“La majoria de segones onades en pandèmies per infeccions respiratòries agudes han tingut una intensitat més gran”, afirma Adrian Aginagalde, investigador del Museu Basc d'Història de la Medicina. L’investigador, en declaracions al Diari de Barcelona, posa d’exemple tant la grip rusa de 1889 com la grip espanyola de 1918.

I encara més: Aginagalde assegura que “tant en morts com en prolongació en el temps, les segones onades de les grips del segle XIX també van ser més acusades”. I fruit del desconeixement en matèria de salut, “en molts casos es va afrontar la segona onada com si fos la primera vegada”.

Salvador Macip, científic, metge i investigador de la Universitat de Leicester i la UOC, matisa aquestes afirmacions i és del parer que no hi ha cap paràmetre permeti predir quin serà el pic fort: “no hi ha cap garantia que una de les onades hagi de ser més forta que una altra”. De fet, l’investigador apunta que els tipus de contagis “seran similars en les diferents onades”. El que sí que es pot aprendre de les anteriors pandèmies de grip és que els rebrots existeixen.

Retrovisor en marxa: el segle XX va tenir tres grans epidèmies de grip. A part de la grip espanyola, cal destacar la grip asiàtica de 1957 i la grip de Hong Kong de 1968. Què podem aprendre de les seves segones onades?

La grip espanyola: la gran segona onada

La grip espanyola es va estendre per tot el món en molt poc temps i és la pandèmia més mortal de tota la història. "La seva incidència va baixar a l'estiu i va retornar ferotgement al setembre i octubre, causant 50 milions de morts durant la segona onada” deia Ranieri Guerra, sotsdirector general de l’OMS buscant una comparació entre la grip espanyola amb la Covid, ja al juny.

El 75 % dels 50 milions defuncions es van produir a la segona onada de la pandèmia, entre setembre i novembre de 1918

​​​​​L’epidemiòleg Antoni Trilla estima que a l’estat espanyol van morir 169.000 persones, però sumant-hi morts indirectes en serien 260.000. El 75 % de les defuncions es van produir a la segona onada de la pandèmia, entre setembre i novembre de 1918. Una de les raons de la major virulència de la segona onada, explica Aginagalde, és que el fenomen va començar “amb el peu canviat”, és a dir, seguint patrons atípics fora de l’estacionalitat normal de la grip. L’investigador apunta que tant a la grip del 2009 com amb l’actual coronavirus també ha passat. Com que la mutació va passar a l’estiu, la primera onada no va tenir els factors agreujants de l’hivern, però va servir per expandir el virus i que quan arribes l'hivern fos més mortal.

La grip asiàtica: tantes morts com el coronavirus

La grip asiàtica va matar un milió de persones en dos anys a tot el món i 10.000 a l’Estat espanyol. La pandèmia va començar al febrer de 1957 al sud est de la Xina. A l’estiu va arribar als EUA i Europa. Un terç de la població de l’Estat espanyol es va contagiar. Els antibiòtics i la ràpida creació de vacunes van fer que l’epidèmia no arribés als nivells de la de 1918. A finals de 1957 es van subministrar 34 milions de vacunes, però moltes d’altres no es van arribar a aplicar, per que ja havia desaparegut.

Aquesta grip va afectar primer els nens, joves i adolescents, coincidint amb la tornada a l’escola, amb un gran pic a l’octubre del 1957. Però la segona onada va afectar sobretot els adults, entre gener i febrer de 1958, explica Santiago Grisolía al llibre La gripe aviaria: un reto de salud pública. Va tenir una baixa mortalitat però una ràpida expansió que “va afectar negativament l’economia”.

L’any 1958 la premsa a França no en fa massa cas, “la segona onada de grip asiàtica estava prevista, era benigna i no preocupava”, explica Claudia Contente, historiadora de la UPF. Tot i això, dos anys després se li atribueix, a una nova onada, 30.000 morts. Tot i això, és difícil distingir les morts de la primera i la segona onada per causa de la falta de dades.

Grip asiàtica de 1957 (Flickr)

La Grip de Hong Kong en mig del revolucionat 1969

La Grip de Hong Kong va durar del 1968 al 1970 i va tenir una mortalitat similar a la de la grip asiàtica: un milió de persones a tot el món, 8.500 a l’Estat espanyol. Es van evitar moltes morts gràcies als antibiòtics, segons Alfonso Alonso, especialista en medicina preventiva i salut pública. Aquesta grip va ser portada d’Orient als EUA pels militars destinats a Vietnam que tornaven a casa. I dels EUA va arribar a Europa. Una imatge: a Berlín es van haver d’emmagatzemar cadàvers als túnels del metro.

Alonso explica que les variacions més grans de les grips són les causants de les pandèmies, perquè “la immunitat de la població és més baixa com més diferent és el virus”. En la primera onada, la magnitud de l’epidèmia a Europa i Àsia va ser més suau que als EUA perquè aquests dos continents tenien més immunitat. Aquesta immunitat venia “de la major afectació de l’anterior grip asiàtica”.

Però el que va ser bo en la primera onada, va ser dolent en la segona onada: Europa va patir més, “degut a una variació en el virus que l’havia fet més virulent” i la població ja no estava tant immunitzada. Fa uns dies es va fer públic un estudi sobre una mutació del coronavirus produïda a Aragó i Lleida, en l'entorn dels temporers, que seria el majoritari de la segona onada europea. A dia d'avui encara no es pot assegurar que aquesta variant sigui més virulenta.

El tractament d’aquest cas als mitjans també té ressonàncies amb la pandèmia actual, ja que se la va anomenar “grip de Mao”"

En la segona onada de la grip de Hong Kong s’hi va observar un “número de reproducció”, la R que ara és tant familiar, molt superior a la primera onada, que va arribar al 3,58. Poc a veure amb el cas de la covid: Catalunya va arribar al març a una R de 5.

Mentre que en aquella època els casos de grip a l’Estat rondaven els 600.000, l’any 1968 en van haver 1,2 milions i al següent any, més de 2,4 milions. La segona onada, molt més potent que la primera, també va començar amb l’arribada del fred, en aquell cas al novembre. Es calcula que hi va haver un total de quatre onades. Sobretot van morir persones majors de 65 anys, segons el Centre pel Control i Prevenció de Malalties d’Espanya. El virus d’aquesta grip segueix circulant “a nivell mundial com un virus de la influenza A estacional”.

El tractament d’aquest cas als mitjans també té ressonàncies amb la pandèmia actual, ja que se la va anomenar “grip de Mao”, per la rivalitat entre Orient i Occident. Tot i això, no va tenir una atenció especial als mitjans, degut a la situació política del món, amb la carrera espacial, les guerres a Orient i el maig del 68.

L’investigador Adrian Aginagalde avisa, però, que les grips del 1957 i 1968 “tenen característiques particulars i no serveixen per establir un marc d’actuació general”, ja que totes dues van tenir un “final abrupte” i es van produir en un context social “molt determinat”. Tot i això, l’actual coronavirus, afegeix Alonso, sembla que tingui “cert caràcter estacional” i en aquest sentit pot assemblar-se a la grip.

Un món interconnectat

Aginagalde relaciona clarament l'augment del transport que interconnecta el món amb la possibilitat de grans pandèmies gràcies al “curt període d'incubació i de transmissibilitat”. Explica que el virus necessita “velocitats de moviment molt altes”.

Si anem més enrere en el temps, la primera gran pandèmia de grip de 1547 va ser possible gràcies al transport marítim. Amb la grip russa de 1889, els mitjans de transport globals,ferrocarril i el vaixell, tenen un gran paper: és la primera "pandèmia modernitzada". L’investigador conclou que amb l’actual Covid, “el virus pot circular amb molta més facilitat, no necessita que sigui reintroduït pel cicle estacional”, ja que aquest fenomen succeeix per si sol, pel propi moviment de la gent.