Danae
Per Judit Tomás
Publicat el 02 de juny 2021

No tinc cap record d’algú que em digués que existia el futbol femení. Cap. En canvi, del que sí que tinc record, però, és de jugar al futbol al pati del col·legi amb els meus companys —perquè gairebé tots eren nois—, i sentir-me completament menyspreada i ignorada constantment. Fins que un dia em vaig cansar i vaig deixar de jugar-hi. El missatge que “el futbol no és per a noies” estava tan dintre del cap de tothom que fins i tot jo el vaig acceptar inconscientment amb resignació.

L’any passat (l’any passat!) vaig descobrir que existia la Primera Iberdrola, és a dir, la primera divisió de futbol femení. No m’ho podia creure; realment existien competicions dedicades a nosaltres. I jo sense saber-ho. Des de llavors em pregunto què passava perquè aquest futbol no fos conegut i comentat per tothom com és el masculí.

La periodista Danae Boronat (Tarragona, 1985) m’ha respost moltes de les meves preguntes al seu llibre No las llames chicas, llámalas futbolistas, que m’atreviria a considerar com un manual d’obligatòria lectura per a totes aquelles persones aficionades a l’esport rei. Com hi diu al subtítol, aquest llibre ens explica com el futbol femení ha passat del maltractament al reconeixement —si és que això és així— i com ha estat la lluita per la igualtat en el món del futbol. Aquest llibre és des del principi tota una declaració d’intencions per part de Boronat.

Parlen elles

El fil conductor al primer llibre de la periodista esportiva són converses amb jugadores, entrenadores, alts càrrecs, entre d’altres, per conèixer de primera mà les experiències, tant bones com dolentes, viscudes al món del futbol femení.

A vegades, això sí, la lectura resulta una mica densa per la gran quantitat de noms i cites que trenquen el text. Fins i tot per a aquells que estem familiaritzats amb el futbol femení podem pensar que està molt recarregat. Tot i això, alhora fa pensar que qui millor coneix i pot relatar les desigualtats, els maltractes, les males praxis... són les futbolistes.

No hi ha ningú que s'apropiï del seu discurs, sinó que són elles mateixes qui alcen la veu i denuncien la seva situació. És per això que el treball de Boronat és excepcional. Sintetitza en menys de 200 pàgines més de 100 hores de converses amb uns 50 testimonis que revelen la realitat masclista viscuda i que es continua vivint a l’esport rei.

Un camí incipient en la literatura

Aquest llibre resulta molt exclusiu en certs aspectes, però ja abans s’havia parlat de futbol femení en l’àmbit literari. Poc, això sí. Destaca l’obra del també periodista esportiu David Menayo, qui el 2015 va publicar El fútbol femenino en 20 toques. I dos anys abans havia publicat una biografia de, probablement, la millor futbolista espanyola de la nostra història: Vero Boquete, la princesa del deporte rey.

Desgraciadament, aquests dos llibres van néixer quan s’estava començant a visibilitzar més i més el futbol femení i no va rebre l’atenció merescuda, encara que ara siguin considerats com uns dels llibres essencials de qualsevol aficionat al futbol.

En els últims cinc anys, però, i després de molta lluita i treball per part de les jugadores, el seu esforç comença a estar valorat cada vegada més. Gràcies al llibre de Boronat s’ha tornat a posar aquest tema sobre la taula i ens fa reflexionar-hi. Coneixem Johan Cruyff, però no sabem qui és Conchi Amancio. Hem sentit parlar del Mundial femení de 2018, però no sabíem el maltractament que han patit les futbolistes durant 27 anys per part del seleccionador Ignacio Quereda. No sabíem moltes coses, però això s’ha acabat. Amb llibres com aquest, el silenci es trenca.

— El més vist —
- Comentaris -
- Etiquetes -
— El més vist —