Marta i Cristina han decidit fer un pas més en la seva relació i ser mares. No recorreran a la inseminació artificial o a la fecundació in vitro tradicional, sinó que optaran per una combinació diferent: Marta serà la donant de l’òvul i Cristina gestarà l’embrió. És l’alternativa mèdica que ofereix la Recepció d’Òvuls en Parella, popularment coneguda com a “mètode de maternitat compartida” o per les seves sigles, mètode ROPA. En aquest sistema de reproducció assistida, l’òvul d’una de les dones de la parella s’insemina artificialment amb l’esperma d’un donant anònim i l’embrió resultant es transfereix a la matriu de la segona, que porta la gestació endavant.

Tot i estar convençudes del camí que volen prendre, asseguren no haver pogut iniciar encara aquest procés per l’alt cost econòmic que suposa la intervenció. La taxa d’èxit del mètode ROPA és una de les més altes en tractaments de reproducció assistida, ja que pot arribar fins al 65 % o 70 %. Tanmateix, és un dels més cars, amb un cost de 4.000 euros. A diferència d’altres països, com Dinamarca, el sistema sanitari públic espanyol no cobreix aquests tractaments de reproducció assistida.

Marta i Cristina seran mares per primer cop mitjançant el mètode ROPA

Més de 8 milions d’infants han nascut gràcies als tractaments de reproducció assistida a tot el món des de l’any 1978, quan va néixer el primer nadó per fecundació in vitro (FIV). Des d’aquell moment, la medicina reproductiva ha evolucionat a passos agegantats. Segons dades de la Societat Europea de Reproducció Humana i Embriologia (ESHRE), Espanya ha arribat a situar-se a dalt de tot del rànquing europeu en el nombre de tractaments de fertilitat, amb més de 110.000 casos, seguida d’altres països com ara Rússia, Alemanya o França.

El romanticisme del ROPA

De tots els mètodes de reproducció assistida, un dels tractaments que està tenint més demanda entre les parelles de dones és, precisament, el mètode ROPA. Paula i Rut —noms ficticis per mantenir l’anonimat dels seus fills menors— tenen dos fills concebuts per aquest mètode. Van tenir el seu primer fill l’any 2013, quan el mètode ROPA encara no era gaire conegut a Espanya. “Crec que vam ser de les primeres parelles a dur a terme aquest tractament”, recorda la Paula. El 2009, es van donar els primers casos amb èxit d’aquest tipus de mètode reproductiu a Espanya. No és un mètode clínicament nou, però sí que és una tècnica cada cop més coneguda i demandada.

“Aquesta 'maternitat compartida’ és el gran atractiu del tractament i el que li fa tenir tot el seu sentit”, assegura Cristina Guix, ginecòloga especialista en reproducció i sòcia de la clínica Barcelona IVF. Asseguren que el principal avantatge d’aquest tractament resideix en el fet que ambdues dones “estan molt implicades” en el procés i poden “compartir la maternitat no només durant l’embaràs, el part i la criança, sinó també des de l’inici, des de la formació de l’embrió”.

La ginecòloga Dalia Rodríguez, especialitzada en reproducció assistida al centre Dexeus Dona, afegeix que amb aquest mètode senten la maternitat “d’una manera especial”, “semblant a la maternitat que comparteixen les parelles heterosexuals”, però en aquest cas “una posa l’òvul i l’altra, l’úter”. Segons Paula i Rut, allò que les va impulsar a decantar-se per aquest tractament va ser justament “el romanticisme de fer que el nadó fos de les dues”. “Al cap i a la fi, la majoria de les parelles prefereixen que la seva descendència sigui pròpia”, opinen.

Laboratori de Barcelona IVF

Maternitat qüestionada

Tanmateix, algunes parelles de dones, que han tingut o tindran els seus fills mitjançant altres tractaments, denuncien el perill que socialment es lligui el mètode ROPA amb aquesta idea “romàntica” de compartir la maternitat. “Trobo que les clíniques s’aprofiten del sentiment que pugui tenir la mare no gestant per així vendre el mètode ROPA, que és més car i els fa guanyar més diners”, opina Verónica Bascuñana, videògrafa i escriptora del llibre Microhomofobies.

Verónica Bascuñana i la seva parella Maria van tenir el seu fill a través de la inseminació artificial ara fa 7 anys. Des d’aquell moment, Bascuñana assegura haver rebut tot de “comentaris negatius” pel fet de no ser la mare gestant. Frases com “llavors, tu no seràs la mare —donant per entès que la mare és la que pareix— faràs de pare?” o preguntes constants un cop va néixer el seu fill, fins i tot davant seu. “Em sembla una falta de respecte absoluta”, assegura, “ell ho viu amb normalitat, li és igual de quin òvul ha sortit”.

Recentment, Ada i Lidia s’han trobat en la mateixa experiència que narra Bascuñana. Tot i que, inicialment, van plantejar-se tenir el seu fill amb mètode ROPA, van acabar decantant-se per la inseminació artificial per què consideraven que era un tractament “menys hospitalari, més senzill i econòmic”. “A partir d’aquell moment, sí que vam notar com el nostre entorn percebia que la mare no gestant era menys mare”, explica Ada, la mare gestant del nadó. “Quan estava embarassada sempre em preguntaven a mi com portava la maternitat”.

Tal com recorda la parella, la gent del seu entorn els acostumava a preguntar qui havia parit el nadó, perquè, segons aquests, aquella era la “veritable mare”. Tanmateix, ara han decidit tenir el seu segon fill seguint el mètode ROPA, ja que asseguren que els “enamora” la vinculació entre elles i el fill, i creuen que aquesta decisió les ajudarà a no rebre aquestes valoracions ara. “Aquests comentaris han sigut dolorosos, però suposo que cessaran amb el nostre següent fill perquè el tindrem amb el mètode ROPA”, conclou Ada.

Segons explica Bascuñana, “la mare no gestant és aquella que està a l’ombra, socialment parlant”, un fet que associa directament a “l’heteropatriarcat instaurat en la societat” sumat a “l’homofòbia interioritzada” que, segons indica, es fa patent fins i tot en la gent del mateix col·lectiu LGTBI+. “Algunes parelles de dones ens han dit que consideren que el mètode ROPA és millor perquè els permet que les dues siguin mares ‘de veritat’. Som menys mares nosaltres per haver escollit la inseminació, doncs?”, denuncia Bascuñana.

Tot i això, no totes les parelles que opten per aquest mètode ho veuen així: “Cap procés és millor o pitjor, sinó que cada dona o parella ha de ser lliure d’escollir aquell mètode que encaixi millor amb elles”, opinen Marta i Cristina, les quals afegeixen que “és mare o pare la persona que et cria, t’estima i és amb tu dia a dia, no la persona que t’ha gestat”. Tanmateix, segons elles mateixes afirmen, l’atractiu del mètode es continua vinculant a la possibilitat que tenen les dues dones de participar en el procediment genèticament parlant: “Per nosaltres, el nivell d’implicació biològica és molt important i, gràcies a aquest mètode, ambdues podrem participar activament en el procés de ser mares”.

L’aparició d’aquest nou mètode evidencia la importància que tenen en la societat la genètica i la biologia. “Pel carrer, en l'àmbit familiar, amb els amics… et pregunten constantment què li diràs al teu fill quan et pregunti pel seu pare”, comenta Bascuñana, posant en evidència com es confon el fet de ser donant amb ser pare. “Ens sentim discriminades, tant per les clíniques com pel mateix col·lectiu homosexual, perquè no se n’adonen, però actuen de la mateixa manera que les parelles heterosexuals quan diuen que ells són més pares perquè el fill és dels dos, sang de la seva sang”, explica Bascuñana. “Per nosaltres, la genètica i la sang estan sobrevalorades”, conclou.

La legalitat del mètode ROPA

La primera llei de Reproducció Assistida a Espanya, promulgada el 1988, va reconèixer la possibilitat que una dona optés per ella mateixa al tractament de la inseminació artificial per ser mare. Però la demanda no es va disparar a Espanya fins a la nova llei del 2006, que reconeixia explícitament l’aplicació d’aquest procediment en parelles de dones amb la possibilitat que les dues estiguessin reconegudes com a progenitores si estaven casades. Això va impulsar el turisme reproductiu de parelles de dones d’altres països com Itàlia, on aquesta opció no es reconeix, o Suècia i Regne Unit, on la xifra de donants d’esperma va disminuir després que es decretés que la seva identitat no podia ser anònima.

Quan el mètode ROPA va entrar a Espanya fa deu anys, legalment col·lidia amb altres normatives establertes, ja que s’entenia que tota donació d’òvuls havia de ser anònima. Actualment, el mètode ROPA s’ha convertit en una excepció de la llei de reproducció assistida, la qual estableix que, en tractar-se d’una donació no anònima, aquelles dones que realitzin el mètode ROPA han d’estar casades, contraient les mateixes obligacions i drets legals en el nadó.