Seaspiracy és el nou documental de Netflix sobre la insostenibilitat de la indústria pesquera. No és d'estranyar que la productora aposti per temàtiques de sostenibilitat i medi ambient, com ja havia fet a Cowspiracy.

El documental està presentat sota la pell del director, Ali Tabrizi un enamorat del mar. Aquest comença des d'una posició de desconeixença sobre els perills de l'oceà i parteix des de la primera problemàtica que en té notícia, el plàstic, per investigar tot el que hi ha darrere dels oceans.

Exposa temes que, per molts de nosaltres, eren desconeguts fins aleshores. Sabíeu la importància que tenen els oceans en l'absorció de diòxid de carboni o la gran virtut dels esculls de coral? O també com la pesca accidental mata taurons, dofins i balenes o l'esclavitud en les marisqueries tailandeses? I de la corrupció de ONGs i el fals segell de sostenibilitat?

Es tracta d'un documental que va directe al gra, dinàmic i contundent. La informació és presentada en estadístiques i il·lustracions animades perquè sigui fàcil d'entendre. Si això li sumem la potència visual de les imatges que ens mostren realitats dures, i el bon muntatge audiovisual, ens trobem davant una peça audiovisual que ens impacta al cor i crea un missatge aterridor pels oceans.

Matança de balenes a les illes Faroe, Dinamarca

Una de les controvèrsies que ha generat és el fet de contenir dades errònies i desactualitzades. Un bon exemple d'això és la clara afirmació que "l'oceà estarà buit el 2048" que forma part d'un estudi del 2006 citat a un article de The New York Times, i l'autor principal dubta d'utilitzar els seus descobriments per arribar a aquesta conclusió avui dia. Per altra banda, esmenta que les xarxes de pesca suposen un 46% de la Gran Illa d'Escombraries del Pacífic i les palles de plàstic només representen un 0'03% del plàstic dels oceans. Ara bé, no fa èmfasi que el 80% del plàstic que acaba als oceans té origen continental segons Gregory i Ryan (1997).

A més, Tabrizi compta amb la presència de diversos testimonis per donar suport, verificar i contextualitzar l'argumentació. Des de científics de prestigi com la biòloga marina Sylvia Earle o el zoòleg i activista George Monbiot al balener Jens Mortan que sosté "prefereixo matar una sola balena que a 2.000 pollastres, que és la mateixa quantitat de carn"; passant per grans organitzacions conservacionistes com Oceana, Marine Stewardship Council (MSC) i Earth Island Institute (EII) que acusen el documental de falsejar i manipular les entrevistes.

El final no té una resposta tranquil·litzadora, és més aviat un cop sec i un crit potent cap a tota la humanitat mentre ens exposa cap on anem i quina és la manera de resoldre el problema. Tanmateix, el director acaba creant una certa reflexió forçada per autoimposar una consciència a l'espectador "deixar de menjar peix".

Seaspiracy és un documental molt necessari, però, malauradament, no deixa de ser una acció individual que cal que vagi acompanyada d'una acció col·lectiva i transformadora. És important obrir debat sobre problemàtiques de medi ambient i començar a emprendre una actitud proactiva pel futur del nostre planeta.