Tècnics teatre
Per Alba Vilamala i Sara Oliver
Publicat el 04 de febrer 2021

Per portar a terme un espectacle, hi ha moltes persones que s’encarreguen de funcions imprescindibles: la il·luminació, l’escenografia, el so i les músiques, el vestuari, el maquillatge, l’acomodament dels espectadors, etc. Una llarga llista de feines que no es veuen, però sense les quals les funcions no es podrien tirar endavant.

Per fer aquestes tasques, els teatres barcelonins tenen uns equips tècnics fixes que en algunes ocasions es complementen amb professionals externs. En el cas dels dos teatres públics de Barcelona, el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Lliure, els equips tècnics estan formats majoritàriament per homes.

Laura Gutiérrez, secretària acadèmica de l’Escola Superior de Tècniques de les Arts de l'Espectacle (ESTAE) i professora de luminotècnia a la mateixa institució, afirma que “el baix nombre de tècniques que hi ha en el món professional de l’espectacle en viu es correspon amb el que veiem a l’ESTAE: podríem dir que cada vegada hi ha més dones, però no arribem a més d’un terç del que seria el total”.

Gutiérrez creu que això es deu a una barrera de gènere, ja que “els interessos que es creen a les nenes des de petites no són els mateixos que els dels nens, perquè mentre ells juguen a construir i amb màquines, elles ho fan amb nines, i això fa que com a norma general als homes els interessi més el tema industrial i a les dones les feines de cura de persones”.

Aquests rols de gènere que imposa la societat es veuen reflectits en les funcions que fan les tècniques als teatres públics de Barcelona: el 100% de les integrants de la secció de sastreria són dones, mentre que no arriben a ser ni la meitat en cap dels departaments tecnològics.

Si ens fixem en els equips tècnics de cada espectacle de la temporada 2019-2020 dels teatres analitzats —TNC, Teatre Lliure, La Villarroel, Teatre Goya i Sala Beckett—, en què s'incorporen els professionals externs, la tònica és la mateixa: en cap de les programacions s’arriba al 50% de tècniques —elèctriques, maquinistes o encarregades del so i els audiovisuals— darrere l’escenari.

L’apunt històric

El teatre és un art amb molta història i, des que a l’antiga Grècia es van començar a fer les primeres representacions, hi ha hagut molts canvis en tots els aspectes relacionats amb el món de l’espectacle. En l’àmbit dels tècnics, el carregament de pesos sempre ha format part de la feina dels tramoies, il·luminadors, maquinistes i tècnics de so, cosa que requereix unes determinades condicions físiques dels professionals.

Les tècniques, però, no creuen que això sigui excusa per justificar l’absència de dones en aquest món: “per ser tècnica no has de ser una persona molt fibrada ni tenir molt muscle, el que importa és que els muscles estiguin adaptats, i això amb una  mica d’exercici i una mica d’esforç ho pots aconseguir, siguis un home o siguis una dona”, afirma Marta Folch, tècnica d’audiovisuals al Teatre Lliure.

A més, la tecnologia implementada als escenaris ha canviat molt la feina tècnica si la comparem amb els seus inicis. Per posar un exemple, actualment al Teatre del Liceu i al Teatre de Girona totes les barres de l’escenari són motoritzades i hi ha un maquinista en exclusiva que s’encarrega de la controladora.

Mònica Campos, directora executiva del TNC, considera que “la força física que es necessitava abans ja no és imprescindible ara, perquè amb les màquines tot és més digital i més fàcil”, mentre que Ganecha Gil, tècnica d’il·luminació, posa en valor el treball en equip: “hem deixat enrere la cosa aquesta de 'jo ho faig encara que no pugui', que era molt masculí i antic, i ara, si hem de manipular alguna cosa entre dos ho fem, i si hem de fer servir un transpalet també”.

Laura Gutiérrez i Ganecha Gil coincideixen en la importància de l’evolució de la llei de riscos laborals. “La tecnologia ha millorat les tasques que abans eren més lentes, però per les maquinistes que jo conec el tema de manipular pesos és una cosa secundària, i si no es pot sola es fa entre dos”, afirma Gil, mentre que Gutiérrez afegeix que “la tecnologia ha ajudat a facilitar la feina, però el canvi de mentalitat radical que hi ha hagut envers la prevenció de riscos laborals ha fet que es trenqués la barrera física, i ara hi ha moltes més interessades”.

El perfil

La Ganecha Gil és tècnica d’il·luminació des de fa 20 anys, però en la segona meitat de la seva carrera professional ha combinat aquest ofici amb el disseny d’il·luminació i la producció tècnica d’espectacles, per “tenir més feina, però també perquè m’agrada la possibilitat de variar”. Gil va començar estudiant fotografia però va acabar decantant-se pel curs de formació de tècnics, on era l’única noia de la seva promoció en una classe de 15.

La seva feina l’apassiona i li provoca molta felicitat: “M’agrada el muntatge, crear des de zero, pensar que muntes alguna cosa i que després la gent pot entrar... fer feliç al públic és una de les coses que més m'omple”.

En el món dels audiovisuals trobem Marta Folch, que s’hi dedica des de fa 25 anys i actualment treballa en l’equip tècnic del Teatre Lliure. Tot i que va començar en el món de la ràdio, explica que “de seguida em vaig enganxar al teatre i la música, m’apassionava el món del so, i vaig estudiar imatge i so”.

Folch reconeix que ara hi ha moltes més tècniques que abans, cosa que enriqueix molt la professió, però recalca que amb el pas dels anys no tot ha evolucionat positivament: “Antigament ens tractaven millor i ens respectaven més que ara. De vegades em sento com si hagués de tornar a demostrar tot el que he estat demostrant aquests anys, però no el doble, sinó el triple o el quàdruple, perquè hi ha gent, sobretot homes d’entre 30 i 40 anys, que no ens tracten bé”.

Marta García es dedica a fer gires amb companyies de dansa i teatre com a tècnica de llum i de so, i considera que les condicions físiques afecten relativament la seva professió: “de vegades tinc la sensació que els homes, pel fet de ser-ho, creuen que poden més que nosaltres, però jo soc bastant alta i no entenc en quin cap cap que un home, que fa la meitat del que faig jo, ha de poder més”.

A més, afirma que a les noies se’ls reserven algunes feines concretes dins el món del teatre, com ara la regidoria, perquè “sembla que està més acceptat que les dones sabem organitzar les coses, som endreçadetes, i llavors podem fer aquestes tasques”.

Per lluitar contra aquestes imposicions socials i defensar-se dels comentaris masclistes que han d’aguantar, García explica que algunes tècniques de Barcelona s’han unit: “el fet de començar a parlar entre nosaltres i donar visibilitat ha provocat canvis en els companys de professió”, assegura.

Ganecha Gil, Marta Folch i Marta García són tres dones diferents, tres tècniques independents que es dediquen a una professió que totes tres consideren “masculinitzada”. Però dia a dia lluiten contra els masclismes que es troben i poc a poc, juntament amb moltes altres, batallen per aconseguir que el món tècnic de l’espectacle elimini els prejudicis i accepti tothom per igual.

El valor

“El tècnic és la persona que fa possible que l’espectacle funcioni i surti bé, però és l’últim mico, l’última rampoina dins el sector, i si la gent que s’hi dedica no ho assumeix pot arribar a passar-ho malament”, sentencia Marta Folch.

Les seves companyes Ganecha Gil i Marta García coincideixen amb ella en aquest sentit: “Jo crec que molta gent no s’adona que estem allà darrere”, lamenta García, i afegeix “la nostra feina és que no es noti que som allà, però crec que de vegades ho fem tan bé que ens tornem directament invisibles i la gent es pensa que les coses es munten soles”.

Gil és, en part, més optimista respecte al valor que es dona als coneguts com dones i homes de negre: “Dins del gremi, la nostra feina sí que es valora i es respecta, perquè directors, actors, dramaturgs… saben la importància que té perquè l’obra funcioni, s’encengui el llum, soni el so, baixi el teló…”.

Tot i això, coincideix amb les seves companyes pel que fa a l’opinió que té la gent de fora del món del teatre sobre la seva professió, i creu que “s’hauria de promocionar perquè la gent ho vulgui estudiar i perquè el teatre continuï, perquè això és l’important en una societat sana, que hi hagi teatre”.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —