Les batalles fora del camp - Diari de Barcelona
Quatre històries. Totes elles combaten cada dia contra les dificultats que van de la mà de l’esport que les uneix, el rugbi.
Algú està observant l’entrenament que ofereix el camp d’un club de rugbi. Se sorprèn, així ho fa saber més tard. Es reuneix amb les jugadores i es presenta: “Noies, estic molt content de ser el vostre pròxim entrenador. Us he vist jugar, no ho feu gens malament. He vist bones passades. Qualsevol podria pensar que en un equip de noies no es fan bones passades, per a res. Ho feu molt bé”, sentència el futur entrenador de l’equip sènior femení.
“Ens estava felicitant per ser capaces de passar. Em va semblar ofensiu. No entenc en quin moment, pel mer fet de ser un equip femení, s’ha de posar en dubte que siguem capaces de passar. És evident que en un equip masculí mai ocorreria”, respon indignada la Bruna Suja, jugadora del club CEU Rugby de Barcelona. La Bruna coneixia el rugbi per la influència d’aquest a França, perquè era un esport popular al col·legi Lycée Français de Madrid. Però llavors, l’odiava. Ho associava amb “un esport masculí practicat pels mateixos que feien bullying”.
El que li produïa rebuig era allò que ara es coneix com la masculinitat tòxica. És un concepte que s'utilitza en psicologia per descriure els comportaments associats a homes que resulten nocius per la societat i per ells mateixos, com suprimir emocions, dominar o ser agressiu. No va conèixer el rugbi de veritat fins que, de camí als entrenaments de bàsquet, va veure l’equip femení del club. “Eren com cinc o sis noies que entrenaven entre elles i ni tan sols podien competir. Però aquí estaven. Cada dia al camp, entrenant cobertes de fang, placant sacs, entrenant melés… Visualment em semblava atractiu i això em generava interès, les admirava. Aquestes noies desafiaven el que jo tenia associat al rugbi”.
A la Mónica Dingle, capitana del CEU, li va passar més aviat el contrari. Va ser el seu físic el que va cridar l’atenció del rugbi, de nit en una festa o a les portes d’una discoteca a Mallorca, on en totes dues situacions se li va presentar la idea de trepitjar el terreny de la pilota ovalada. Ho va interpretar com un senyal del destí i la va seguir en el rugbi universitari. Al cap de dos mesos estava federada i després de sis anys, aquí segueix.
La Maria Losada, jugadora de la selecció espanyola, explica com des que tenia 4 anys animava al seu germà en els partits, però el rugbi no li cridava l’atenció. Les seves aficions eren la dansa clàssica i el teatre musical. En els seus primers entrenaments, se sentia patosa i frustrada per una “pressió autoimposada”: ser com el seu germà. Joan Losada ja era un jugador reconegut a Catalunya. Es va iniciar en el rugbi als 7 anys en el C.R. Sant Cugat i en 2015 va debutar en el seu primer campionat europeu. Per sort, aquesta sensació va ser momentània. Als Losada, el rugbi els ha aportat més beneficis que sacrificis. “Que el meu germà vingui a veure’m als partits, em dona una motivació extra, m’ajuda a jugar millor perquè estic més feliç en el camp”, explica la Maria. De la mateixa manera ho sent el Joan, “jo ja porto moltíssims anys, a vegades perdo la motivació. Quan veig com s’ho pren ella, com entrena, com és de professional, em dona molta força per seguir”.
Com la Bruna i la Mónica, o el Joan i la Maria, són moltes les persones que decideixen apostar pel rugbi com un esport més a Espanya, però aquest encara es considera com un esport minoritari, malgrat estar entre els 25 esports amb més llicències federatives. Helena Lanuza, responsable de premsa de la Federació Espanyola de Rugbi (FER) dona les claus per entendre-ho. El total d’esportistes federats a Espanya està prop dels quatre milions i el nombre de llicències de rugbi ascendeix a poc més de 37.000. “Continua sent minoritari perquè el nombre de practicants és encara petit respecte al total nacional. Malgrat el seu creixement cada any, encara no se li pot comparar amb esports com el futbol”, explica l’Helena. El futbol obté una mica més d’un milió de llicències i el bàsquet unes 420.000; això situa als jugadors de rugbi com el 3% respecte al primer i al 8% respecte a la xifra del segon.
El problema recau en la primera de les batalles. La lluita contra "l’esport rei” que acapara el focus mediàtic: el futbol. “Tots els esports que no siguin futbol obtenen una visibilitat moltíssim menor. I el que no es veu, no existeix”, diu la Lleona. La premsa esportiva està futbolitzada. “És l’esport que mou els pensaments de tot un país. Per desgràcia, sense el futbol no existiria Espanya de la manera com la concebem ara. Fins que el futbol no desaparegui i es comenci a invertir més en els esports minoritaris, no canviarem ni podrem fer res. Seguirem igual”, opina el Joan.
No obstant això, hi ha una bona notícia per a l’oval femení, la dóna l’Helena des de la FER. L’esport està vivint un creixement molt positiu. “Només des de 2014 s’han duplicat el nombre de llicències federatives, la qual cosa indica un creixement molt ràpid de les practicants de rugbi a Espanya”. Això i tot, equilibrar la balança del nombre de fitxes de dones i homes, encara no és una realitat que es contempli. Segons les dades del Consell Superior d’Esports, l’esport federat agrupa un 77% homes i un 23% dones. “Igualar les llicències seria una quimera, com ho és en la resta d’esports que han estat tradicionalment masculins”, assegura l’Helena. Les raons són moltes. La introducció tardana de la dona en el món de l’esport és una d’elles. A Espanya, el primer partit del XV del Lleó es va disputar en 1927, el de les Lleones va ser en 1991.
Bruna Suja: la representació i la visibilitat de les dones en l’esport està en molt mal lloc
És difícil també per la falta de referents femenins de les més joves. La segona batalla: la desigualtat mediàtica. Els mitjans de comunicació situen a primera pàgina els èxits esportius del masculí. Mentre que, en el terreny de joc, les que sobresurten són elles. Han demostrat que són igual de capaces que el seu equip homòleg masculí. Les Lleones de 7s són les que acaparen més victòries; en segon lloc, va el combinat de XV, també femení. En 7s, no sols són cinquenes del món (Copa del Món de Seven de San Francisco 2018), també van ser setenes a Rio 2016, i van quedar per davant de potències com Anglaterra o Irlanda. Ara es troben a l'espera de l'europeu i els jocs de Tòquio 2020 per a nous triomfs.
Maria opina que ara tant Lleons com Lleones reben el mateix impacte mediàtic. Però no sempre ha estat així. “Totes les victòries del rugbi femení han estat sempre superiors, però mai s'han ensenyat tant. Històricament quan el XV del Lleó guanyava un partit, era com un boom. Les noies portem guanyant l'europeu quatre o cinc anys”. Alguna cosa que ha experimentat un veritable auge i s'ha aconseguit igualar, en part, gràcies a la comunicació i gestió mediàtica de la Federació Espanyola de Rugbi (FER). Des del Departament de Premsa, s'aposta per una equitat informativa de tots dos equips i així ho fan saber els seus jugadors. La Maria i el Joan expliquen com la selecció es preocupa per tenir als seus dos equips amb un nivell alt i que tots dos obtinguin un mateix reconeixement mediàtic. Diferent és el cas dels mitjans generalistes, on el rugbi i sobretot la selecció femenina, es troba desapareguda de l'Agenda Setting. “Quan les notícies arriben dels mitjans de comunicació externs, comença la desigualtat i es prioritzen els Lleons”, subratlla el Joan.
Un biaix que posa en evidència l'aclaparadora presència dels homes i el poc espai que ocupen les dones en el periodisme esportiu del panorama nacional. La Bruna ressalta que la representació i la visibilitat de les dones en l'esport està en molt mal lloc, sigui com sigui l'esport. Les dones es troben infrarepresentades. “És un fet que es pot extrapolar a qualsevol país i Espanya no escapa. El nivell de cobertura de l'esport femení no dona compte realment de quantes dones practiquen esport al nostre país i del nivell d'aquestes dones. Últimament està havent-hi un petit canvi en aquesta direcció, però encara queda moltíssim per fer”. Continua sent el peix que es mossega la cua. Hi ha poca afició perquè no hi ha visibilitat mediàtica i, sense aquesta, continuarà existint desconeixement i poca afició".
“L'esport femení en general està començant a tenir moltíssim més interès, no és veritat que no mogui diners, és perquè la gent no ho veu. Si no ho ensenyen, ningú pot veure-ho”, explica Maria i reconeix que les claus són les victòries: “Perquè quan guanyes és quan se t'ensenya, si no guanyes, per desgràcia, no apareixes. El que podem fer nosaltres és donar el màxim nivell per impedir que els mitjans donin l'esquena a l'esport practicat per dones i hagin de mostrar-lo sí o sí”; i la funció dels mitjans és “continuar mostrant els assoliments aconseguits per les esportistes”, per deixar enrere la desigualtat informativa.
Maria Losada: “Els nois estan cobrant com a fitxatges i les noies encara paguem per jugar”
Una altra lluita és la dificultat que suposa la professionalització de l'esport d'elit femení. Malgrat no tenir rival a Europa i ser jugadores amb un altíssim nivell, no es pot viure del rugbi a Espanya. “Es pot sobreviure”, ajusta la Maria, afirmant també que els jugadors professionals són en realitat, esportistes d'elit becats. “No tenim contractes professionals. Tenim una mensualitat, però vius el dia a dia. No és una quantitat suficient com per crear-te un futur a partir d'això”. Com explica l’Helena, el rugbi espanyol és un esport semiprofessional. I encara que existeixin nombroses variants (rugbi 7, 13, 15, touch, platja i més), les úniques disciplines professionals són les de Seven, tant masculina com femenina. Aquestes reben un sou mensual “gràcies en mesura a les ajudes a l'esport olímpic” i els jugadors d'altres modalitats reben una remuneració en concepte de dietes per dia de concentració. Quant a les lligues regionals, “la masculina està més professionalitzada que la femenina (fitxatges i remuneració) però un percentatge mínim de jugadors pot viure d'això”. En el cas de la femenina es redueix a “fitxatges puntuals”.
Maria dubta de l'existència d'algun club a Espanya que hagi professionalitzat a les dones, que percebin un sou per jugar l'oval. “Moltes s'han d'anar a l'estranger per poder ser professionals”. A diferència dels equips masculins: “Els nois estan cobrant com a fitxatges i les noies encara estem pagant per jugar”. És un procés que està canviant a nivell internacional països com França o Anglaterra, que comencen a pagar a les seves jugadores, a fer contractes professionals. “Però a Espanya encara no”.
Des de la Federació, consideren que la principal eina per a expandir l'esport és potenciar el rugbi als col·legis. “Perquè nens i nenes puguin conèixer-ho des d'edats primerenques, ja que és un esport que històricament s'ha començat a practicar en les universitats”. Apostar per les noves generacions, les petites rugbiers. Però això hauria d'anar acompanyat d'un canvi en la mentalitat dels pares. Les possibilitats que tenen les nenes de triar el rugbi com una opció més, són molt reduïdes. Així ho afirmen la Bruna i la Mónica. “En aquestes edats, són els pares els que decideixen pels fills”.
En les categories inferiors d'un club o escola, de Sub 6 a Sub 12, els equips són mixtos. Entrenen junts i no es fan distincions. Els neòfits s'inicien en l'esport i a mesura que van creixent, augmenten el nivell. El principal problema amb el qual es troben aquestes categories és la desconfiança dels pares per apuntar a les seves filles. “Els fa por que practiquin un esport de contacte” explica Bruna. “És necessari un canvi general de mentalitat, que la gent accepti que les nenes també poden jugar al rugbi igual que juguen al bàsquet, voleibol, tenis i d'altres. D'aquesta forma podria haver-hi jugadores que portin molt de temps jugant al rugbi, és molt necessari perquè creixi l'esport”. L'altre problema recau en la fugida de fitxatges femenins quan l'escola arriba a una nova etapa, l'adolescència. No perquè deixi d'agradar el rugbi sinó perquè quan els jugadors sobrepassen els 12 anys d'edat, s'ha de segregar l'equip mixt, que passa a ser masculí i femení. El que implica que, en ser tan poques jugadores, no puguin formar un equip sencer i s'acabin perdent.
Finalment i amb diferència, el combat més gros que lliura el rugbi: contra els prejudicis. Són diversos els estereotips masclistes i etiquetes que conformen el panorama exterior de l'esport ovalat. La Mónica sosté que els principals són, en primer lloc, qüestionar la condició sexual de les jugadores. “'Sou totes homosexuals'. Òbviament, no”, respon. En segon lloc, posar en qüestió la seva feminitat. Les conductes estereotípiques de gènere. “'Les dones i l'esport de contacte no peguen'. Mentida. La gent no està acostumada a veure una dona practicant un esport de contacte, es pensen que ens peguem”. "El rugbi s'associa a la violència". “Em sembla irònic i contradictori”, critica la Bruna, “No sóc una persona violenta, ni tan sols en el camp em considero una persona agressiva”. El tercer lloc el resumeix una frase 'típica': El rugbi femení, ni és rugbi ni és femení. “En què quedem?”, es pregunta la Bruna. “Si ets dona i jugues al rugbi, automàticament, significa que només és possible si ets lesbiana. Sóc massa femenina i per això jugo malament o no sóc femenina. Sóc una bruta o no sóc prou bruta”.
“'Tu tan femenina i jugant al rugbi?, però, com pot ser? Ah, que les noies juguen al rugbi? Però en el rugbi no poden jugar les noies. Però vosaltres no us plaqueu no? Només es plaquen els homes'. Així podria explicar mil i una anècdotes” resumeix la Maria.
El Joan, per la seva part, s'ha sentit encasellat en un “esport de bèsties, de ximples o de gent que es colpeja” i confessa que pot no haver-se sentit jutjat perquè “vivim en una societat patriarcal. És una realitat que cal dir i cal acceptar. He tingut la sort de néixer home, que per desgràcia m'ha donat molts més privilegis que a les dones. I jugar a rugbi i ser home és un dels avantatges que, fins ara, puc haver tingut”.
Perquè el rugbi practicat per dones creixi s'ha de deixar de dir “rugbi femení”.
Entre d'altres, la millor clau per acabar amb els clixés, prejudicis i estereotips de gènere en el rugbi la saben les i els jugadors. Acabar amb l'etiqueta que acompanya sempre l'esport practicat per dones: femení. Una lluita més. “És exactament el mateix esport, però jugat per homes o dones”. Com suggereixen el Joan i la Maria, el primer pas perquè el rugbi practicat per dones creixi és deixar d'anomenar-li rugbi femení. Perquè sigui rugbi. Simplement rugbi.
