Se’t parteix el cor en dos. Serà el nostre secret, dirigida per Daniela Feixas, és un fort xoc de realitat. Un crit d’atenció respecte del terrible problema sistèmic que patim (i que a la vegada permetem) com a societat: els abusos a menors. Perquè, tal com expliquen a l’obra, un de cada cinc infants en pateix. I, en contrapartida, un de cada cinc adults és un abusador en potència. Unes dades que esgarrifen a qualsevol que les sent, però que no ens poden fer oblidar el més important: que darrere les xifres hi ha persones, hi ha nens. 

L’Escenari Joan Brossa, al cor del Born, acull el muntatge testimonial entre les parets de la Sala Palau i Fabre, un espai polivalent, petit i acollidor, ideal per tractar temes tan sensibles i dolorosos com els abusos a menors. Amb un públic tan reduït i pròxim als actors, establir un vincle ràpid i fort entre l’escena i l’espectador no es va fer gens complicat.

Les dures paraules dels testimonis t’embolcallaven de seguida i et feien entrar dins el seu món, les seves vivències i els seus traumes. A través de l’escenografia i el vestuari d’Anna Tantull, se’ns presentaven els elements justos i necessaris perquè es desenvolupés l’acció. La sobrietat de l’espai permetia ressaltar les fantàstiques i punyents interpretacions de Marta Montiel i Elies Barberà, on cada moviment, cada petit gest, com seure’s o aixecar-se d’una cadira, transmetia dolor, por o trasbals.  

Teatre verbatim

En contraposició a l’escenografia, l’espai sonor i la il·luminació de Lluís Robirola era més agressiva i colpidora, els focus vermells reflectien l’interior dels personatges, el seu patiment. De tant en tant, la guitarra d’Èric Serrano omplia la sala de música, i la seva fina veu ens traslladava directament a les paraules dels infants, de les víctimes i alhora dels supervivents d’uns actes terriblement traumàtics.

I és que l’obra deixa parlar els veritables protagonistes, les persones que han patit abusos i que, en aquest cas, ho han pogut explicar. D’això es tracta el teatre verbatim, que en llatí significa reproduir o citar paraula per paraula. Una variant del teatre documental que es basa en testimonis reals per articular la trama de l’espectacle. Hi ha vegades que no cal adornar o canviar els fets, la veritat ja ho pot tot. 

El format verbatim no és gens desconegut per Marta Montiel i Elies Barberà. Ans el contrari, tots dos ja han fet altres muntatges d’aquest estil. Fa dos anys, Montiel va proposar de tractar el suïcidi juvenil, la primera causa de mort entre els joves a Catalunya, i ho va fer amb l’obra No m’oblideu mai. Parlar de temes que incomoden la societat, i que són també ignorats per molta gent, els permet trencar la barrera i portar el problema dalt l’escenari, i d’allà, les persones. Crear debat i trencar el tabú sobre el suïcidi o sobre els abusos sexuals és un primer pas imprescindible si volem avançar com a societat.  

A Serà el nostre secret, les víctimes i supervivents ho són tot. Marta Montiel, Elies Barberà i Èric Serrano encarnen un reguitzell de testimonis que cobren vida a través dels seus cossos i les seves veus, i de la varietat d’accents i dialectes que ens transmeten. Les acurades interpretacions arriben fins al més mínim detall i reprodueixen les paraules i els moviments exactes de cada un dels testimonis entrevistats, barbarismes i canvis de llengua en un mateix discurs inclosos, un fet que potencia la seva riquesa i fidelitat. 

No em podia creure el que veia i sentia. Com és possible que pares, avis, àvies o tiets siguin capaços de fer tant de mal i causar tant de patiment als seus nens? Quan la seva tasca principal és protegir-los de tot, fer-los feliços. I és que els abusadors tenen, la gran majoria de vegades, relacions properes i estretes amb les víctimes: en són familiars directes. Per això els és tan senzill abusar, perquè ho poden convertir en el seu secret.

També em pregunto com són capaces les administracions, la policia, els serveis socials, els psicòlegs, etc. de ser tan incompetents? Tal com relaten els testimonis de l’obra, la majoria d’ells es van trobar sols, sense ningú que els recolzés, ningú havia estat capaç de detectar el que els passava, tothom els havia donat l’esquena. 

Situacions i testimonis punyents, vides d’infants que s’han fet grans, d’adults que han tirat endavant, així com han pogut. Persones que han hagut de viure amb aquest secret durant tant de temps, que l’ànima i el cor se’ls ha esquinçat. Conèixer les seves experiències ens ha de servir, a tots, per aturar-ho. I a vegades és tan senzill com estar alerta, preguntar més, i fer bé la nostra feina.