasia que aquesta gent estaven tan desesperats amb la situació, que van decidir inventar-se una Verge amb la qual identificar-se. Hi ha alguna cosa de la cultura pop que també s'abraça molt a generar icones diguem-ne místiques, relacionades amb la creença i la fe, amb elements del nostre dia a dia. Per a mi una santa actual podria ser la Samantha Hudson, algú que posi el cos i l'ànima per a una causa, que en aquest cas és l'activisme, però també ho és la defensa de drets com l’habitatge. Aleshores profanem una mica aquest goig per apropiar-nos-el i jugar una mica.

El disc té dos eixos molt marcats, un és l'amor i l'amistat i l'altre és la crítica al capitalisme. Creieu que l'amor és una vàlvula d'escapament de la societat en la qual vivim avui dia?
Anna: Justament crec que són dos eixos que conviuen molt. En aquest disc parlem d’una quotidianitat molt inestable, fins i tot contradictòria. Convius en un sistema que t'ofega i que no pots més, però mentrestant intentes mantenir la teva xarxa d’amics, mantenir una relació a distància... Està tot tan ple de contradiccions que és inevitable que tot dialogui i que hi hagi coses en les quals t'hagis de refugiar una estona d’aquest sistema quan no pots més.  No són dos eixos separats ni que una cosa sigui un refugi per a una altra sinó com dues coses amb les quals convivim i fem el que podem.
Gemma: De lo bo, lo millor també és dir “he fet ‘lo’ millor que sabia de ‘lo’ bo que sabia fer, i ‘lo’ millor que podia de ‘lo’ bo que sabia.

Utilitzeu el llenguatge de forma política, reivindicant paraules com “mamarratxa” o emprant llenguatge inclusiu. Quin canvi pot provocar utilitzar aquest llenguatge en la música? 
Gemma: Tenir elements de representació dins la cultura sempre és un plus, perquè si no la cultura només forma part d'un grup reduït de persones i deixa de ser cultura i passa a ser la representació d'un grup concret. No de la societat en la seva diversitat. Aleshores, l'impacte que pot tenir és desencantar una mica la cultura com aquesta cosa immutable i inqüestionable, en la qual més de la meitat de la població no s’hi sent identificada o interpel·lada. Nosaltres ho fem per validar les nostres existències, quan no tenim un referent, el generem. Treballem per satisfer les nostres necessitats, però en fer-ho satisfem les d’una part de la població. 

"Les bandes de música que ens han precedit no tenen escletxes, gent que triomfa, en canvi, nosaltres diem 'som un fracàs com ho és la teva família'"

L'estètica anticapitalista ha estat sempre molt masculinitzada, però vosaltres us n’allunyeu i reivindiqueu el “cuquisme”?
Gemma: Crec que hi ha alguna cosa d'aquest anticapitalisme d'esquerres a Catalunya que parteix d’una estètica extremadament masculina, però masculina en uns sentits molt concrets, perquè la masculinitat també és molt diversa. Aleshores, crec que les realitats queers juguen amb l’espectre de gènere en espais on no sempre han estat molt validats. Fan valdre algo que surt d'aquest binomi masculí-femení i entendre que la vulnerabilitat i el romanticisme formen part de tothom. Si aquests aspectes no els deixem de qualificar de masculins o femenins no pararem de reproduir dos models que són extremadament fràgils.

Parlant de cuquisme, vosaltres creieu que sou cuquis? 
Anna: Cuquis anticapis. 
Gemma: Cuquis i anticapis. Per a mi cuqui és una Hello Kitty amb un matxet a la mà i un choker de punxes. Això és extremadament cuqui i anticapi. [Riu.]

"Tant de bo arribar a l’edat d’Antònia Font i saber que hem sigut referents per a algú"

M'ha cridat l'atenció el subtítol del disc "La teva banda d'amigues, nòvies i exs" perquè és una forma propera de presentar-se al públic...
Gemma: Crec que aquest subtítol evidencia com l'estructura interna del grup és similar a qualsevol altra estructura de grup de persones -ja sigui familiar, d’amigues, de nòvies, etc.- en les quals hi ha crisis. Les bandes de música que ens han precedit o que ens acompanyen en el nostre circuit no tenen escletxes, són bandes poderoses, són bandes de gent que triomfa. En canvi, nosaltres diem “som un fracàs com ho és la teva família, com ho és el teu grup d'amigues, com és la teva casa, com són les teves relacions sexoafectives”. Crec que això ens apropa al públic perquè ens rebaixem d’aquesta idea de podi. 

Tornant a l'aspecte musical, com va ser la col·laboració amb Antònia Font? 
Gemma: Antònia Font són referents de la indústria musical, però també ho són de la nostra adolescència. És bonic poder fer aquesta col·laboració amb persones que han sigut els nostres referents i que han tornat als escenaris. També hi ha una part de projecció, tant de bo arribar a l’edat d’Antònia Font amb un recorregut històric i saber que hem sigut referents per a algú. Abans de la col·laboració teníem relació amb el Joan Miquel Oliver per mogudes de la indústria. I un dia estàvem dinant i vam plantejar-nos proposar aquest tema a Antònia Font, partint del fet que dirien que no. Però al final la resposta va ser positiva.

Just en aquest tema hi ha una frase que diu: “Hi ha més colors, en una setmana només he menjat marrons” i sento que interpel·la bastant les nostres generacions. 
Anna: És curiós perquè aquesta frase justament la va escriure Antònia Font. A l’hora d’explicar sobre què anava aquest tema els van dir que era sobre com ens afecta la crisi dels 30, de la precarietat i tot el que ens travessa. Els vam proposar que agafessin aquesta idea aplicada a la crisi dels 40 o 50, i d’aquí neix aquesta frase. Que remeti a generacions més joves ens fa la sensació que estarem bastant igual a la seva edat. Menjant les mateixes mogudes.

Quina seria la vostra col·laboració somiada si poguéssiu escollir ara mateix qualsevol grup de música o artista? 
Gemma: Tenint en compte que l'Avril Lavigne trepitjarà Barcelona aquest juliol…
Anna: Que compartirem espai i temps...
Gemma: Jo diria que estaria bastant xulo. 
Anna: Seria èpic fer un tema així rock.

Quina és la cançó d'aquest àlbum que ha significat més per a vosaltres o que tingui alguna història al darrere?
Gemma: 1312 perquè mai ens havíem endinsat així en una temàtica tan explícita. És un valor que forma part de la banda, hem participat en moviments, però no ho haviem fet d’una manera tan evident. Col·laborar amb la Fúria i amb altres artistes, sense parlar de feminismes tota l’estona, sinó més aviat acomplexar aquesta realitat i "cagar-nos" una mica en les forces de l'estat… M’he quedat a gust.