Les seus construïdes per als Jocs de Tòquio deixen factures multimilionàries i interrogants sobre la seva futura utilitat en una ciutat que ja comptava amb instal·lacions de classe mundial, després d'haver acollit competicions amb les graderies buides.

Tòquio 2020 va tenir la mala sort de veure's colpejat per la pandèmia, la qual cosa va obligar a trastocar els plans inicials en quant a dates i ús de les seves seus. I va disparar el pressupost fins als 15.400 milions de dòlars (uns 12.950 milions d'euros) a causa dels costos del retard i a les mesures anti-Covid-19.

Però abans que esclatés la pandèmia, ja va haver-hi debat al Japó sobre si era realment necessari aixecar estadis faraònics al preu que això comporta, i en una ciutat que havia promès uns Jocs econòmics i compactes, però que van camí a convertir-se en els més cars de la història.

L'Estadi Olímpic, a l'espera de ser privatitzat

El nou Estadi Olímpic de Tòquio va ser acabat a finals del 2019, i segons consta en el pla del Govern de Tòquio i de l'organització, serà privatitzat després dels Jocs per a treure-li rendiment econòmic acollint competicions esportives o concerts.

El coliseu és propietat en aquests moments del consorci Japan Sports Council, conformat per diferents ens públics nipons, i estava previst que els seus drets d'explotació sortissin a subhasta i passessin a les mans d'una empresa a la tardor del 2020, plans que van quedar posposats amb el retard dels Jocs.

La idea era que l'estadi, amb capacitat per a 60.000 persones, fos renovat després de l'estiu per a augmentar el seu aforament fins a un màxim de 80.000 espectadors i que quedés disponible per al seu ús comercial des de 2022.

Però amb el retard d'un any dels Jocs aquest pla va quedar en l'aire, amb la consegüent pèrdua d'ingressos previstos per a les arques públiques més el cost afegit que suposa mantenir l'estadi fins que pugui completar-se la seva privatització.

La principal seu dels JJOO de Tòquio ha costat 156.900 milions de iens (1.310 milions d'euros/1.410 milions de dòlars), i el seu manteniment ascendeix a 2.400 milions de iens anuals (20 milions d'euros/21 milions de dòlars) que hauran de ser assumits pels organitzadors.

El seu potencial per a albergar esdeveniments esportius o culturals multitudinaris a ple aforament també és una incògnita en l'actual context de restriccions sobre aquesta mena d'actes a causa de la pandèmia, i després d'haver acollit les competicions dels Jocs i les cerimònies d'obertura i tancament a porta tancada.

Més instal·lacions per a Tòquio

Un altre dels nous estadis més icònics construïts per a Tòquio 2020 és el Ariake Sorra, seu del voleibol i del bàsquet en cadira de rodes, i que després dels Jocs serà usat com a centre esportiu i cultural amb capacitat per a 15.000 espectadors. El Centre de Gimnàstica de Ariake, també situat en la zona de la badia de Tòquio, serà reconvertit en un auditori per a concerts i altres esdeveniments amb 12.000 seients.

Les illes artificials a la badia són la zona de la capital que més ha canviat a causa dels Jocs, que deixaran altres instal·lacions per al seu ús públic com els parcs de skate a més d'una enorme explosió immobiliària, amb la construcció de nous complexos d'habitatges com els que s'han emprat com a residència dels atletes en la Vila Olímpica.

En la mateixa àrea se situa el Centre Aquàtic de Tòquio, seu que acollirà competicions de natació domèstiques i internacionals després dels Jocs i equipada amb 15.000 seients, que seran reduïts a 5.000 després de la cita olímpica. El centre compta amb dues piscines olímpiques i una altra de salts i també estarà disponible per al seu ús pels ciutadans.

A uns 300 metres de l'imponent nou edifici se situa un altre complex de natació de categoria mundial, el de Tatsumi, que ha servit de seu del waterpolo durant els Jocs i que també compta amb dues piscines de 50 metres i una de salts.

La pandèmia esguerra els plans

Els amfitrions van contemplar emprar-ho com a seu de tots els esports aquàtics durant Tòquio 2020 però ho van descartar pel fet que no comptava amb suficient aforament, i van decidir gastar 56.700 milions de iens (437 milions d'euros/514 milions de dòlars) per a aixecar un nou centre que al final va acollir les competicions amb graderies buides.

I és que d'haver sabut que s'aveïnava la pandèmia, els amfitrions podrien haver-se estalviat aquests costos monumentals que al final recauran sobre la butxaca dels contribuents, i haver emprat més seus de les anomenades "zona de l'herència" dels Jocs de Tòquio de 1964.

Entre elles es troben el Gimnàs Metropolità de Tòquio o l'Estadi Nacional de Yoyogi, instal·lacions que han albergat competicions olímpiques com l'handbol o el tennis de taula, i que es troben en perfecte estat després d'haver estat renovades i formen part de l'àmplia oferta de centres esportius d'accés públic de la qual ja gaudien els toquiotes abans d'aquests Jocs.