Avui fa 20 anys dels atemptats de l'11 de setembre del 2001 als Estats Units. La caiguda de les Torres Bessones és, sens dubte, una de les imatges més devastadores d'aquest segle. Amb el canvi de mil·lenni, quan les ferides de la Guerra Freda encara no s'havien tancat del tot, dos avions es van estavellar contra el World Trade Center, en un atac terrorista, reivindicat per Al Qaida, que va canviar el món tal com es coneixia fins aleshores. Un grup terrorista vingut d'un territori llunyà va exposar les debilitats del gran imperi mundial. La resposta reaccionària americana a aquells fets n'ha arrossegat les conseqüències fins avui. Sense anar més lluny, la presa de possessió dels talibans a l'Afganistan és la culminació d'una guerra que es va iniciar a partir d'aquells atemptats.

Davant la magnitud de la tragèdia, el desplegament dels mitjans de comunicació va superar totes les expectatives. L'impacte del primer avió va agafar per sorpresa a la majoria de televisions, però la caiguda de la segona torre va ser retransmesa en directe arreu del món. Les televisions americanes, i també d'arreu del món, es van bolcar a cobrir tot el que van suposar aquells atemptats. A Catalunya, TV3 no va ser diferent. En aquell moment, el corresponsal a Washington era Salvador Sala. Hem parlat amb ell perquè ens expliqui com va viure aquells dies de desconcert mundial.

Com va ser aquell 11 de setembre? Quins records en guardes?
En perspectiva, el record que en guardo és el d'un moment que probablement va canviar, en molts sentits, el món tal com l'havíem conegut fins aleshores. Des de la part més pràctica que per viatjar amb avió has de passar uns controls, quan abans als Estats Units embarcaves pràcticament saltant del taxi, en 10 minuts eres a l'avió. Això es va complicar d'una manera extraordinària. També a partir d'aquest moment vam entrar en una nova època on el control de les comunicacions seria molt més important.

En quin sentit s'ha aplicat aquest control a les comunicacions?
Per exemple, als EUA una de les conseqüències que hi va haver va ser que la desena llarga de serveis secrets diversos que hi ha: de l'exèrcit, de l'FBI, de la CIA, de l'Agència contra les drogues i el tabac i contra les armes de foc, entre altres, que estaven totalment descoordinades -aquest va ser també un dels motius que explica aquest atemptat- es van haver de coordinar a partir d'aquests atemptats. Es van generar instruments més potents per seguir les persones. Als Estats Units es va aprovar el que es deia la Llei Patriòtica, que permetia, per exemple, entrar a veure qui havia tret quins llibres de les biblioteques; és a dir, començava a funcionar una mena de Big Brother, aquest Big Brother que pensàvem que quedava molt llunyà i que de fet ara amb internet veiem que és més pròxim del que ens semblava. Tots aquests canvis es van produir amb certa intensitat i amb certa progressió a partir d'aquella data.

Recordes on eres en el moment que va xocar el primer avió, perquè tu no eres a Nova York...
No, era a Washington. T'explicaré una anècdota que l'he explicada ja moltes vegades, però crec que és interessant. Eren al voltant de les 8 del matí, hora americana, i nosaltres tornàvem de fer una crònica pel TN migdia -el canvi horari t'obliga a llevar-te molt d'hora als EUA- i en aquell moment entràvem a la redacció, situada a uns 100 metres de la Casa Blanca, amb els cafès i unes magdalenes per esmorzar ràpid, i només d'entrar per la porta veiem pels monitors de televisió, que teníem al despatx per seguir les transmissions, que ja sortia fum d'una de les torres. Llavors vam veure la repetició, vam veure que havia estat un avió que havia topat contra la primera torre i érem allà amb els esmorzars i amb el cafè a la mà quan vam veure el segon avió que topava amb la segona torre. A partir d'aquell moment ja vam veure que allò no podia ser un accident, que tenia molt mala pinta. A partir d'aquí va començar una bogeria de 8 hores en directe i de no parar fins a les tantes de la nit.

A banda dels canvis progressius dels quals parlàvem, va canviar alguna cosa d'avui per demà? 
Els americans són molt resilients. Jo diria que, pel que fa a la vida, tampoc va canviar tant, perquè l'endemà la gent intentava fer vida normal. Els americans tenien un lema durant aquests dies, "united we stand"; és a dir, "estem units", i aquesta màxima la van aplicar a tots nivells. Però sí que van canviar coses. Una de les coses que va canviar va ser el control. Jo recordo que durant un mes veies els helicòpters amb un focus blau potent recorrent tots els carrers de Washington. Començaves a veure controls per entrar als edificis oficials, et demanaven mil i una credencials. Tot això va canviar.  Per tant, canvis d'aquests a petita escala de l'actitud dels americans de tancar-se, de canviar alguna de les seves rutines, no n'hi va haver. Jo diria que en el fons, en l'àmbit personal, els americans van tancar files, això si, però en aquest sentit no va haver-hi grans canvis dràstics a la seva vida.

Cap canvi dràstic?
Els canvis dràstics van venir imposats pel govern, que imposava aquestes lleis patriòtiques, aquests controls sobre la gent, aquest nou món de control, però canvis textuals no. Ara bé, la mateixa nit de l'11-S, quan tornàvem cap a casa amb la meva dona, després de tota aquesta jornada llarguíssima, passàvem per les places i vèiem grups de gent espontàniament reunits al voltant d'espelmes enceses a terra cantant l'himne nord-americà i altres cançons patriòtiques. Veies com la gent realment s'havia unit, havia tancat files. Bush era un president que havia arribat com havia arribat, amb aquelles paperetes, amb aquella elecció amb Al Gore tan complicada, però l'11-S li va servir  per què la gent s'oblidés d'això i tanqués files. Els nord-americans, en aquell moment, van decidir que ja no hi havia ni republicans ni demòcrates i per uns anys van tancar files al voltant de George Bush.
 

Salvador Sala durant un directe des de Washington, amb el Pentàgon cremant al darrere. TV3

No sé si vas sentir por durant aquells dies...
Por no. T'explicaré perquè no. Vaig sentir por en altres situacions complicades. Però sincerament l'11-S no vaig sentir por. Ni en aquell moment amb les alarmes sonant, quan estàvem tots en un edifici on també hi havia altres televisions -hi havia la CNN que tenia una planta, una televisió israeliana, un canal de la televisió alemanya- i sonaven alarmes i se'ns deia que sortíssim de l'edifici... Però és clar, tots els periodistes en aquell moment estàvem tan enganxats a la notícia que no vam tenir temps de tenir por, en aquells moments no hi havia temps per tenir por. Recordo que feia els directes des de dalt d'una terrassa i en un dels moments d'aquestes 8 hores que vaig fer, trec el cap pel costat de l'edifici i veig que hi havia carros blindats controlant una entrada de metro. Vaig tenir la sensació que sí, que als Estats Units estàvem amb guerra i que estàvem vivint una cosa que semblava pràcticament de ciència ficció. Però curiosament, si et soc sincer, de por no en vaig tenir.

Mentre cobries el que estava passant aquell dia, en algun moment vas pensar en l'impacte que arribaria a tenir allò que estaves explicant?
Sí, perquè era tot molt gros. Que tu vegis en directe les dues torres que cauen en picat, que vegis l'explosió del Pentàgon, que el teníem a cinc quilòmetres i vèiem des d'on érem la fumerola que sortia... Quan veus tot això i a més tot ha passat als Estats Units, el gran imperi mundial, saps que això farà mal. Quan vam veure que queien les torres bessones, que eren un lloc on en un dia en condicions normals hi podien arribar a treballar 50.000 persones, tothom sabia que havia estat un atac devastador. Finalment hi va haver 3.000 persones mortes, que és una bestiesa.

El periodisme va saber estar a l'altura a escala global?
La premsa que vaig veure jo va ser la nord-americana, tan escrita com a la televisió. En aquell moment les televisions van fer el que funcionava, que eren les cobertures en directe. Les tres grans cadenes, CBS, ABC i l'NBC s'hi van abocar i van ser les protagonistes del que jo diria que ha estat l'última gran batalla dels grans presentadors de televisió nord-americans. Van agafar una vegada més un paper com de "pares de la pàtria" i van fer que el públic estigués enganxat a la tele durant tot el dia, amb connexions en directe i fent un espectacle informatiu colossal, amb tot molt ben cobert. Crec que als Estats Units ho van fer molt bé. Després, les opinions i les lectures que se n'han fet des de diferents diaris, especulant sobre si va ser provocat pels mateixos nord-americans... he sentit tantes teories confabuladores, que no els dono gens de pes.

Aquestes teories poden venir donades, en part, per la resposta nord-americana?
La resposta nord-americana sí que va anar a buscar els sospitosos habituals, sobretot atacant l'Iraq. Era obvi que havent-hi Bin Laden a Afganistan també els atacarien a ells i, de fet, Bill Clinton ja va llençar uns míssils per intentar caçar-lo i va ser tot un escàndol per totes les víctimes civils que hi va haver. En aquest cas la reacció nord-americana ja és més vidriosa perquè van intentar construir una nació a l'Iraq i evidentment construir una nació a la força no és una cosa que es pugui imposar. Ja hem vist què ha passat amb l'Afganistan, que han hagut de marxar amb la cua entre les cames. No és cap novetat perquè els anglesos el 1800 també ho van haver de fer, igual que els soviètics als 80. En aquell moment, els que van armar als futurs talibans  van ser precisament els nord-americans amb Ronald Reagan, per lluitar contra l'URSS, perquè en aquell moment Afganistan i tota aquella zona era un punt geoestratègic molt important, i ho continua essent.

Si ara haguessis de tornar a fer la cobertura de l'11S, sabent com s'ha desenvolupat tot, hi ha alguna cosa de la teva feina d'aquell dia que no faries o que faries diferent?
És difícil de dir perquè amb una notícia d'aquest calibre et trobes amb tantes variables que mai no saps com actuaràs com a periodista. La veritat és que jo vaig estar molt tranquil durant les vuit hores, la productora em va estar informant en tot moment de què passava, estava en contacte amb les televisions nord-americanes... estava molt tranquil. Ara bé, si en aquell moment m'hagués posat nerviós ens hauríem pogut equivocar en moltes coses. Jo no canviaria res de com ho vam fer, però si ho tornés a fer potser el que m'agradaria seria poder dedicar més temps a fer més històries personals, que ja en vaig cobrir, però en aquells primers moments de la patacada l'important era fer directes, donar la informació al moment. Estava sol a Washington, tenia suport de companys a Nova York amb la Núria Bacardit, que va ser-hi, després vam tenir equips de reforç de TV3... Però en aquell moment a Washington estava sol aguantant la crisi, cada dia hi havia quatre o cinc o sis rodes de premsa que gairebé es trepitjaven entre elles: del de Defensa, del d'Exteriors, de Bush... hi havia moltes rodes de premsa i havies d'estar molt atent a totes. En aquell moment amb les meves condicions difícilment podria haver canviat res. Va ser vibrant.