- entrevistes -
-
Per Ferran Segura Fernández
Publicat el 05 de juny 2023

“No m’agrada parlar d’inspiració, sinó d’investigació; agafar un interès i estirar aquell fil”. Un fil que ha portat Sebastià Portell a convertir-se en una de les figures més destacades de la literatura catalana actual. Des dels inicis de la seva carrera, ha estat reconegut amb diversos guardons, com el Premi Ciutat de Badalona de Teatre per Un torrent que era la mar i el Premi Time Out Barcelona al Creador de l’Any per la seva primera novel·la, El dia que va morir David Bowie. Més recentment, la seva darrera obra, Les altures, ha quedat entre les tres finalistes del Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any. Portell, a més, és el president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, entitat amb “l’objectiu d’agrupar tots els escriptors que escriuen en català i defensar els seus interessos”. Aquestes responsabilitats li han portat a ser un “escriptor d’hores robades”, que escriu quan pot i al que li agrada que “les idees vinguin” i que les històries se li “acostin”.

Aquest mes de març, Portell va publicar Paradisos Suportables (Viena Edicions), on explica les històries de diversos autors relacionats amb Mallorca, prenent com a punt de partida les seves cases a l’illa.

Què et va portar a escriure aquesta obra?
Aquesta obra va ser una proposta de Viena Edicions, un segell que treballa amb el concepte de clàssics, i que en aquest cas volia aproximar-se als clàssics escrits a Mallorca, però vistos d’una manera poc convencional, que és des dels espais on varen viure i escriure els seus autors.

A mi em va semblar un projecte generós i engrescador, ja que a Paradisos Suportables apareixen les cases d’alguns dels meus escriptors preferits, que són llocs amb els quals he establit un vincle. Aquest llibre preten respondre a la pregunta sobre de quina manera els espais que habitem els creadors condicionen el que creem. També, vol ser una finestra oberta cap al procés de creació i els recorreguts vitals de set escriptors a través del més immediat que tenien, que era la seva casa, el seu lloc al món.

De l’actualitat, anem als inicis de tot plegat. Com vas començar a escriure?
He escrit des que me’n van ensenyar. De molt petit, m’encantava fer teatre amb les meves companyes de classe i, moltes vegades, representàvem textos que creàvem nosaltres. No és que un dia em proposés ser escriptor, sinó que aquesta afinitat amb la literatura, aquest interès, m’ha portat a escriure i publicar.

Quan et va adonar que t’hi podies dedicar professionalment?
Ha estat un procés molt progressiu. Vaig publicar el meu primer llibre als 19 anys perquè va quedar finalista d’un premi, i vaig pensar: “Que afortunat, m’han publicat!”. El cas és que, naturalment, vaig continuar escrivint. Amb els anys, a mesura que vaig començar a publicar narrativa, vaig entendre que podria dedicar-m’hi, però tampoc és que ho perseguís, sinó que em va venir donat. I un dia em vaig adonar que, entre l’escriptura i les feines vinculades a aquesta, guanyava un sou.

És difícil dedicar-se professionalment a escriure? Hi ha mitjans?
És un àmbit complicat. Jo he tingut la sort que no ho he buscat i en puc viure, però el darrer estudi de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) revela que només un 15 % dels escriptors poden dedicar-se exclusivament a la literatura. Hi ha eines per a la professionalització, com ajuts públics, i feines vinculades que ajuden a poder viure’n. Per tant, pensa que si algú està molt al cas dels ajuts i té una actitud proactiva amb allò que proposa, sí que aconseguirà dedicar-s’hi.

Què és el que t'impulsa a escriure?
El que m’ha impulsat a escriure en diferents moments de la meva vida han estat coses distintes, però penso que n’hi ha una que és comuna, que és la voluntat de respondre. Si escric és perquè m’encanta llegir. I als llibres que llegeixo els vull donar resposta, ja sigui per donar-los suport, per matisar-los, per contradir-los... El meu posicionament literari és escriure per formar part d’una conversa cultural. He format part de la conversa sobre els feminismes, sobre la qüestió LGTB, sobre com interpretam el llegat artístic català, escrivint sobre Ismael Smith, un pintor oblidat...

Podríem dir, llavors, que la teva font d’inspiració principal són els llibres?
No només, també allò que he viscut. Les altures mateix, el meu últim llibre, parteix d’una vivència pròpia que és anar a una exposició i conèixer un artista al·lucinant.


"Als llibres que llegeixo els vull donar resposta, ja sigui per donar-los suport, per matisar-los, per contradir-los... El meu posicionament literari és escriure per formar part d’una conversa cultural"


Has estat l’editor d’Amors sense casa, “la primera antologia de poesia LGTBQ catalana”, i també has parlat a les seves obres sobre gènere, sobre temàtica LGTBI… T'agrada la idea de ser un referent de la literatura LGTBI catalana?
No ho sé, perquè ser un referent implica responsabilitat. Jo tinc un compromís social amb determinats temes: amb la llengua, amb construir un món més respectuós i progressista... Però el que faig són llibres. Per tant, si algú hi troba altres maneres de viure, n’estaré molt content, però no penso que la meva funció sigui purament la de ser un referent. Ni ho persegueixo ni m’agrada pensar-hi gaire. Perquè, si penso en aquesta responsabilitat, potser canviaria parts del meu discurs, i no ho vull.

El passat gener vas quedar entre els tres finalistes del Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any per Les altures. Anteriorment, has estat premiat en diverses ocasions. Quina importància tenen per a tu els reconeixements?
Per a mi un reconeixement és un regal, no és res que persegueixi. Ara, de fet, com a president de l’AELC, no em puc presentar a premis, sinó que només em poden premiar els reconeixements a obra publicada, com l’Òmnium. Però quan m’hi podia presentar, sobretot quan començava, ho feia per aconseguir certa notorietat i poder publicar amb certes editorials, perquè al principi no totes les portes estan obertes...

A Les altures, relates la vida i obra d’Ismael Smith, figura queer referent de l’art català de principis de segle XX. Per què vas decidir explicar la història d’aquest artista en una novel·la?
Primer, perquè hi havia prou informació sobre ell. I segon, perquè és una figura que me va crear aquella curiositat i entusiasme inicials de dir: “Ostres, com pot ser que no el conegués?”; això que passa amb molts artistes catalans que no coneixem pel menysteniment que hem viscut massa anys com a cultura. Així que vaig pensar que igual que a mi m’havia entusiasmat, potser a algú també li podia interessar. A més, Smith em permetia parlar de temes que m’interessen: més enllà del gènere i la sexualitat, de la creació, de l’èxit i el fracàs… de coses d’ara des de la ficció i el passat.


"Quan començava a publicar i em definien com a promesa, a mi em molestava, perquè pensava: "Que no té el seu propi pes aquest llibre? Voleu fer el favor de llegir en comptes de fer societat?""


Ismael Smith va ser un incomprès en la seva època, enaltit els primers anys i poc després bandejat pel mateix món artístic que l’havia portat fins a les altures que donen nom a la novel·la. Quina va ser la causa de la seva carrera frustrada?
La seva caiguda segurament es va deure a diferents motius. En primer lloc, la seva figura personal, que era incòmode, ja que vivia de manera molt oberta un gènere i sexualitat dissidents. I, en segon lloc, el seu art, que atacava les estructures de l’Església, de la família, de la parella… Per tant, no era un art complaent, sinó fosc, pessimista i decadent, que avui ens encanta, però que costava d’assimilar a l’època.

Smith, amb 17 anys, és definit com a promesa de l’art català, i la seva mare s’amoïna perquè “una promesa és també un pes feixuc damunt l’esquena”. A tu t’han qualificat de promesa molts cops. Has sentit mai aquest pes?
La veritat és que no perquè el meu plantejament és el contrari a aquesta idea. Quan començava a publicar i em definien com a promesa, a mi em molestava, perquè pensava: “Que no té el seu propi pes aquest llibre? Voleu fer el favor de llegir en comptes de fer societat?”. Masses vegades aquesta afirmació venia de prejudicis com: “Ets una persona jove i, per tant, ets una promesa”. Això diu molt de sa precarietat a què està abocat el periodisme del país, perquè si no tens condicions laborals dignes per llegir amb el temps i la dedicació que calen per fer periodisme literari en profunditat, faràs servir tòpics, i el de la promesa n’és un dels típics.

Per a Smith, la mort del pare és un punt d'inflexió que marca el seu art. Has viscut algun moment personal que hagi afectat la teva obra directament?
La veritat és que no. Més que d’un moment, li parlaria d’una manera d’estar al món. D’alguna manera, jo sempre m’he sentit molt diferent, no en un sentit victimista, ans al contrari; hi he trobat un cert orgull. M’he sentit així perquè la meva vivència de gènere i sexual ha estat diferent, perquè el meu cos en determinats moments no ha estat normatiu, perquè tinc una sensibilitat diferent a la de moltes persones… Això sí que ha condicionat la meva manera d’escriure i el que dic.

El personatge del pintor Néstor, referint-se a ser gai a principis del segle XX, diu: “A la gent no li molesta que anem amb homes, el que els molesta és que els ho diguem”. Creus que aquesta afirmació encara té alguna vigència?
I tant! Els codis han canviat i hi ha més tolerància cap a gais, lesbianes i trans. Però en el cas de les persones trans s’està posant en dubte la seva existència, cosa que semblava que havíem superat. Per tant, encara opera la norma de “fes el que vulguis, però no ho diguis gaire i no em molestis”. A més, a bisexuals i lesbianes encara els costa ser visibles. En algunes coses hem avançat, però en d’altres seguim igual.


"Qui té el poder sempre s’ocupa de marcar allò que l’intenta canviar"


Smith era partidari de “l’art per l’art” i rebutja la idea que aquest hagi de ser moral. Creus que l’art ha de perseguir un objectiu social, polític o moral?
Per a mi no s’ha de supeditar a cap objectiu social o moral, però és paradoxal perquè alhora no en pot fugir. Qualsevol cosa que diguis i posis dins un llibre esdevé un acte polític, i també allò que calles. El que em preocupa és que no marcam com a polítics els llibres conservadors. Molts cops, un llibre que parla de la vivència de les dones és etiquetat com a feminista. Però, per què quan una novel·la explica tot des d’un punt de vista masculí i amb una ideologia vinculada al masclisme, no parlem d’un llibre masclista? Qui té el poder sempre s’ocupa de marcar allò que l’intenta canviar. M’interessaria començar a parlar d’aquestes obres com a tals; demanar explicacions a les persones que parlen sobre sexualitat i s’obliden del ventall amplíssim i conegudíssim que hi ha, a la gent que exclou identitats racials, nacionals o de gènere a les seves obres... Per què fan això? Això no és neutre. L’art és polític, sempre ho és.

Per acabar, què podem esperar els lectors de tu en el futur?
Jo preferiria que no esperassin res, que es deixassin sorprendre i rebessin les meves obres com ho han fet fins ara. No soc un escriptor de masses, però tinc la fortuna de trobar algú a l’altra banda, que és molt generós i que fa amb mi allò que jo vull fer amb els llibres: respondre, moure conversa. Això per a mi és un tresor immens.

— El més vist —
- Etiquetes -
- Comentaris -
— El més vist —