- entrevistes -
Samantha Hudson
Per Vero García i Marc Simón
Publicat el 18 de juny 2021

Parlem amb Samantha Hudson, la icona travesti del moment, sobre el seu nou single Disco Jet Lag,  faràndula catalana, ministres que fan amigues molt ràpid i sobre com encaixar identitats dissidents dins el mainstream. 

Amb quins pronoms vols que ens referim cap a tu?
Senyora (riu). M’és igual realment. Amb els que us sentiu més còmodes. Soc molt conformista.

Creus que és important fer aquesta pregunta a les persones?
Sí! Jo crec que sí. Val més que es pregunti que que no es pregunti. Això sí, hi ha gent que ja no és que no ho faci, sinó que es dirigeix cap a tu amb mala llet. Que et tractin amb masculí sent un travesti? Que potser no ho saben eh…, però si veus algú amb una expressió de gènere rara, el primer que s’ha de fer és preguntar-ho.

De tot el que fas en el teu dia a dia què s’encaixa dins el món de l’humor i que seria més reivindicació?
Jo crec que separar-ho és una barroeria. Crec que l’humor és reivindicatiu i la reivindicació és humorística. De fet, trobo que reivindico més a través de les bromes i les meves expressions desinhibides i despreocupades que quan em poso més seriosa. Jo intento fer les coses del revés. Quan he de posar-me seriosa faig acudits i quan he de ser graciosa em poso més crítica. Si hagués de quantificar-ho diria que queda en un 50/50. 


 “Fins que l’audiència mainstream no entengui que existim, seguirem als marges"


Coneixem moltes formes d’activisme, però en ple 2021 com creus que és l’activisme?
El que està a l’ordre del dia és el ciberactivisme. Perquè alguna cosa es digui a les xarxes socials no ha de tenir menys importància. Les xarxes socials han democratitzat el discurs i ara qualsevol pot alçar la seva veu… I a mi em va fenomenal perquè com soc mandrosíssima, puc dir coses molt importants sense aixecar el cul del sofà. Però tampoc cal deixar de banda la militància i sortir als carrers. Aquí peco de supèrbia, perquè soc la típica que no s’assabenta mai de les manis i no va a cap. 

És que poc se’n parla de com és de cansat manifestar-se…
Clar! De fet el nínxol dels que estan al poder és que la gent està molt cansada com per a sobre sortir a protestar. És que queixar-se et treu una d’energia… 

Ets una persona que vetlla per les persones amb identitats dissidents, però fins a quin punt això et limita en l’àmbit laboral, tenint en compte que parlem de mitjans de comunicació?
El gran problema de les polítiques d’identitat és que quan una persona s’autodefineix o té una determinada expressió de gènere i la duu a terme de forma lliure, normalment cau en una autoreferència constant. Aleshores si ets una persona trans no binària només et trucaran per parlar de trans no binàries. I això personalment em sembla un error. Les persones dissidents hem d’ocupar els espais normatius. Si no, el que es formen són guetos i petites bombolletes. Fins que l’audiència mainstream no entengui que existim, seguirem als marges.

Però també és necessari poder trobar espais on expressar-te amb tranquil·litat, no?
Sí! Per això està bé que es generin espais segurs i un cop estiguem totes súper confiades i amb autoestima a trencar tots aquells espais normatius. 



Abans parlaves de la teva “bombolleta” on et pots sentir més còmoda, sobretot amb la professió. Aleshores, què té el panorama de la faràndula madrilenya que no té, per exemple, la barcelonina?La ketamina (esclata a riure). És estrany perquè abans la ketamina era molt de pijo de Madrid i ara Barcelona n’està farcida. Barcelona sempre ha tingut aquest aire més avantguardista i evolucionat. L’underground de Barcelona li dona 1.000 voltes al de Madrid, si és que encara existeix a Madrid, perquè de vegades sembla que es quedés als 80… Parlo dels 80 com si els hagués viscut (torna a riure). La faràndula és faràndula sempre. Però l'underground forever a Barcelona: millors propostes, més divertides, més atrevides… Madrid serveix més per fer diners, trobo jo. 

Per tant, tu creus que la cultura aquí a Barcelona és més elitista o inclús esnob que la de Madrid?
Sí. La cultura de la faràndula sí. Però la cultura que es fa als barris i als antros jo trobo que és molt més inclusiva i molt més xula -ai “xula” és una paraula que no hauria de fer servir en una entrevista, però és tan descriptiva-. Doncs això, Barcelona és xulíssima i Madrid està bé. 

Una mica sense més?
No ho sé. A veure, a mi em va venir molt bé, però perquè hi ha més feina i més oportunitats. Barcelona sembla que està més de capa caiguda, ja que ha tingut un context polític també molt complicat. 

Molts artistes que volen començar la seva carrera marxen a Madrid. Per què no a Barcelona? 
Jo vaig viure a Barcelona sis mesos, però no em vaig menjar un colí. També cal dir que era molt vaga i molt nena, tenia 18 anys, i gairebé no hi havia món de la nit. Però em vaig mudar a Madrid perquè creia que hi hauria més oferta i efectivament. I a més, la gent de Barcelona té un altre caràcter. A Madrid totes són amigues i vas a una festa i coneixes dues productores, un grup de ball, una ministra. Clar jo aquí no imagino la Irene Montero prenent ketamina. 

Passant a les teves xarxes, sempre intentes reivindicar la senzillesa i la quotidianitat… 
Jo crec que moltes vegades se’ns en va el sant al cel i ens preocupem de coses que ens queden molt lluny i al final l’ordinari i el que està a peu de carrer és el que passa més desapercebut. El sentit comú és el menys comú de tots els sentits. I clar, en aquesta voràgine de l’hiperconsum, ser una mestressa de casa és el més revolucionari que existeix. Us semblo quotidiana?

No busques crear un contingut rebuscat o pretensiós...
Home, és que el que més odio és la pretensió. I "petardes" ja n'hi ha moltes.


“Crec que el més complicat és trobar una cosa innovadora i fresca, com un enciam Iceberg”


Vau veure l’altre dia els stories dels gots? 
Sí, boníssim! És que la gent no acaba d’aprofitar les xarxes socials. A mi m’encantaria veure la Dulceida fent un haul de la mateixa faldilla. Això seria el més graciós que podria fer algú. Aleshores vaig dir-me: “fes-ho tu!”. 15 gots iguals i fer-ne una review.

En aquesta línia, moltes vegades et mostres a tu mateixa sense filtres i fins i tot una mica ridícul. Per què creus que està tan mal considerat?
Això es deu en part perquè soc molt vaga i com la perfecció és inabastable ja directament passo de perseguir-la. A més és que és esgotador. Suficients problemes tenim com per a sobre intentar fer tot perfecte. Jo crec que és molt més divertit i anecdòtic -no en un sentit insubstancial sinó en termes teatrals i d’entreteniment- el conflicte i les coses que surten malament, que és quelcom que ningú mai reivindica. I a mi el conflicte sempre em sembla més entretingut i més substancial. I jo que soc la més pel·liculera de totes no hi ha res que m’agradi més que una bona narrativa. Així que a treure profit de les coses dolentes que ens passen. 

Creus que precisament aquesta actitud és la que t’ha catapultat a ser on ets?
Sí i jo crec que també és el que s’ha de tenir. I a més, ara amb tot el problema de l’atur juvenil i amb la típica de “busquem un dissenyador gràfic amb tres anys d’experiència”, jo vaig pensar: “vull fer quelcom estètic, però soc un quadre…” i vaig dir: “ja està, seré un quadre”. I per sort jo vaig néixer quan la cultura kitsch ja existia i podia ser un circ i dir que era trash i era contracultura i subversiu. Però si la gent no sap què estàs fent, no pot saber que ho estàs fent malament. Si vols ser trashy forever també és lícit.

I creus que es pot viure sent 'trashy forever'?
Allò mainstream dona molts més diners i més estabilitat. Però també trobo que s’ha de portar el trashy a les altes esferes i reivindicar-lo com una cosa complicada. Si fos tan fàcil com ser tonta i ser un desastre tothom estaria triomfant. Molta gent em diu: “quina vergonya que guanyi diners d’aquesta manera, si mai fa res i és absurda”. Doncs si és tan fàcil com ser absurda i no fer res doncs fes-ho tu. En comptes de tenir dues criatures i treure’t el carnet de conduir, ensenya el cony a un escenari i potser et funciona, però potser no. El talent no és només fer les coses bé. Ser una triomfadora en el desastre és molt complicat. 


“El talent no és només fer les coses bé, ser una triomfadora en el desastre és molt complicat” 


És que sembla que ara si vols triomfar t’has d’allunyar del mainstream
Jo crec que el més difícil ara és aconseguir oferir una proposta que surti d’allò estereotipat i sigui atrevida. Un univers ple de María Pombo i Laura Escanes, que per a mi són estupendes i per a mi ara són el vertader underground. Mira’t els hauls de la Dulceida, allò sí que és underground. Però sí, jo crec que el més complicat és trobar una cosa innovadora i fresca, com un enciam Iceberg. 

Fa poques setmanes que s’ha estrenat la versió espanyola de RuPaul Drag Race. Quina percepeció en tens?
Té punts molt positius i en té de negatius, però els negatius neixen de la percepció que es té d’aquest programa. No és l'epítom del travestisme ni del món drag, jo no hi entraria de cap de les maneres, perquè jo no pretenc encaixar en el model perfecte de drag queen. Però espero que serveixi per posar sobre la taula la labor de les drags i de les transformistes i també per saber que totes les que estem al marge d’aquesta estètica també som vàlides.

Recentment vas anunciar que participes en el doblatge d’una pel·lícula de Netflix, i participaràs a Masterchef Celebrity.
Estic molt emocionada, em sento com Carmen Maura en Mujeres al borde de un ataque de nervios. A més el personatge és ideal per mi. Estic molt emocionada per tot el que m’està passant, però soc molt poc expressiva perquè tinc arrels de Castella i Lleó. Soc conscient que de vegades soc el cupo de travestis que necessiten. No em sembla bé, però ja que estic en aquest paper intento tenir el discurs més responsable possible.

Et sents la icona travesti del moment, doncs?
Més que icona em sento la portaveu del govern de les travestis, com si fos la delegada de la classe. Com deia abans intento formar el meu discurs per ser una referent sana i intento representar-me a mi mateixa i als valors que jo considero adequats, i una gran majoria del públic que tinc coincideix amb mi, per això potser és una mica més fàcil. 

I t’aclapara? 
M’aclapara una mica, sí, perquè sé que hi ha gent molt vàlida amb la que he treballat i m’encantaria que elles tinguessin el mateix altaveu i oportunitats que estic tenint jo. També és veritat que jo soc molt egòlatra, per tant estic molt convençuda que tot el que dic té molt sentit. Potser dic ximpleries, però les dic amb molta convicció. 

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —