L'actual batalla al Sàhara Occidental, que encara no seria mereixedora del nom de guerra, és un dels molts conflictes contemporanis del segle XXI, on el que es té en compte no és tant els fets d'armes, fins ara escassos, sinó la batalla pel relat.

Començant per la seva definició, el Front Polisario va proclamar solemnement una "declaració de guerra", una paraula que el Marroc no ha fet servir en cap moment, i ha minimitzat els fets fins al punt de qualificar-los de "fustigació" o "provocacions".

El Marroc ni tan sols ha reconegut formalment que està trencant l'alto el foc vigent des de 1991, i el ministre marroquí d'Exteriors, Nase Burita, va expressar "el compromís del seu país amb l'alto el foc", en una conversa amb Josep Borrell, alt representant de la política exterior de la UE.

Els fets

La veritat del que succeeix al "front de combat" està resultant difícil d'entendre, ja que les versions que una part i l'altra ofereixen gairebé no tenen cap punt en comú.

En els seus tres "comunicats de guerra", el Ministeri de Defensa de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD) afirma haver atacat diverses bases marroquines o punts d'observació (sis durant el diumenge), però el Marroc només ha reconegut dos atacs en els quals hi ha hagut intercanvi de foc: a Guerguerat, el divendres, i a Mahbés, en algun moment posterior.

Els parts de guerra saharauis parlen a més, de "diversos morts, ferits i desercions" del bàndol enemic, als quals els marroquins repliquen que no han patit "ni pèrdues materials ni humanes".

Realment, el Marroc és fidel a la seva política de restar importància a tot el que tingui a veure amb el Front Polisario, al qual sempre ha negat tota legitimitat per parlar en nom dels saharauis, i la infravaloració dels seus atacs abunda en la mateixa lògica que la d'anomenar "milícies" als combatents del front.

Davant del silenci de la missió de l'ONU desplegada al Sàhara (que disposa d'helicòpters i tot-terrenys amb dret per travessar les línies), és difícil poder contrastar el que uns i altres afirmen.

Els canals

Els "parts de guerra" del Polisario són formals, gairebé solemnes, en recollir-se en comunicats oficials, i tenen una particularitat: els dos primers van venir precedits (en la seva versió àrab, que no en l'espanyola) per aleies del Corà, un fet que trenca amb la cultura tradicionalment laica del Front.

El Marroc, després d'una profusió de comunicats el divendres, s'ha refugiat en el silenci, i només un compte de Facebook anomenat "FAR-Marroc" exerceix oficiosament de portaveu militar per rebatre, de tant en tant, les afirmacions del Polisario, sempre en el mateix sentit: menysprear els atacs.

Aquest compte va publicar un comentari en el qual es qualificava les parts de la guerra del Polisario de "bengales mediàtiques per tranquil·litzar els seus campaments (de refugiats)".

Sigui quin sigui l'abast dels enfrontaments, una cosa és innegable: són els més greus registrats a la zona d'ençà que l'any 1991 es va declarar l'alto al foc, vigent durant quasi 30 anys.

Hi ha morts?

És ben sabut que a les guerres, la visió dels taüts envoltats en banderes és la que posa als ulls dels ciutadans el patiment dels combats, i no és casual que els Estats Units prohibissin durant anys la difusió d'imatges dels fèretres amb els cadàvers dels seus morts a la guerra de l'Iraq.

Però en el combat del Sàhara no s'ha vist un sol mort, ni d'una banda ni de l'altra. És més, ni tan sols s'han vist ferits.

Ha estat el Polisario que, amb més intenció, ha afirmat diàriament que ha causat víctimes a l'enemic, un fet difícil de creure si no es mostren els cadàvers o apareix ni un sol fèretre.

El Marroc, que va començar a anunciar divendres "una operació pacífica" per desallotjar Guerguerat, ha considerat que els seus militants no han fet altra cosa que respondre "provocacions", i fins al moment no ha reconegut ni una sola víctima.

Bullen les xarxes

I mentre el relat pren direccions contraposades en la part oficial, les xarxes socials bullen amb uns nivells d'hostilitat i odi molt més elevats que els que utilitzen els mateixos contingents.

Són molts els comptes que, des de l'estranger, i particularment des d'Espanya, estan entrant en aquesta guerra cibernètica, amb perfils reals o refugiant-se en comptes anònims. Molts d'aquests contingents no han posat mai un peu al Sàhara ni a Tindouf.

Des d'aquests comptes s'exigeix constantement als periodistes "mullar-se" i alinear-se amb aquest o un altre bàndol, digerint malament les expressions de dubte o d'escepticisme: el que s'espera del periodista és que denunciï "a l'altre".

I és que en una batalla pel relat del segle XXI, tothom es creu amb el dret d'opinar o atacar. Només cal tenir un telèfon mòbil.