Salvador Lladó (Tarragona, 1983) és doctor en microbiologia ambiental i biotecnologia, i expert en la lluita contra el canvi climàtic. Forma part de l’Observatori Crític del Canvi Climàtic i del Comitè d’Experts sobre el Canvi Climàtic del Parlament de Catalunya. Pocs dies després de la manifestació multitudinària contra l’ampliació de l’aeroport, seiem amb ell per parlar sobre l’emergència climàtica i possibles solucions. En planteja algunes a La bossa o la vida (Tigre de Paper, 2020), un assaig que trenca amb el mite del creixement perpetu i que reclama solucions valentes.

Molts cops, quan parlem de canvi climàtic, es parla dels problemes, però potser no tant de les propostes. Existeixen?
Existir, existeixen, el problema és com planificar-les i implementar-les. El problema és que tothom està molt centrat en què està passant i no s'expliquen ni les causes ni les alternatives. Sempre es parla de transició energètica, i veuràs molts mitjans dient: "Hem d'implementar renovables". D'acord, sí, però: "Quantes, i com, com afecta això el territori?". Hi ha una sèrie de converses que s'haurien de tenir als més alts nivells i que sembla que no avancin massa, però d'alternatives n'hi ha. El problema és entendre com això és compatible amb el nivell de complexitat de les nostres societats.

Les renovables podrien arribar a cobrir la despesa energètica actual?
Cobrir el potencial energètic que té el petroli és complicat, perquè és una font que amb poc volum et dóna molta energia i, a més, és molt senzilla de transportar. És difícil de dir, però tot apunta que segurament serà molt complicat substituir-lo per renovables. El problema és que la gent pensa només en l'electrificació, i hi ha processos industrials que són complicats d'electrificar, que requereixen fonts energètiques molt intenses. Al final, el consum d'electricitat suposa un 20 per cent del total, és a dir, el 80 per cent de l'energia consumida no és electricitat. D’alguna manera, cal fer-la sostenible.

Els informes d’experts diuen que si no es redueixen dràsticament les emissions, hi haurà un col·lapse energètic. Què vol dir?
Un col·lapse energètic te'l pots imaginar de mil maneres. La gent té al cap que d'un dia per l'altre s'enfonsarà tot, no podràs treure diners del banc, les gasolineres estaran tancades, hi haurà caos mundial... Però no, una societat pot estar col·lapsant quatre-cents anys, com va passar amb l’Imperi Romà. És un procés gradual, on cada cop hi ha menys capacitat de cobrir la demanda energètica i això va fent que es vagin tancant coses. Té més a veure amb una crisi econòmica de llarga durada que no amb fet d’un dia en concret.

"L'ecosocialisme parla de reduir aquest extractivisme per disminuir l'impacte ambiental i distribuir els recursos energètics d'una forma justa"

L'ONU diu que el 2050 els estats han d'haver arribat a la neutralitat de carboni. Creus que és possible seguint el model actual?
Res és impossible, tot depèn de com ho fem. Si hi ha ganes i voluntat política, el 2050 es pot ser neutre en carboni sense cap problema. El problema és tenir un pla per fer-ho, i de moment no sembla que existeixi. Cada any es diu que s'han d'abaixar les emissions, però cada any pugen. També és veritat que no és el mateix deixar d’emetre emissions de CO2 que emetre només aquelles que la terra pot absorbir. En aquest cas, caldria veure quines indústries tenen més capacitat de descarbonització.

Com s’hi arriba, a la neutralitat?
Hi ha dues teories: hi ha qui diu que a la neutralitat en carboni s'hi pot arribar amb noves tecnologies de captura de CO2 i qui diu que aquestes no podran estar al nivell de maduresa suficient abans de 2030. Perquè l’horitzó 2030 em preocupa més que el 2050, ja que s'han de fer reduccions molt fortes amb només nou anys. L’objectiu és reduir en un 55% les emissions de gasos d’efecte hivernacle respecte 1990. Aquestes tecnologies no estaran llestes, així que sembla que caldrà una forta descarbonització.

Com d’important és aquest horitzó?
Jo crec que el repte 2030 pot ser el que marqui l'èxit o el fracàs de les polítiques de 2050. Si al 2030 ens hi plantem com estem ara, els objectius 2050 queden bastant tocats.

Això significa que cal decréixer sí o sí?
Segons diu l’IPCC (Grup Intergovernamental sobre Canvi Climàtic), és complicat mantenir aquests nivells de complexitat social. Impliquen o no un decreixement? Ho veurem. Sembla més lògic que tu puguis descarbonitzar d'una manera que et permeti mantenir una nivells de vida acceptables per la població mundial, tenint en compte que hi ha gent que ha d'incrementar el seu consum energètic. N’hi ha d’altres que l’hauran d’abaixar. S'ha de distribuir aquest consum, fer-lo més just. Per això ara moltes polítiques europees i de l'ONU parlen d'una transició energètica justa, perquè hi ha gent que a avui en dia no té les seves necessitats bàsiques cobertes.

I a escala global?
Tot apunta a que una certa quota de decreixement hi ha d'haver. Hi ha altra gent que està fent números per intentar demostrar que es pot fer una transició energètica únicament amb renovables i que la societat pugui seguir creixent. Aquí la problemàtica ve del consum de materials: el consum energètic va associat a un consum de materials, que a la Terra són finits. Per tant, el creixement infinit és impossible en un planeta que és biofísicament limitat. Els canvis que hi ha d'haver han de ser grans.

"El creixement perpetu implica la necessitat d'extreure infinitament per poder consumir el nivell energètic requerit"

Al 'La bossa o la vida', parles de l'ecosocialisme com a solució.
Ho podem centrar en capitalisme, comunisme... Però el que primer hem de fer és deixar de pensar en una societat extractivista. L'ecosocialisme parla de reduir aquest extractivisme per disminuir l'impacte ambiental i distribuir els recursos energètics d'una forma justa. Això sí, sempre i quan aquest consum energètic sigui sostenible, és a dir, que de manera sostinguda en el temps, es pugui mantenir un baix impacte ambiental i un nivell socioeconòmic acceptable.

A 'La bossa o la vida', Salvador Lladó planteja els reptes de l'emergència climàtica i esbossa possibles solucions. Tigre de Paper.

S’està fent?
Tampoc està tan lluny d'algunes de les polítiques que es busquen actualment. Òbviament, el problema arriba quan tot això xoca amb la filosofia del creixement perpetu. El creixement perpetu implica automàticament la necessitat d'extreure infinitament per poder consumir el nivell energètic requerit.

A més, aquesta extracció no es dóna a tot arreu per igual.
I des d'aquí no ho veiem directament, perquè no tenim una mina de carbó al costat de Barcelona. Te'n vas a un altre continent, extreus els recursos naturals, els portes a una altra banda i els consumeixes aquí. No és un procés d'ara, comença el segle XV, però des dels anys vuitanta, la deslocalització s'ha multiplicat. I no, les societats actuals no tenim una consciència real de què suposa l'extractivisme perquè, òbviament, no el veiem, i si no el veiem, no existeix.

Encara hi ha molta gent que diu que "no n'hi ha per tant" com per sacrificar creixement econòmic i nivell de vida.
Aquí tenim dues coses. Què és el que ens ha d'afectar d'avui per demà, les conseqüències del canvi climàtic o les conseqüències del fet que ens estem acabant els recursos energètics? Són dos processos intrínsecament lligats, però diferents. Hem de preveure que tenim unes fons energètiques finites i que, encara que el canvi climàtic no existís -imaginem que cremar petroli no fos contaminant,- seguiríem tenint el problema que les societats estan basades en unes energies que en algun moment acabaran. Qui pensi que això només ens afectarà a llarg termini, s’equivoca. L'impacte ja està aquí.

"Qualsevol decisió d’ampliar infraestructures importants s'ha de prendre tenint en compte que tenim un problema gran, que és l’emergència climàtica"

Joan Canadell deia que es recuperaria la inversió de l'ampliació de l'aeroport abans que el mar se l'engoleixi.
Dir això és enganyar-se al solitari. Tindràs l'aeroport amortitzat abans que se l’engoleixi el mar? Sí, segurament, però és absurd. S'han de fer uns pressupostos de carboni, que ja estan planificats per llei, i a partir d'aquí veure si l’ampliació d’infraestructures com l'aeroport tenen sentit en un marc d’una forta reducció d'emissions de cara al 2030.

Tenen sentit?
Té tota la pinta que no, però no estan els càlculs fets. Quan tens els càlculs davant, rebatre l'ampliació de l'aeroport numèricament és molt més fàcil. Si tens un pressupost de carboni a Catalunya pel 2030 que et diu que el sector aeroportuari ha de reduir emissions a un nivell determinat, aleshores pots decidir si té sentit ampliar-lo.

A això se li suma La Ricarda.
El debat s'ha centrat massa en la protecció de La Ricarda. Òbviament La Ricarda és important, però hauríem d'haver introduït el problema de les emissions associades. No és només un debat de protecció naturalista d'un espai important per la diversitat, va molt més enllà. El debat de l'aeroport ha de servir per conscienciar que a partir d’ara, qualsevol decisió d’ampliar infraestructures importants s'ha de prendre tenint en compte que tenim un problema gran, que és l’emergència climàtica. Pel que fa a les emissions, una ampliació de l'aeroport és molt difícil de justificar.

Molts cops es parla de “què pots fer tu per lluitar contra el canvi climàtic”. Creus que les solucions individuals funcionen?
D'això en parlo al llibre. És molt complicat que actuant a escala individual es puguin solucionar reptes d'aquest nivell. El nostre comportament individual és important, però vivim en una societat i s'han de prendre decisions col·lectives, perquè són decisions que ens afecten a tots. Jo puc decidir volar menys, tu pots decidir volar menys, però si es prenen decisions a escala nacional per reduir les emissions de certs sectors econòmics, això més la conscienciació individual, és una tàctica bastant més guanyadora.

"A la manifestació contra l’ampliació de l’aeroport, fa deu anys hi haguessin anat quatre gats. Si la gent empeny des del carrer, les legislacions mediambientals tenen moltes més opcions de tenir èxit"

Es posa el focus en la persona incorrecta?
Estàs posant la responsabilitat en la part dèbil de la cadena. Els canvis de comportament requereixen molts anys, però necessitem fer una transició energètica en deu anys i si hem d’esperar que la gent canviï... Hi ha coses que s'han de legislar, no podem confiar en el comportament individual i en la bona fe de les persones.

La transformació de la mobilitat es pot plantejar així, de manera individual? Què et sembla la Zona de Baixes Emissions?
Aquestes transicions sempre són dures per qui no es pot permetre un cotxe nou, per exemple, per moltes facilitats que es donin. Si s’ha de reduir la mobilitat, s'ha de pensar bé com fer-ho en funció de la capacitat adquisitiva de les persones que s'ho poden permetre menys, o de les persones que tenen la necessitat d'entrar a Barcelona.

O oferir alternatives.
Si estàs dient que la gent que no pugui canviar el cotxe no podrà entrar a Barcelona, automàticament se’ls ha de donar una opció que permeti arribar al seu lloc de treball de manera sostenible i trigant més o menys el mateix. Com estan els trens de Rodalies i els autobusos a l'àrea metropolitana? No es pot començar la casa per la teulada. Si hi ha un bon sistema de transport públic, automàticament la gent deixarà d'agafar el cotxe, i no tindrà un impacte socioeconòmic tan fort com una prohibició.

Fa un any, amb el confinament, sense cotxes, creuers ni avions, les emissions es van reduir molt. Hi havia un moment on molta gent pensava que podia canviar alguna cosa. Ha canviat res?
No ha canviat res perquè no ha canviat el marc mental. Hi va haver un moment on això era possible, però quan a tu et bombardegen dient que "hem de tornar a la normalitat", passes a anhelar tot allò que tenies abans, sense parar a pensar si el que hi havia abans era bo. Estar tancats a casa no era positiu, però en el moment de reobrir vam tenir una oportunitat que vam desaprofitar. Això sí, molta gent s’ha conscienciat moltíssim. A la manifestació contra l’ampliació de l’aeroport, fa deu anys hi haguessin anat quatre gats. Si la gent empeny des del carrer, les legislacions mediambientals tenen moltes més opcions de tenir èxit.

En això, ets optimista?
Depèn del dia (Riu).