“La Impremta Costa la vam tirar endavant el meu germà i jo sols, i la gent ens deia: ‘Una dona?’. Que ell treballés a la fàbrica era normal, però que ho fes jo, no. Ara bé, ens en vam sortir igualment, ens vam espavilar com mai”. Rosa Costa, de 98 anys, ens endinsa en els inicis de la seva empresa familiar, una petita impremta que van crear el 1964, els dos germans, ella i Lluís Costa, des de sempre fortament units. "Crec que vaig ser la primera o la segona dona d’aquí d'Olot que va treballar en una impremta. Era una cosa que no es podia concebre. Fins i tot, quan treballava als tallers de Sants, anys abans, em pagaven la meitat per fer la mateixa feina que la d’un home. I això encara passa, o perquè ets dona o perquè ets gran, ja no vals tant”. 

La Rosa ha estat, i és, una dona forta i reivindicativa que va tenir la sort de viure en una família en la qual, tant ella com el seu germà, no van patir distincions de cap mena. En general, un fet poc comú tenint en compte que parlem d’uns anys en què la dona només tenia un paper adjudicat: tenir cura de la llar i dels fills. Però la família Costa i Bayó no ho creia així. “La meva neboda encara continua amb l’empresa familiar. I la porta ella, no pas el seu home. Ja són la quarta generació”, explica la Rosa orgullosa al Diari de Barcelona. 

Aquesta família d’impressors, però, no va sorgir de manera espontània o per casualitat. “El meu pare era impressor a la Impremta Ribas de Palafrugell. Des de sempre havia volgut ser-ho, i des de sempre tenia el desig d’obrir una empresa pròpia”. La Guerra Civil li va esberlar els plans, però uns anys més tard, entre el 1954 i el 1955, va poder fundar Gráficas Olot (en castellà, perquè en aquella època només es podia fer així) amb un soci. En aquell moment la família ja vivia a Olot. De seguida que l’empresa va ser creada, Rosa Costa va anar-hi a fer d’aprenenta. “El meu pare no va tenir temps ni de cobrar el retiro [sic] ni de gaudir de l'empresa, perquè va morir poc després. A la vida hi ha coses que les has d’acceptar tal com venen”, assegura la Rosa.

L’inici d’una nova era

Podríem dir, però, que aquest va ser només el principi d’un llegat d’impressors Costa. El 1956, després de la mort del seu pare, els dos germans van entrar a treballar al negoci, Gráficas Olot, juntament amb el soci. Pocs anys més tard, ella i el seu germà van deixar l’empresa i van fundar l’actual Impremta Costa. “Obrir la nova empresa va ser una mica traumàtic. El meu germà s’acabava de casar, havia agafat un pis, etc. Començava la seva vida familiar. I enmig d’això, tots dos partíem de zero amb el negoci”. La decisió de separar-se va ser per diversos motius.

El primer d'ells, perquè poc després de la mort del seu pare, el soci ja els va preguntar: “Així, què penseu fer amb la impremta”? El segon motiu, i el definitiu va ser el següent: A Gráficas Olot tenien dos operaris, la Rosa s’encarregava dels comptes, en Lluís de la impressió i la seva mare, l’Enriqueta, de la neteja. Un dia que en Lluís no hi era, un dels operaris va manar a l’Enriqueta que escombrés un racó, i la Rosa va dir que ell no havia de manar res a la seva mare. Aquí el soci es va posar a cridar i totes dues van marxar, tal com explica la Rosa al llibre que va escriure la neta d'en Lluís, titulat Lluís Costa Bayó. El que t’explicaria si fos aquí. Aquest va ser, doncs, l’inici de la nova era Costa.  

Impremta Costa al Carrer Clivillers, Olot (Família Costa)

La Impremta Costa

“Érem la impremta més petita d’Olot, només érem dues persones i mitja”, assegura la Rosa. “No teníem operaris a la fàbrica, mai havíem volgut tenir una impremta enorme, amb grans tiratges i molts treballadors. Preferíem menjar poc i collir bé”. Una filosofia d’empresa realment bonica. A la fàbrica, feien tiratges petits: edicions limitades de llibres, impressió d’estampes, participacions de casament, pamflets, etc. La majoria d’ells amb una temàtica bastant arrelada al territori. “Érem dues persones i mitja perquè només érem el meu germà i jo, i a vegades, quan podia, venia la seva dona, la Margarita. Quan els seus fills ja van ser més grans, la Margarita venia més sovint. S’encarregava d’enquadernar, fer blocs de notes, llibretes, tot el treball d’acabar els impresos”, explica la Rosa.

“La feina d’impressor era molt diferent a la d’ara”, assegura. “Abans era una artesania. Fixa’t que el rei Frederic de Prússia, el 1700, als impressors els considerava com uns cavallers i tenien llicència per portar espasa”. En general, era una feina bastant perillosa: s’havia d’agafar cada lletra, feta amb plom, i posar-la manualment a la màquina, i crear les pàgines una per una. “El meu germà feia anar les màquines i jo l’ajudava en la composició de les peces, però no amb les màquines, era molt arriscat. Calia posar la mà dins l'aparell i després treure-la. Però el més perillós era el plom, que deien que tacava els pulmons”. En aquell moment, a més, tampoc s’anava protegit, no portaven màscares.

Tipografia de plom, utilitzada abans de l'arribada de l'Offset (família Costa)

La maquinària

Les primeres màquines que van tenir a Gráficas Olot van ser una Minerva de foli prolongat i una Plana doble foli. A totes dues es posava i es triava el paper manualment. “Després vam agafar una màquina de linotip, que tenia un teclat similar a la màquina d’escriure, i fonia el plom de manera més automàtica, ajuntant tots els caràcters d’una mateixa línia en un sol bloc”. Rosca Costa explica que la primera màquina automàtica que va entrar a la província de Girona va ser la Minerva de foli prolongat de la marca Heidelberg que ells van comprar. “Vam ser els primers, juntament amb una altra impremta d’Amer. I la vam haver de pagar per endavant. En aquell temps no hi havia lliure comerç, però s’havia fet un tractat comercial amb Alemanya i la vam poder tenir”.

“Quan teníem el motlle de la impremta fet, guardàvem el text amb aquesta màquina, però era un procediment elèctric i era una mica arriscat. Més tard vam agafar una màquina que era una combinació amb l’òfset i servia per fer relleus, una tasca bastant laboriosa també”. Molts dels punts de llibre que van imprimir en Lluís i la Rosa eren amb relleu. “Ho fèiem manualment”, assegura ella.

En Lluís fent servir la Heidelberg plana (família Costa)

La història dels punts de llibre

“El meu germà va començar amb aquesta nova tradició una vegada els dos ja ens havíem jubilat, el 2002”. Fins i tot després de deixar la fàbrica i la feina del dia a dia, no van poder abandonar la professió. Ja com a hobby, en Lluís va començar a dissenyar i imprimir punts de llibre de col·leccionista. “Es va inventar una màquina que feia la impressió en relleu, era molt petita”, explica la Rosa. El primer punt que va fer en Lluís va ser en commemoració del centenari d’Oscar Wilde. Aquí a Catalunya ningú en va fer gaire cas i ell va voler fer un marcapàgines, un homenatge personal. “Va agafar retalls de cartolina, va fer el punt i després hi va afegir el relleu. I va dir: en farem un cada any, i mira, en vam fer uns quants més, fins a 500!”, exclama la seva germana.

La tradició dels punts de llibre va durar 15 anys, fins a la mort del seu germà, el 2016. “Quan em van preguntar si volia seguir vaig dir que no. Això és una cosa que feia ell, i jo només l’ajudava”, assegura la Rosa. “Amb en Lluís havíem estat tota la vida junts, el trobo molt a faltar encara”.

“Els marcapàgines els fèiem en català, i alguns també en castellà. Buscàvem un text, jo el mirava de repassar una mica, de corregir les faltes d’ortografia. No sé per què ho feia jo, però m’agradava molt. Encara ara, quan vaig al taller, de vegades em donen un llibre perquè el repassi i hi tinc molta mania. Amb el català sóc punyetera, sempre trobo coses per corregir”, explica rient.

La Rosa assegura que aquesta iniciativa va tenir molt d’èxit. “Vam entrar en un cercle de gent molt bonica. Les persones que fan col·leccions de punts de llibre normalment ja tenen una certa cultura”. Tenien clients-subscriptors de Madrid, Andalusia, Balears, Canàries, Galícia i França. Tal com explica la Rosa al llibre, uns professors de la Universitat de San Francisco, als Estats Units, van començar a fer la col·lecció, però van haver de deixar-ho estar perquè les despeses de reembossament eren molt elevades.

“Nosaltres fèiem marcapàgines senzills, i també puzles de fins a 5 components. Els compradors eren col·leccionistes, amb els quals vam fer algunes trobades". Un d’ells va ser el primer col·leccionista de punts de llibre de l’estat espanyol, i el segon o tercer d’Europa: en Domenech Martínez. “En té milers. Disposa d’un garatge ple de punts. I és una persona molt cultivada i intel·ligent. Ara, de tant en tant, encara parlem i ens truquem amb la gent del cercle”, explica la Rosa. Curiosament, una noia de La Rioja sempre demanava que els enviessin els punts de llibre en els dos idiomes, en català i en castellà.  

Puzzle de 4 punts de llibre

Els marcapàgines tenien un aire reivindicatiu o commemoratiu. “No de gent triomfadora o important, sinó d’intel·lectuals o persones que havien rebut’”, assegura ella. “T’havies d’anar documentant. Semblava que no, però apreníem moltíssim. Tot sovint ens passava que teníem una idea equivocada d’un personatge, i resulta que era completament diferent”.

La impremta del present

“Quan es va inventar la impremta, l’obra El geperut de Notre-Dame, de Victor Hugo, deia: això, la impremta matarà allò, l’església. Però no l’ha pas mort. Això sí, ara, la informàtica matarà la impremta, perquè actualment tot és informatitzat”, es queixa la Rosa. Abans havies de passar tant si volies com si no per una impremta per fer un imprès, però ara, compres una màquina una mica bona i ja t’ho pots fer tu, explica ella. “Hi ha empreses que s’ho fan ells. Nosaltres, durant uns anys, fèiem prospectes d’una fàbrica de medicaments, i teníem una màquina que només treballava per a ells. Després van posar una impremta a la seva empresa i ho vam notar molt. Però resulta que ho feien malament”, riu la Rosa.

Moltes de les impressions que feien a la fàbrica, ara es fan per internet, segons assegura ella. “Les invitacions de casament, per exemple. Però bé, tampoc crec que la informàtica acabi matant la impremta, perquè hi ha coses que no tenen la mateixa gràcia, en paper o en digital. Realment, sempre hi haurà gent que voldrà fer les coses bé”.