El verb italià arrangiarsi ve a voler dir 'adaptar-se', 'anar tirant'. Al seu llibre sobre Roma, Javier Reverte explica que el d’aquesta ciutat és un poble habituat a la resistència passiva, a una suspicàcia perpètua que gairebé mai es tradueix en rebel·lió. Ara que està de moda això de la distància social, caldria, més que mai, posar els estereotips nacionals en quarantena, però un ràpid cop d’ull als carrers de la capital italiana fa impossible no pensar en les paraules de Reverte, del bo, no de l’aspirant a Alatriste.
 
Des del passat 15 de març, és a dir, dilluns, torna a imperar el confinament domiciliari a la majoria del país transalpí —Sardenya se salva—. Malgrat tot, la nova situació —la zona rossa que en diuen— no impedeix que, passejant per Roma, un hagi d’esforçar-se per trobar un xic d’intimitat. Hi ha menys gent que quan érem a la zona gialla —més permissiva—, i als museus i a les terrasses regna el silenci de les tombes, ara bé, les imatges apocalíptiques del primer lockdown s’han esvaït. Només els espais turístics resten espectralment buits, les múltiples excepcions que recull el nou decret del govern Draghi permeten als habitants sortir a córrer, passejar, anar a comprar menjar, cafè, llibres i, el que és més important, assistir a oficis religiosos. No tot està perdut.

L’arrangiarsi s’imposa i a qualsevol racó es pot trobar gent que no sembla tenir un motiu especialment justificat per ser fora de casa. La policia, que és molta, sovint es limita a ampliar l’oferta escultòrica de l’urbs, simulant un control que és més il·lusori que real. L’altre dia, uns estudiants d’Erasmus m’explicaven com, en ser enxampats saltant-se el toc de queda, els agents van decir obligar-los a córrer cap a casa tot perseguint-los amb el cotxe patrulla, una humil·liació de reminiscències militars a canvi d’evitar una multa d’allò més substanciosa. La societa' dei magnaccioni, una cançó popular molt estimada, resumeix força bé un esperit social que ni el coronavirus ha acabat de matar. S’hi explica com els clients d’un bar es neguen a pagar el vi mesclat amb aigua que els ofereix el cambrer, preservant un equilibri entre la ciutadania i l’autoritat —el propietari de la cantina ve a ser una metàfora de l’estat— que transcendeix la teoria política oficial.

Un any després de l’inici del primer confinament europeu, les lleis es relativitzen i la relació entre el poble i la normativa pandèmica cada cop s’assembla més a la qual les ciutats més riques del Golf Pèrsic tenen amb la xaria. L'últim dissabte abans del tancament, la plaça de davant el Colosseu era plena de joves locals que compartien porros i gots de contingut etílic més aviat econòmic. Els estrangers —els comunitaris— feien alguna cosa semblant i triaven com a escenari un barri més perifèric, on els policies van acabar presentant-s’hi seguint un protocol difús que recordava aquella vella expressió cubana, segons la qual “uns fan veure que treballen mentre els altres fan veure que paguen”.

Itàlia, que des de fa un segle ha estat pionera en tot —arribada del feixisme al poder, liberalització dels partits comunistes, auge del populisme, aplicació de confinaments d’inspiració xinesa, etc.— pot servir de bola de cristall per entreveure el que ens espera. No m’estranyaria gens que les alegres propostes de Meritxell Budó sobre l’endarreriment del toc de queda acabin portant Catalunya cap a un nou confinament, com tampoc em semblaria res de l’altre món que, a mesura que els petits comerços s'arruïnin, el negacionisme guanyi adeptes. Ja fa mesos que Salvini —a qui les enquestes situen com a guanyador de les pròximes eleccions— coqueteja amb les teories conspiratives -o com a mínim així ho feia a l'estiu, quan la Lega era fora del govern-, i qui sap quant falta perquè Vox faci el salt definitiu en aquesta direcció.

La setmana en què el país en forma de bota celebra el 160è aniversari de la seva unificació, l’optimisme ha esdevingut un privilegi a l'abast de molt pocs. Amb 100.000 morts i la premsa plena de notícies catastròfiques sobre els suposats efectes secundaris de la vacuna d’AstraZeneca, costa mirar el futur amb alegria. Caldrà arrangiarsi. Jo me'n vaig a córrer i després potser encara tinc temps de passar per missa. Estic fet un romà.

Foto: Julen Chavarrias