Sabrina Sánchez, també coneguda com a Shirley Mclaren, és la Secretària de Comunicació del Sindicato Otras, un grup que lluita pels drets de les treballadores sexuals. És una dona transgènere que va néixer a Mèxic i va arribar a Espanya l’any 2006. Abans d’emigrar, va estudiar Periodisme a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. Les barreres transfòbiques i la situació administrativa irregular li van dificultar trobar feina no precaritzada a Catalunya i va començar a exercir de treballadora sexual. Actualment és activista i lluita pel reconeixement de la seva feina i la regularització de la professió.

Què es proposa des de les or­ganitzacions sindicals de treba­lladores sexuals?
Proposem la descriminalització de la nostra feina. Entre altres co­ses, que no hi hagi multes als cli­ents i que tampoc s’apliquin fu­tures lleis que puguin posar-nos obstacles. A partir d’aquí, propo­sem una regularització específi­ca i, per tant, asseure’ns a parlar. Aquesta és la base, tot i que està molt lluny.

Per què creus que l’abolici­onisme no té cap sentit dins el marc actual? 
L’abolicionisme des d’una visió teòrica, és a dir, sobre el paper, té molt sentit. El problema és quan es tradueix a la pràctica. Utilitzen la lògica del producte. Parteixen de la idea que si no hi ha demanda, la prostitució no serà rendible i que, per tant, nosaltres comen­çarem a treballar d’altres coses. El problema és que moltes vega­des nosaltres treballem d’això per­què no podem fer una altra cosa o bé perquè les altres opcions són horribles perquè ens precaritzen i exploten. De cop i volta t’adones que gràcies a la teva feina tens cert temps i certa autonomia. És aquí on no funciona, nosaltres no som un producte. Per tant, no té sentit pensar que si no hi ha demanda, no serà rendible.

Hi ha una superioritat moral des del feminisme hegemònic respec­te la vostra feina? 
Sí, i tant. La narrativa que cons­trueixen al voltant de la nostra feina és que, de fet, no és una fei­na; d’aquesta manera ens resten mèrits. És un discurs fet des d’un lloc de poder. Es noten els privile­gis que tenen en ser de classe mit­jana, blanques i cis. La narrativa es construeix partint de la idea que som beneites i ignorants: “Ai, mira-la pobreta, que no pot parlar”. I precisament per això creuen que han de parlar per nosaltres. Elles tenen tota la institució per poder seguir parlant per nosaltres. De fet, és precisament això el que fan les abolicionistes. Aquesta és una cosa que ens allunyava del femi­nisme majoritari fins que ens vam adonar que hi ha molts tipus de feminismes.

Quins estigmes i prejudicis es relacionen amb la prostitu­ció?
El primer que acostumen a pre­guntar-te és si has tingut algun problema relacionat amb la vio­lència. Jo en els catorze anys que porto exercint no he viscut ni un cas. L’altra, que ara es començarà a estendre de nou gràcies a la Co­vid-19, és la de transmissores de malalties. I l'altra típica és la de la violació pagada, que ve a dir-nos que l’únic que separa la nostra fei­na de la violació és el bitllet.

Com a periodista, creus que els mitjans de comunicació us invisibilitzen? 
Sí. Els de dretes perquè són amics de la patronal o perquè són els mateixos. Els altres per qüestió po­lítica i superioritat moral. Aquest panorama fa que, desafortunada­ment, tinguem molt poc espai als mitjans. Alguns diuen que som un lobby, la realitat és que estem molt subrepresentades.

Esteu organitzades en el Sin­dicato Otras, quina és la impor­tància d’aquestes organitzaci­ons? 
El cas és que no volen que esti­guem organitzades, però és el nos­tre dret constitucional. Totes les treballadores tenen dret a sindi­car-se, és a dir, tenir la possibili­tat d’associar-se en el sindicat que més els convingui. Encara tenim obert el procés judicial de quan ens vam apuntar a la llista de sin­dicats al ministeri. Primer ens van impugnar un article i, final­ment, ens van impugnar els esta­tuts. S’ha fet l’apel·lació i està re­corregut al Tribunal Suprem. Ara per ara, estem a l’espera.