Ser la bateria d’un grup de música sempre és quelcom complicat. Ets aquella amiga que fa gràcia, que "mola molt", que és imprescindible a tots els concerts (només per sonar de fons), però a qui se li fa el buit o es menysprea constantment. Mai sóc la protagonista de cap concert. Mai. Amb una mica de sort, em cedeixen un solo, però que no em passi de llarg, quan el saxo o la guitarra el tenen a totes les cançons. Sola, al fons a la dreta, com els lavabos, i tothom d'empeus, públic i músics, menys el meu amo, que està arraconat, assegut i tapat per totes les meves joies rodones i daurades. Però no em fa gens de pena.

Realment, a mi això mai m’ha importat, sé que sóc l’instrument més gran de tot l’escenari i que si vull, puc tapar el so a tothom. La meva principal preocupació és que segurament em passaré tot l’estiu suant dins d’aquesta funda negra horrorosa d’hivern i arraconada. S’han cancel·lat tots els concerts previstos que tenia el grup i tots els festivals. No m'hi queda res.

S’han acabat els viatges gratuïts a tots els pobles de festa major de Catalunya, l’entreteniment de veure les cares del públic cantant eufòric una cançó, morrejant-se enmig de la multitud o suant mentre fan una olla d'ska. S’ha acabat el fet de presenciar una disputa amb un mànager de pacotilla intentant rebaixar el nostre sou mitja hora abans d’iniciar el concert, i els nostres amos cedint, clar; els fans fent animalades i els rotllos al backstage post concert, perquè els músics "tenen alguna cosa especial" i el bateria, encara més.

Enyoro amb una mica de rancúnia l'espectacle que feies quan em tocaves, sí, en passat. No calia que moguessis tant el cap amunt i avall, per enlairar-te els cabell sque tant t’ha costat fer créixer, o que alcessis les mans per fer de la nostra base un xou. Jo sonaré igual, i és patètic. Al final, acabaràs com Jimi Hendrix, el qual matava la seva guitarra a cada concert. Ho sento, per començar, no ets ell; tampoc no ets cap guitarrista que es pugui permetre un protagonisme de tal magnitud. Toca’m amb tacte, si us plau... També enyoro les clenxes que us fotíeu sobre els pegats de la meva caixa, o els polvos al damunt amb fans esbojarrades, seduïdes gràcies a mi. Ara qui està agafant pols sóc jo.

Fa un mes vas fer el gran pas de treure’m del maleter, on romia des de l’últim concert d’abans d’aquest confinament que tantes coses m’ha robat. Al principi no ho entenia: com podia ser que no em vinguessis a buscar? Em sentia com si fos un simple instrument de percussió, jo què sé, un xilòfon o una caixa xinesa. Però quan vaig entrar al nostre cinquè primera del carrer Verdi, la vaig veure. M’havies substituït per la meva germanastra. T’havies comprat una bateria electrònica. Una bateria electrònica! Sí, sí... "Vivint en un pis al mig de Barcelona i veïns, això és el millor!". Què fas? Preferiria estar podrint-me al maleter abans que sentir com l’afalagues a ella mentre ets incapaç de treure’m la funda i muntar-me.

Ara, a casa, ja no em fas aquelles filigranes que em feies quan estaves cansat de tocar durant tot el bolo al mateix ritme. Les partitures que t’inventaves i que només podíem entendre nosaltres, o quan et quedaves l’últim desmuntant-me. Passo. Continuo veient cada dia com m’ignores i em substitueixes per aquesta cosa de plàstic que ni sona. M’estic desafinant, aviso. Després de tot el que hem viscut... No saps què fas, vell amic. Quin estiu de sequera que m’espera!

La bateria d'un grup d'estiu