El futbol sovint es defineix com una passió que transcendeix la nostra capacitat racional. Mentre els focus il·luminen el terreny de joc i les càmeres segueixen atentament totes les jugades, l’emoció també es viu a les cabines de retransmissió. Malauradament, les veus que s’han convertit en la banda sonora original de tots els gols que ens venen a la memòria són exclusivament masculines. Per això en aquesta entrevista parlem amb una protagonista que ha lluitat molt fins arribar a fer-se un lloc en un món tan masculinitzat, com el del periodisme esportiu.

Sara Giménez (Girona, 1991) és periodista a Movistar i des de ben petita ja sentia una gran passió per l’esport i la comunicació. L’any passat va ser notícia: es va convertir en una de les primeres dones que va narrar un partit de futbol d’elit a la ràdio, el Girona-Espanyol de la temporada passada, que va acabar amb victòria dels blanc-i-blaus per 1-2. A més, també va formar part de les veus principals a l’hora de retransmetre el mundial de futbol de França del passat 2019, on es van proclamar guanyadores les nord-americanes liderades per Megan Rapinoe i Alex Morgan.

Com es vivia l’esport a casa teva?
L’esport des de sempre ha estat molt present a la meva família. El meu pare era entrenador de futbol i des de ben petita recordo acompanyar-lo als partits. A més, jo també soc una apassionada d’aquest món: vaig començar amb la gimnàstica rítmica i després em vaig decantar més pel bàsquet.

Per què et decantes pel periodisme esportiu com a sortida laboral, tenint en compte que primer vas estudiar Publicitat i Relacions Públiques?
Vaig fer Publicitat i Relacions Públiques perquè no em podia traslladar a Barcelona a estudiar. A Girona coneixia gent que, tot i que no havia fet Periodisme, havia pogut fer les pràctiques a mitjans de comunicació, i vaig pensar que era el camí que m’estava predestinat. Just l’últim any de Publicitat, vaig començar a aprofundir en Periodisme.

Vas angoixar-te quan vas acabar els estudis i tocava enfrontar-te al món laboral?
Sí, sobretot quan vaig acabar les pràctiques de la primera carrera, ja que vaig tenir una allau de dubtes existencials: “ara què faig?”, “amb qui puc contactar perquè em doni un cop de mà?”. Em sentia perduda, perquè no sabia cap a on dirigir-me. Vaig tenir la sort de poder fer una altra carrera i de poder aprendre més amb les pràctiques, que crec que han sigut la clau per entrar en un món tan difícil d’accedir-hi.

Quin consell donaries als joves que es troben en aquesta situació i que després d’intentar-ho no troben feina?
Es tracta d’una filosofia que encara avui dia aplico en el meu temps lliure: no deixar de fer coses. Sempre és important estar dins de la roda per demostrar la teva tasca com a professional. Un cop tens un peu a dins, pot començar a tenir contactes i aprendre d’altres col·legues. I això, a la llarga, fa que et tinguin en compte de cara a les substitucions, per exemple. Per tant, és fonamental tenir iniciativa i emprendre projectes que t’agradin, pels quals sentis devoció i en els quals puguis involucrar-te.

Ara estàs a la televisió, però vens també de fer ràdio. Què t’ha aportat cada mitjà?
Hi ha molta diferència entre un i l’altre, i crec que és positiu que sigui així. La ràdio t’obliga a ser molt més descriptiva, et fa tenir els sentiments a flor de pell, perquè t’involucres molt més en allò que estàs explicant a l’audiència. És meravellós transmetre una situació a través de la veu i que el públic es faci la seva pròpia imatge mental d’allò que no està veient. En canvi, a la televisió, has de ser el complement de les imatges que acompanyen el teu discurs. Ets com un protagonista secundari que no ha de molestar gaire i que ha d’aportar més riquesa a la narrativa audiovisual.

Els caps de setmana fas el peu de camp dels partits. Costa entrevistar futbolistes perquè et donin respostes que no siguin  monosil·làbiques? Com ho fas?
Els futbolistes acostumen a recórrer molt al tòpic, però el nostre gremi també ho fa. En general, als jugadors els costa parlar en antena, però ho entenc perfectament. A mi també em costaria respondre segons quina pregunta després de l’adrenalina d’haver disputat un partit, perquè aquestes entrevistes exigeixen una capacitat de reacció immediata. La situació canvia radicalment quan et dediques a fer el seguiment de l’actualitat d’un equip, ja que tens més contacte amb els jugadors i tot flueix amb menys tensió. Per evitar els monosíl·labs, acostumo a ser natural quan em comunico amb els jugadors i a mantenir-hi una relació distesa.

De les persones de l’òrbita del futbol d’elit amb qui has tingut contacte, qui t’ha sorprès més?
Pitu Aberlado, l’entrenador de l’Espanyol. És una persona bromista que, independentment de la situació de l’equip, sempre ha tingut un tracte molt proper amb mi, tant en antena com fora del focus de les càmeres, cosa que s’agraeix a l’hora de treballar. És l’entrenador amb qui més còmoda em sento parlant de futbol i entrevistant-lo.

I l’altra cara de la moneda, la persona que més t’ha decebut?
Doncs fa relativament poc vaig entrevistar per l’Espanyol-Atlètic de Madrid de la lliga Germán Burgos, el segon entrenador de l’equip matalasser. Ja m’havien advertit que no s’esplaiava gaire en les respostes i ja vaig endur-me preparades set preguntes. No obstant això, crec que és la persona a qui he fet l’entrevista més curta, perquè literalment em contestava amb monosíl·labs. Va ser una situació una mica complicada, perquè acabava de formular una pregunta i de seguida havia de fer-li’n una altra. No em donava gaire joc durant tot l’intent de conversa.

Tens por de quedar-te en blanc en alguna entrevista i no saber com avançar?
Sempre tinc nervis i estic preocupada. M’he de mirar les preguntes cinquanta mil vegades abans d’entrar en directe i la nit abans d’un partit encara em costa molt dormir. Crec que és bo que em passi, ja que em fa estar alerta per no equivocar-me. 

Vas ser una de les narradores principals del mundial de França de l’estiu passat. Amb perspectiva, com recordes l’experiència?
Sincerament, ho trobo una mica a faltar. Precisament, a aquesta tensió de què parlàvem abans se li va afegir un extra de pressió, tenint en compte que es tractava d’un mundial. Sento nostàlgia del moment en què m’havia de preparar el partit de l’endemà, de practicar i de tenir un repte tan immens com el que vaig tenir l’estiu passat. No obstant això, he de reconèixer que no tot van ser flors i violes. És a dir, patia moltíssim per no equivocar-me, però alhora gaudia molt de l’experiència. Sense cap mena de dubte, ho repetiria una i mil vegades.

Llavors, no descartem una Sara Giménez narradora?
[Rient.] Si depèn de Sara Giménez, no li direm adeu. Però no depèn d’ella. Confio que, si em mantinc a la roda, em pugui tornar a sorgir l’oportunitat i seguir aprenent com a professional.

Per què creus que el periodisme esportiu és un món tan masculinitzat?
Històricament, el món de l’esport sempre ha estat lligat a la societat i aquesta sempre ha sigut masclista. Els llocs de responsabilitat dins les empreses sempre els han ocupat homes: rarament podem veure alguna dona en un alt càrrec. En el vessant esportiu es repeteix exactament el mateix patró fins que la societat ha dit: “Fins aquí!”. Que un comportament sigui habitual no significa que sigui èticament correcte.

Has vist un canvi a les redaccions amb més protagonisme de les dones o creus que encara queda un llarg camí per recórrer?
Personalment, sí que hi he vist canvis. Hi ha hagut moltes dones que han fet un pas endavant. Jo mateixa, per exemple, aquesta temporada estic fent de tertuliana, cosa que l’any passat no m’hauria passat mai pel cap. No em veia en una taula plena d’homes parlant de futbol. El mundial ha reconduït la situació cap a bé i estic segura que temporada rere temporada seguirem veient més dones en un món que, erròniament, s’havia pressuposat que només pertanyia als homes.  

Després del boom del mundial, quines són les claus perquè el futbol femení s’intenti equiparar al masculí?
És difícil comparar-los, especialment, si ens centrem en la repercussió que té cadascun. Moltes jugadores de futbol confessen que no es volen comparar amb el masculí, sinó que volen rebre el que es mereixen. Al cap i a la fi, són treballadores que s’intenten guanyar la vida fent allò que més els agrada. Ja han fet un primer pas amb el conveni de futbol femení, que els ha costat moltíssim, per aconseguir millores en les condicions de treball, millores salarials, millors instal·lacions esportives, etc. És un peix que es mossega la cua: amb unes condicions laborals millors estic segura que rendiran millor i això farà que l’interès del futbol femení segueixi augmentant. D’aquesta manera es reduiran les injustícies a curt termini.